ADLÁTERE
La ciutat muda finestres plenes d’absències,
petons homicides i abraçades de dolor. Els balcons regalimen ombres, reclamen
la carn dels deshabitats, la veu dels cadàvers que mai han viscut. L’asfalt és
ple de somnis que ningú acull.
Aquest text forma part d’un petit experiment de concentració que realitzo cada tarda i des de fa pocs dies, durant uns vint minuts, a la part més fosca i amagada de la casa on visc. Envoltat només del silenci, enregistro amb la veu fluixa i els ulls tancats les paraules que em passen pel cap i em dictaminen el moment. Més tard passo la gravació a net.
Aquest text forma part d’un petit experiment de concentració que realitzo cada tarda i des de fa pocs dies, durant uns vint minuts, a la part més fosca i amagada de la casa on visc. Envoltat només del silenci, enregistro amb la veu fluixa i els ulls tancats les paraules que em passen pel cap i em dictaminen el moment. Més tard passo la gravació a net.
Avui remato l’escrit amb una cançó de la Maria
Coma, la tercera que comparteixo amb vosaltres, que és també molt intimista. Si
us han agradat les altres dues que us he enllaçat als altres escrits, aquesta
us encantarà. Deixeu-vos penetrar per les notes del piano i ericeu-vos l’ànima
amb la veu de la Maria i aquest tema.
Comentaris