ELS TRES DE MINDELO
Cesària Évora sempre tenia les portes de la
seva casa de Mindelo, a Cap Verd, obertes per a tothom. Aquell dijous s’hi van
apropar tres periodistes a visitar-la. Era una costum, si passaves per l’illa,
anar a fer una visita a la Cesària, el mateix hàbit que tenien els veïns de la
ciutat de Mindelo o els mateixos
turistes que, amb sort, la podien trobar a casa perquè no estava de gira ni
passant uns dies de vacances a la seva casa de París, la seva segona
residència.
El Pirogue, el seu lleial assistent, va rebre
als tres periodistes advertint-los que “Cize” estava descansant. Va anar a
preguntar-li a ella si els volia atendre. Els tres visitants van esperar en un
sofà de l’entrada i en pocs minuts van passar al menjador. Allí hi havia la
Cesària, caminant sense bastó per la seva discreta casa colonial. Allí estava,
envoltada de tots els seus discos d’or, el Grammy guanyat el 2004, i les seves
fotos més estimades.
“Ja no sé a quants països he tocat”, va dir
somrient, “però recordo que l’últim cop que vaig ser a Barcelona em va
desaparèixer la bossa de mà i, a mi, no m’agrada perdre res”. El seu rostre va
canviar a un to seriós. Cesària es va asseure entre els tres periodistes i,
sense preguntar, els va convidar a una copa. Va aparèixer de cop una ampolla de
ponx de coco i una altra de grog, l’aiguardent més estimat a l’illa.
“No m’he pentinat i no vull fotos” va dir
mentre es tocava el pèl recollit. Tots quatre van estar una llarga estona
parlant de molts temes. Un d’ells, el carnaval. La Cesària deia que “el
carnaval de Cap Verd és l’orgull de la nostra illa, és com el de Brasil però en
petit. És preciós!”
Els tres periodistes van prendre varies copes.
Ella no va beure però no va deixar de fumar. Feia dos mesos que havia anunciat
la seva retirada dels escenaris per problemes de salut, intervencions quirúrgiques
acumulades i una operació a cor obert inclosa. Cinc hores després de la visita
dels tres periodistes, la Cesària va morir a causa d’una insuficiència
cardiorespiratòria aguda. Era el 17 de desembre del 2011.
El dia després de la seva mort, desenes de
persones van entrar i sortir d’aquella casa, moltes famílies van treure els
seus equips de música al carrer per a fer que les cançons de la Cesària
omplissin els carrers de la ciutat. A la ràdio i a la televisió de Cap Verd, la
seva música no va parar de sonar en tot el dia i el govern va decretar dos dies
de dol oficials i va organitzar un funeral d’estat. Els habitants de l’illa
tenien clar que ella ho representava tot, que era més important que la pròpia
bandera i que amb la seva mort havia nascut un mite.
Comentaris