Avui el text és llarg però m’ha sortit així després de veure una imatge d’una parella trencant la seva relació. Eren just a la taula del davant de la meva, en un bar petit i solitari on hi havia dues taules ocupades, la seva i la meva. Tot plegat, mentre discutien, m’ha generat el que ara llegireu. Però abans, permeteu-me una reflexió: Mai són els fets els que decideixen els nostres actes. Ja ho vaig un dia: caminem a cop de sentiment, o a falta d'ell. Quan tot està bé, quan res no ens amenaça, els nostres cors comencen a anhelar, encara en secret, el desordre d'una passió. L'angoixa, l'agonia, la incertesa de l'enamorament, dolç o terrible, ens commou. Ho fa sense saber com vam passar a un altre estat de consciència; una consciència concèntrica amb un únic sol, l'altre. Fins i tot si aconseguim dominar la nostra aparença, vivim en el vertigen del desconeixement, en el desassossec de veure que els nostres peus no ens obeeixen; de sentir-nos parlar