QUE ALGÚ CREÍ A DÉU


En certa mesura, l’alegria de viure sense tenir-ne ganes és el tribut que els hi devem als que van marxar abans (sense ganes de marxar) cedint-nos el seu lloc i maleint, tots a una, la inexistència d’una negociació que els salvés de la seva pèrdua tant vital.

I en el meu cas, no tinc presa ni ganes de partir. Tinc moltes coses a fer i totes elles em tenen molt ocupat. Aquesta d’aquí, per exemple, m’impedeix escriure un poema i aquesta altra, la veieu?, aquesta altra no em permet prendre-m’ho seriosament.

Crec, amb el cor a la mà, que hi ha persones que es mereixen que existeixi el paradís. El dia que mori, que algú creí a Déu. Anirà cap allí una ànima perfecta.

Mentre no arribi el moment, conformat amb el present, seguiré pensant allò que escolto: res és com sembla, res és com aparenta perquè res és real. Escolteu...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS