Archive for de juny 2015

BREU D'UNA PARET... O DUES


Parets que no van a enlloc. Records que es perden sostre enllà. La natura, salvatge, recuperant espai. Un matrimoni esperant a fer-se el llit niu. #laciutatquenoesveu
 
30 de juny 2015
Tag : ,

MAI N'HI HA PROU SI CREUS QUE NO EN TENS SUFICIENT


De nou Montaigne, un cop més. No me’n puc estar de rellegir, amb certa constància, els seus assajos. Em succeeix que, veient una imatge o una situació, em venen a la ment parts de la seva obra. I llavors les cerco, no m’aturo fins que trobo aquella referència o detall que el cap em demanava.

Avui ha estat un impacte visual que evidenciava mala educació combinada amb primitivisme dels qui l’exercien. Perquè es pot ser mal educat però tenir unes formes mínimes o convertir-se, directament, en un minus habens. Montaigne m’ha resolt de nou el conflicte interior amb les seves paraules. És evident que mai n'hi ha prou si tu creus que no ens tens suficient... sempre i quan siguin coses i fets que sumin en el creixement interior. Ell diu:

Diría con gusto que así como las plantas se ahogan por demasiada agua, y las lámparas por exceso de aceite, también demasiado estudio y materia afectan la actividad del espíritu, el cual, agarrado y embarazado por una gran diversidad de cosas, ya no es capaz de desenredarse; y que esta carga lo tuerce y aplasta. Pero es al revés: pues nuestra alma se amplía a medida que se llena; y por los ejemplos de los viejos tiempos se ve, por el contrario, como hombres capaces de manejar los asuntos públicos, grandes capitanes y grandes consejeros en asuntos de estado, fueron al mismo tiempo muy sabios.

Y en cuanto a los filósofos retirados de toda ocupación pública, también algunas veces fueron, de verdad, despreciados en las libres comedias de sus tiempos, pues sus opiniones y maneras los hacían ridículos. ¿Los queréis convertir en jueces de los derechos de un proceso, de las acciones de un hombre? Están listos para ello. Siguen tratando todavía de saber si hay vida, si el movimiento existe, si el hombre es distinto a un buey, qué es obrar y sufrir, que clase de bichos son las leyes y la justicia.

SUMANT ARTS



La imatge que us poso avui, una obra d’art de qui podria col·laborar al projecte "Nuage" o "In albis", és un exemple de la qualitat que té cada artista. No ho dic pas perquè el rostre sigui el meu o perquè una mà femenina l’estigui acaronant (un fenomen rar tenint en compte que fa quasi dos anys que visc sol i sense cap dona al meu costat). Ho dic perquè el fotògraf ha creat aquesta imatge a partir d’un text escollit a l’atzar al meu blog. 
 
El projecte artístic personal que us vaig anunciar fa uns mesos, aquell que barrejarà la poesia, narració, teatre i música, i que es dirà com comentava abans "Nuage" o "In albis", segueix endavant tot i que lentament perquè, com us podeu imaginar, serà una història molt coral i hi intervenen moltes persones. A més, he decidit sumar-hi també l’art de la pintura i el de la fotografia. Com més components, si estan ben coordinats, més majestuositat i qualitat es dóna a l’espectacle. 

Interpretat a la seva manera, l'autor de la foto va decidir que la imatge havia de ser la mà que acarona el rostre. El text que va llegir i que el va ajudar a fer la foto, és aquest:

Els ha passat el dia ple de cels que els han canviat les cares. Blau de bon matí, groguenc a mitja tarda i la fosca serenor quan el dia va marxant donant pas als estels de matinada. Ell se la mira enamorat. Ella juga amb les mirades. 

I el poc espai que els separa és ara tot un viatge inacabat, una col·lecció de distàncies no desitjades, un àlbum de fotos de l’oblit on sobren cares, gestos, carrers i els colors de les mirades. 

I si el temps els apropa un cop més? I si creuen les mirades? Tot depèn d’un moviment, tot d’un gest, tot... si un dels dos alça la cara.

LA CHISPA DE LA VIDA



És evident que els bons papers dramàtics els poden fer actors de comèdia. Són els més apropiats per a fer creïble i menys tensa segons quina escena i quin guió. Els actors encasellats en un perfil dramàtic poden arribar a ser previsibles. Explico tot això perquè aquest cap de setmana he vist una bona pel·lícula dramàtica excel·lentment resolta per una bèstia de la comèdia com és el José Mota. Quin paperàs que fa! 

Us agradi molt o poc en la seva tasca de divertimento, us demano que li doneu un vot de confiança si nou heu vist mai la pel·lícula “La chispa de la vida” de l’Alex de la Iglesia i amb un repartiment de luxe que completen, entre altres a part de Mota, la Salma Hayek, la Blanca Portillo, el Fernando Tejero, el Santiago Segura, el Juanjo Puigcorbé o Juan Luis Galiardo.

La trama és, com a mínim, diferent i atractiva. Un executiu del sector de la publicitat, inventor del lema de Coca Cola de la chispa de la vida, cau sobre una tanca de construcció i es clava un ferro al cap. No el poden moure del lloc on ha caigut durant hores i allí es centra tota l'acció. És una història que mostra dos costats de les persones: la necessitat de sentir-se útil quan no es té feina i es busca, i la crueltat i realitat amb que actuen les grans cadenes de televisió per aconseguir espectacle i audiència. La frase del manager de la persona accidentada, quan arriba al lloc dels fets, ho diu tot: L'espectacle acaba de començar.

Penso que, com a crítica de certs defectes de la societat, la pel·lícula serveix i molt. Us deixo amb el tràiler que podeu veure a continuació i si teniu ganes de més, podeu veure la pel·lícula sencera clicant AQUÍ.

FRASES I REFLEXIONS



M’he enamorat un sol cop, no llenço la vida, tot canvia, faig grans coses... aquestes frases que podreu llegir ara, tot seguit, les vaig dir amb més detalls fa ben poc, en una entrevista que em van fer a un mitjà de comunicació italià. (AQUÍ)

M’ha agradat, i molt, veure que el periodista que em va entrevistar, ha extret de l’entrevista, per a destacar-les en negreta, algunes de les frases que vaig dir i amb les quals combrego sovint, perquè les tinc al meu decàleg vital. 

Són aquestes: 

1.       Ja sabem que res canvia als nostres dies, que ens disfressem d’altres i ja està.


2.       Podem fer grans coses sense saber-ho sempre i quan no sapiguem que nosaltres som petits. 


3.       La vida no es llença per la borda perquè estigui un pèl colpejada. Els dies i l’existència no són una fruita podrida o una joguina malmesa per l’ús. 


4.       Només veiem l’ànima dels arbres a l’hivern, només ens enamorem a la tardor. 


5.       M’he enamorat un sol cop, fa 16 anys. Era jove però tenia excusa. Quan ets petit ningú et diu que l'amor pugui ser tan devastador

Les cinc reflexions, com les altres que vaig fer, són fruit del meu pensament real. Excepte una, que no és certa.

CANVIS AL DISSENY






Com faig cada cert temps, normalment coincidint amb l’aniversari del blog o amb altres esdeveniments, he canviat el disseny d’aquest espai. Ha guanyat en senzillesa, hi ha menys opcions al menú lateral, es veu tot més net i, com a novetat, s’incorpora un slide (franja mòbil) on van passant les deu últimes entrades publicades. I quan entreu a llegir un post concret, a sota us recomenarà altres entrades ja publicades i similars (que no vol dir pas que siguin bones o les millors).

Res més, que en gaudiu i molt. Gràcies per ser-hi, per tornar-hi i per llegir-hi.
28 de juny 2015

PLEMYA



Com certes rareses m’agraden, us parlo tot seguit d’una d’elles que acabo de visualitzar (mai millor dit) en format de pel·lícula. Es tracta d’una coproducció ucraïnesa i holandesa que es diu Plemya, traduïda també com The Tribe. La raresa, a part de la narració que ara us explicaré, rau en el fet que tots els protagonistes es passen la pel·lícula parlant a través del llenguatge de signes.


Sí, cap d’ells parla en cap moment i l’únic so que escoltes és l’ambient, sigui quin sigui, però mai es tracta de cap veu humana. Pel que fa a la història, també rara, ens presenta al Sergei que és un jove adolescent – sordmut lògicament – que ingressa en un internat amb joves que pateixen el mateix problema. Allí, i després de passar moltes proves per pertànyer a aquesta mena de tribu d’adolescents – potser d’aquí el nom del film – comença a col·laborar en allò que millor saben fer aquests joves: delinquir.

Dues de les noies de l’internat exerceixin la prostitució i el Sergei, que queda encarregat d’acompanyar-les al descampat ple de camions on elles tenen als clients, s’enamora d’una de les noies i la deixa embarassada. La resta d’obra segueix sent diferent al cinema convencional tot i mantenir un desenllaç similar als habituals. 

La part que m’ha sorprès més de Plemya, és la plasticitat que permet la manca de veus i la importància que guanyen tots aquells sons quotidians que mai escoltem perquè tenim aquest mal hàbit de trencar el silenci parlant. No proposo pas que ens quedem tots muts (que alguns ja podrien) però si que, en algun moment concret, i sense cap motiu explicable, sapiguem gaudir de l’interior que tenim i mai escoltem, de la bellesa de la mirada i del gest, del no dir res perquè no ens cal. 

Com sé que us heu quedat "rars" i pensatius després d'haver llegit aquest text, us convido a que us mireu el tràiler de la pel·lícula. Per cert, no la trobareu tampoc subtitulada. No hi ha pas cap versió. 



NO TENIA PASTANAGUES



Quines tendreses té el nostre món i què fràgil és el nostre tapís de la felicitat, que s’esfilagarsa amb petites històries alienes però que ens fem properes. No amplieu encara la imatge que acompanya l’escrit d’avui. 

Abans us en vull fer cinc cèntims. Primer, dir-vos que la va penjar abans d’ahir al seu facebook l’amiga Montse Mendía. I en segon lloc, evidenciar que llegint el contingut de la carta que va penjar la persona anònima que la va escriure - sembla que la va penjar a l’arbre que hi ha al davant de la botiga de la història – s’entenen moltes coses que, normalment, passen desapercebudes a la majoria: que els petits detalls fan gran el nostre món i les nostres vides. 

Mireu que és senzill quedar-se sense pastanagues i marxar de la botiga sense elles però amb un regal encara més gros: un somriure i una presència que t’ha tocat l’ànima. I que meravellós l’intent de recuperar allò que creus perdut i que encara mai ha estat teu. I saps que ho podria ser. 

Viure és com llençar un dau. Mai tens sort fins que sí. 

I wish I knew a sure simple way to reach you.

He pensat que després de llegir la carta de la foto (que podeu ampliar clicant sobre ella) us vindria de gust escoltar aquesta perla dels Pernice Brothers. 


LE PETIT CHEF



Hi ha projectes engrescadors que superen totes les expectatives. L’empresa Skullmapping ha posat en marxa un experiment únic que té com a objectiu reduir l’espera en un restaurant quan ja has demanat el menjar. De fet, més que reduir, el que fa és amenitzar aquesta estona en la que esperes a que arribi el primer plat.

Mitjançant una projecció amb mapping, amb els projectors instal·lats al sostre que enfoquen directament a la taula, els clients veuen una mena de pel·licula que els té bocabadats i que no deixa a ningú indiferent. El projecte es diu Le petit chef i us convido a quedar-vos sorpresos i sorpreses amb l’invent. 

Realment és meravellós arribar a aquests límits tecnològics que, com tot en aquesta vida, tenen els seus avantatges però també els seus inconvenients. En aquest cas, el problema és que mentre la gent mira embadalida l’espectacle projectat a la taula, no parlen de res. I ja estem prou incomunicats amb els mòbils com per estar-ho encara més. 

De totes maneres, la idea és excel·lent i està donant uns resultats de primera. Mireu el vídeo i ja em direu. 

HE TORNAT



La desesperança m’esgota i estic malalt d’enyorament. M’enyoro d’allò que vaig viure i m’enyoro perquè en vull més; és consum de nostàlgia i no ho puc dir a ningú que no sigui a la meva ombra que m’escolta amoïnada per la meva obstinació.

A vegades la melancolia se’m torna impaciència i mal humor, i em retrec que he tornat canviat. I si que he canviat: he tastat la gloria del cos que és com un verí, i em veig jo mateix d’aquí a cinc, deu, vint anys, igual que ara, presoner de la meva vida.

M’han despertat el cos i ara em fa por veure’m gran, envellit més aviat del comte, ple de passions descafeïnades. El record s’ha convertit en obsessió.

He tornat. Sí. T’esperava.

Avui el text l’alimenta, musicalment, el mestre Paolo Conte. Reconec que tinc encara pendent entrevistar-lo, que és una de les passions pendents que em queden i que cada cop hi ha menys temps. Paolo té ja 78 anys i ve a actuar a Barcelona sovint. Enguany no toca. Potser el proper. Us convido a veure dos vídeos. El primer té sis o set anys i el podeu veure AQUÍ i el segon, que té pocs mesos, és el que us enllaço aquí. Mireu-vos els dos, són de dues etapes diferents. 

 

LA BELLESA DE LA SUPERACIÓ



No cal que us digui, un cop més, que m’encanta fer xarxa, anar ampliant el rol d’amistats i coneixences. Necessito sentir gent a prop malgrat també sigui un amant dels moments en soledat (je ne suis jamais seul avec ma solitude).  Gràcies al Shigeru Umebayashi, compositor de grans bandes sonores (llegiu aquí), vaig conèixer en persona a la protagonista d’avui, la Golshifteh Farahani. 

La seva història, com totes les nostres vides, és ben peculiar. Però la seva molt més. La Golshifteh és una actriu iraniana que viu a Europa ja fa uns anys. Al seu país, sent una adolescent, va patir les conseqüències del fonamentalisme quan, pels carrers de la seva ciutat, li van llençar àcid. Per sort, només va patir cremades a les mans però aquell atac li va canviar la vida i va decidir rebel·lar-se rapant-se el cap al zero, tapant-se el pit amb una cinta molt cenyida i fent-se dir Amir per poder anar amb bicicleta amb llibertat, sense que l’apedreguessin, violessin o cremessin amb àcid de nou. Si l’haguessin descobert, l’haguessin condemnat a mort. 

Quan va poder, va marxar del seu país per anar a parar a Europa on la seva carrera al cinema ha anat funcionant i, sobretot, on ha tingut totes les llibertats i cap més atemptat a la seva persona. Al 2008 va tenir un interessant paper a Red de mentiras, dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Leonardo di Caprio. A mi, personalment, m’encanta el paper que fa a A propósito de Elly, de l’Ashgar Farhadi. Alguns la qualifiquen com la “Elisabeth Taylor iraní” i altres la comparen a la Brigitte Bardot. 

Fa un any que el regim iranià la va desterrar oficialment del seu país, al qual no pot tornar, després que la Golshifteh sortís quasi nua a la revista Le Figaro Madame. Ara, amb 31 anys, viu amb l’actor francès Louis Garrel, excunyat de la Carla Bruni. A més de ser una excel·lent actriu i una gran lluitadora pels drets de les persones, ella té altres virtuts com l’art de tocar el hang, un instrument de percussió que captiva amb els seus sons més que el cant de les sirenes. 

El Shigeru ja havia advertit que la Golshifteh és una mestre tocant-lo. I ara, perquè avui tenia ganes de compartir-ho, vull que la gaudiu veient-la i escoltant-la. El vídeo té uns pocs anyets, uns quatre.

SER-HI



Invento mil paranys i cap no em consola de qui em fuig a cada ona i se’n va avall. La tarda se m’ha esmicolat als palmells, com l’aigua de la platja on ancoro el cap. I escric, amb el cor...

No intentis mai endevinar si ha arribat a pensar en tu per atzar, si t’ha escrit allò que t'agrada per necessitat o pel plaer de tocar-te l’ànima. No et preguntis què pot ser que el faci riure, què està fent ara. Fes!

Deixa lliures els dubtes que t’empresonen, no excitis més silencis ni al temps que se’n va, no permetis que les paraules subjectes als pensaments caiguin en l’oblit, buides de passió. Si el teu cos és ple de sensacions, si sents i vius, si no saps, avança!

Abans que la nit es tanqui, envaeix el moment i dóna forma als verbs que et sobrevolen, apropa’t a la certesa sense por. Parla! 

Però ara, abans, tanca els ulls i escolta amb calma...


24 de juny 2015
Tag :

VENEN, VAN VENINT



Baixen els núvols nets, vestits de diumenge, com si fossin noies explicant les últimes trobades amb els seus xicots.  S’acosta la llum en silenci, inundant les escletxes de la nit i regant amb cendra totes les pauses. Cau la vida i fa moure totes les coses mortes. Al fons, a la sequera de l’esperança, hi ha gotes vives a punt de rebentar.

Avui acomiado aquest escrit amb un autor que vaig començar a escoltar fa uns 25 anys gràcies a un bon amic que no sé on para, a qui fa 25 anys que no veig. El cantant es diu Roger Whittaker i la cançó, All of my life. Potser l'escolteu i penseu que no té res de l’altra món però a mi, em du molts bons records i em sembla bona. 



TEMPS D'ERRORS



Sempre hi ha un paisatge moral a les nostres vides.  En moments puntuals, vivim en una mena de geografia de la misèria:  som tan pobres que, no tenint res, ho desitgem tot i ens perdem al nostre propi entorn. Anem a la recerca d'una vida que tingui un lloc on poder existir amb certa dignitat i sentit. 

L'aventura de construir-nos una identitat enmig d'aquest anonimat de la misèria, molt abans de trobar el lloc recercat si existeix, ens perfila una ànima ferma i sàvia. Com a conseqüència d'haver patit la pobresa interior, ens fa mal la veu i tenim els ulls verges. Ens hem desdibuixat, esbossat dels peus al cap - caminant sense pensar - i ja tenim el nostre temps d'errors. El món, massa gran per sentir-nos-hi a gust, ens prem massa els passadissos i les costures. 

Seguirem transitant amb altres miserables. Però el món és bell i té estil, com nosaltres.
23 de juny 2015
Tag :

ESPERANT-TE



Al meu somni, assegut al balancí, t’espero. Al meu costat, una ampolla de vi oberta i les notes d’un vinil antic. T’he esperat tot el dia. He polit la casa perquè sembli nova i he apartat desenes de records de la meva memòria. Ja no hi ha brutícia al meu cor ni pols o enyor a la meva ànima.

Sona el timbre. Ets tu. La teva figura, sota la llinda de la porta, m’és familiar. Em saludes desimbolta i ho inundes tot amb les teves passes, des del passadís fins la terrassa. Què cerques a les meves històries?

Dius que has oblidat, que has esborrat. T’observo. Intento apartar del meu davant els teus llavis vermells, el color fosc del teu llarg cabell, i et busco aquestes mans fines que et són impossible de dissimular. Què amagues sota el teu vestit?

No tinc respostes, tan sols anècdotes d’una ciutat i te les explico. Et mires al mirall i jo et remiro de nou. Quin brutal impuls per seguir-te. 

QUIN PURÉ


No vull fer més passes, avançar. M’esgota la foscor que té a sota cada ratlla blanca de la carretera. Fins i tot els fanals tranquils i els paraigües estesos als balcons, als carrers secundaris de la gran ciutat, saben que em canso de caminar.

No vull seguir el ritme constant i normal. Ni mirar com les teles criden des del soterrani, a punt de regalar més llàgrimes a qui les miri. Necessito tant!

Necessito alçar-me, necessito dir-te que no et necessito, necessito no necessitar la llibertat, necessito tenir ganes de rimar. I no tinc res. Llevat del cap, tot fet un bon puré.  

Text nascut escoltant el pop emocional dels Mishima.
22 de juny 2015
Tag :

EL TERCER HOME, DE NOU


Fa cent anys que va néixer un dels grans del cinema, Orson Welles. Si no heu vist encara “El tercer hombre”, no perdeu més temps i gaudiu de Joseph Cotten i els barris més foscos de Viena. Dirigida per Carol Reed, la trama explicada dibuixa temps convulsos i de guerra a Europa, el tràfic de certs medicaments i la persecució policial per acabar amb el contraban i altres pràctiques. Lluny d’explicar-vos més coses sobre aquest magnífic tercer home, he sabut que recentment s’ha restaurat la cinta original per garantir que la tenim entre nosaltres molts anys més. 

Una distribuïdora de Nova York ha fet la restauració de la cinta que ja s’ha projectat fa poc al festival de cinema de Cannes on s’ha fet un homenatge a Orson Welles. Les joies cal conservar-les i aquesta pel·lícula, estrenada el 1949 i guanyadora d’un Oscar dos anys després, és de les millors de la història del cinema. La música, una altra meravella, és de l’Anton Karas. 

Llarga vida al tercer home. Us deixo amb un petit muntatge que inclou algunes imatges i la peça musical principal. No sé què m’apassiona més: Orson Welles, la pel·lícula o la música. Tot plegat, el conjunt que encaixa a mida. 



LA BELLA CAMBRERA


El berenar que m’he pres aquesta tarda, me l’ha servit una jove i bella cambrera d’un rònec local, un d’aquells locals amb identitat i segell propi que tant m’agrada visitar. Veient-la a ella, m’ha vingut al cap la cançó “un vecchio cameriere”.  Me l’ha recordada tot i que per la seva bellesa, no pas per la vellesa.

Així doncs, a la cambrera li he fet la vida a la meva mida i de pas també al propietari del local, un home a punt de jubilar-se, encantador i amb cara de bona persona. Posem que ella es diu Laura i ell, Claudi.

LA BELLA "CAMERIERA"

El senyor Claudi paga a la Laura els diumenges a l’hora de plegar, per dies treballats. La fa seure al seu costat, li fa el compte en una llibreteta de propaganda d’una casa de vins i li explica: set dies per set hores.

Fa uns números laboriosos, les taules se li resisteixen, compta amb els dits i no s’oblida mai de fer-li la X de la multiplicació ben grossa. Treu els diners de la caixa, uns bitllets molt vells que compta mullant-se el dit amb saliva, els posa en un sobre petit i quan els hi dóna vol saber sempre si la Laura esta contenta.

- I tant que si, fa ella
- I el cor què et diu ?, li pregunta en Claudi
La Laura contesta somrient que el cor li diu que continuí treballant.

La Laura es concedeix el dret de gastar els diners que guanya perquè pensa que s’ha d’estimar una mica ella mateixa i estimar-se vol dir no estar-se’n d’algun caprici, no comptar els diners, no tenir remordiments després d’haver sopat en una braseria o fer alguna petita compra.

Ara mateix s’acaba de comprar un monederet de xarol blau que ha vist en un aparador d’una botiga. Caríssim i inútil de tant petit que és però li ha fet molta gràcia. 

És hora d’anar a descansar. És tard i demà caldrà alçar-se per treballar. La Laura es concentrarà en la feina i procurarà mantenir l’atenció posada en l’enciam que haurà de picar - molt petit com sempre li demanen -.

Haurà d’estar pendent dels coberts, ara nets i ara bruts, per posar-los i treure’ls del rentaplats. En els estris que renta a la pica, en les neveres que cal omplir de gènere metòdicament perquè n’hi càpiga més.

A la nit i en quatre viatges, despararà les taules, deixarà els plats, gots, estovalles i tovallons i passarà l’escombra per sota les cadires. I tot això ho farà intentant fer veure al senyor Claudi que no ha passat res, que el dia ha estat normal.

Tindrà el cor trist i seré, però sap que treballar l’ajuda a mantenir a ratlla les imatges que la fan defallir, aquelles que tots tenim d’una o altra forma. 

PD: Disculpeu el melancòlic final. La bella cambrera no feia massa cara de felicitat quan es quedava sola però regalava el millor dels seus somriures al propietari del bar. Alguna cosa, de fora, la té preocupada.

 

LES COSES NO HAN CANVIAT



Coincidint amb la celebració, avui, del Dia Mundial dels refugiats, he recordat dues entrevistes que vaig fer l’any 2011 a dues persones expertes en aquesta matèria. Arsenio Cores, responsable jurídic de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado CEAR; i Carlos Boggio, representant a Espanya d’ACNUR, Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados, eren els dos entrevistats. Havíem coincidit tots tres com a ponents en un seminari internacional sobre drets humans i comunicació que organitzaven l’Ajuntament de Sevilla i la Junta de Andalucía. 

Les entrevistes me les van publicar a la històrica revista Cuadernos para el Diálogo. Us adjunto els dos documents perquè vull que comproveu, com he fet jo, que quatre anys després les dues entrevistes, les dues converses, tenen plena vigència i es podrien publicar de nou avui. Quatre anys després, les coses no han canviat. És més, han empitjorat. 

L’arribada incessant d’immigrants a Ventimiglia, els naufragis de pasteres davant de l’illa de la Lampedusa o la lluita a les tanques de Melilla on es maltracta als qui se la juguen i no per plaer, posen de manifest que aquest món no evoluciona i que els qui ens governen segueixen sense tenir la més mínima de les sensibilitats. Arsenio Cores ja ho destacava a l’entrevista que li vaig fer: què fem? Veure la televisió i res més. 

No sé pas com podem solucionar el tema tots aquells que sí volem trobar solucions. Però si sé que cal, i toca, que es canviïn les coses començant per la part de dalt. Toca fotre fora als qui prenen les decisions, agafar el comandament d’aquesta delicada missió. Avui, dia dels refugiats, no ens tanquem en banda i diguem prou. 

Podeu ampliar les pàgines de les entrevistes clicant sobre elles. La imatge que acompanya el post és d'una de les taules rodones en les que vaig prendre part a Sevilla. 




VIATGES IMAGINARIS



Sempre he pensat que els llibres entren pels ulls, que allò que primer es veu, la portada, hi fa molt en la futura compra de l’exemplar. Sí, ja sé que el que importa és l’interior, el contingut més que el continent, però la portada ajuda i molt. Als meus llibres, sempre he triat personalment la imatge de portada. M’agrada saber com vull vendre l’obra i com arribar al lector ja assidu o al nou. Sobretot al nou. 

La imatge que comparteixo ara, la que protagonitza de fet aquest escrit, és d’un llibre que es diu Voyages Imaginaires, una obra de l’escriptor i historiador de l’art Farid Abdelouahab. Es tracta d’una lectura, viatge millor dit, a totes les aventures fantàstiques més famoses de la història de la literatura i el cinema. 

Mig centenar d’històries generades a moltes parts del món existents però sobretot a moltes altres inventades amb una imaginació meravellosa per cadascun dels autors. Edgar Allan Poe, Georges Méliès, David Cronenberg, James Cameron, André Gide o el fabulós Jules Verne són alguns dels creadors que apareixen en aquest llibre que, pel que sé, té només una edició en francès. 

A part del contingut, que sembla més que interessant, la portada m’ha deixat sense paraules per la dosi d’imaginació que li ha posat el creador o creadora creant un paisatge submarí únic. Veient la imatge, agafen ganes d’endinsar-se en aquest món imaginari i visitar la ciutat subterrània que s’hi dibuixa. No he pogut saber qui ha dibuixat la portada. Us ho diré quan m’arribi l’exemplar de l’obra que ja he encarregat.

SEMBLAVA MOLT SENZILL



Avui el text és llarg però m’ha sortit així després de veure una imatge d’una parella trencant la seva relació. Eren just a la taula del davant de la meva, en un bar petit i solitari on hi havia dues taules ocupades, la seva i la meva. Tot plegat, mentre discutien, m’ha generat el que ara llegireu. Però abans, permeteu-me una reflexió:

Mai són els fets els que decideixen els nostres actes. Ja ho vaig un dia: caminem a cop de sentiment, o a falta d'ell. Quan tot està bé, quan res no ens amenaça, els nostres cors comencen a anhelar, encara en secret, el desordre d'una passió. L'angoixa, l'agonia, la incertesa de l'enamorament, dolç o terrible, ens commou. Ho fa sense saber com vam passar a un altre estat de consciència; una consciència concèntrica amb un únic sol, l'altre.

Fins i tot si aconseguim dominar la nostra aparença, vivim en el vertigen del desconeixement, en el desassossec de veure que els nostres peus no ens obeeixen; de sentir-nos parlar i no poder fer callar la veu. Ens convertim en perfectes estranys per a nosaltres mateixos. És només llavors quan som més grans i miserables que mai.

SEMBLAVA MOLT SENZILL

Per a ella era senzill estirar el braç i tocar-lo. Per a ell també ho era. Col·locava la mà sota el seu coll, la tancava sobre la brusa i la portava fins als seus llavis sense deixar de riure. 

Per a ella era molt senzill estirar el braç i enfonsar la mà en el seu pèl, però no ho ha fet. S’ha limitat a prémer un dels seus genolls entre les cames mentre ell la sacsejava: cap endavant, un petó, cap enrere, cap endavant, un petó.

Per a ella era senzill riure i abraçar-lo i dir-li que feliç la feia. Semblava molt senzill estimar-lo i mirar-lo a dos dits de distància. Però no ho era i no ho ha pogut fer. Ha pensat que un cop deslligat el seu cor ja no se subjectaria, que allò més dolç i segur de la seva vida s'esfumaria i que el gris seria insuportable.

Així que, ella, ha mudat en pedra, en mur on totes les seves demandes, les d'ell, s'estavellaven. Ha provocat les seves llàgrimes i el seu desconcert. Ha vist després la seva ràbia i el seu menyspreu. Ha ignorat la seva bondat i el seu desig. Ha deixat de ser còmplice del seu riure vehement.

Mai més, ha pensat, li concedirà una mirada exclusiva i secreta. Ha traït la seva bona fe i l’odiarà. Tot i així, el mal d’ell l'alleujava a ella. Li consolava veure'l patir. Veure’s encara units per l'aspra soga de la frustració.

Ja fa dies que el sentia riure. Fa dies que ell se la mirava sense ombra de rancúnia. Tornava a ser el vent que passa. Semblava molt senzill, però no ho era i no ho ha pogut fer. També ella es recupera davant d’ell ara, a la taula d’aquest bar, encara que l'estupidesa i la covardia siguin el més difícil d'assumir. I ella ho sap. 


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -