LA BELLA CAMBRERA

El berenar que m’he pres aquesta tarda, me l’ha servit una jove i bella cambrera d’un rònec local, un d’aquells locals amb identitat i segell propi que tant m’agrada visitar. Veient-la a ella, m’ha vingut al cap la cançó “un vecchio cameriere”.  Me l’ha recordada tot i que per la seva bellesa, no pas per la vellesa.

Així doncs, a la cambrera li he fet la vida a la meva mida i de pas també al propietari del local, un home a punt de jubilar-se, encantador i amb cara de bona persona. Posem que ella es diu Laura i ell, Claudi.

LA BELLA "CAMERIERA"

El senyor Claudi paga a la Laura els diumenges a l’hora de plegar, per dies treballats. La fa seure al seu costat, li fa el compte en una llibreteta de propaganda d’una casa de vins i li explica: set dies per set hores.

Fa uns números laboriosos, les taules se li resisteixen, compta amb els dits i no s’oblida mai de fer-li la X de la multiplicació ben grossa. Treu els diners de la caixa, uns bitllets molt vells que compta mullant-se el dit amb saliva, els posa en un sobre petit i quan els hi dóna vol saber sempre si la Laura esta contenta.

- I tant que si, fa ella

- I el cor què et diu ?, li pregunta en Claudi

La Laura contesta somrient que el cor li diu que continuí treballant.

La Laura es concedeix el dret de gastar els diners que guanya perquè pensa que s’ha d’estimar una mica ella mateixa i estimar-se vol dir no estar-se’n d’algun caprici, no comptar els diners, no tenir remordiments després d’haver sopat en una braseria o fer alguna petita compra.

Ara mateix s’acaba de comprar un monederet de xarol blau que ha vist en un aparador d’una botiga. Caríssim i inútil de tant petit que és però li ha fet molta gràcia. 

És hora d’anar a descansar. És tard i demà caldrà alçar-se per treballar. La Laura es concentrarà en la feina i procurarà mantenir l’atenció posada en l’enciam que haurà de picar - molt petit com sempre li demanen -.

Haurà d’estar pendent dels coberts, ara nets i ara bruts, per posar-los i treure’ls del rentaplats. En els estris que renta a la pica, en les neveres que cal omplir de gènere metòdicament perquè n’hi càpiga més.

A la nit i en quatre viatges, despararà les taules, deixarà els plats, gots, estovalles i tovallons i passarà l’escombra per sota les cadires. I tot això ho farà intentant fer veure al senyor Claudi que no ha passat res, que el dia ha estat normal.

Tindrà el cor trist i seré, però sap que treballar l’ajuda a mantenir a ratlla les imatges que la fan defallir, aquelles que tots tenim d’una o altra forma. 

PD: Disculpeu el melancòlic final. La bella cambrera no feia massa cara de felicitat quan es quedava sola però regalava el millor dels seus somriures al propietari del bar. Alguna cosa, de fora, la té preocupada.