AGOST
Hi ha el teu cos puntual que s’endu el temps dòcil i el neguit recordat de
les tardes de diumenge quan no et veig, i el mar.
El gest de l’horitzó és fràgil, no vull teixir les distàncies i el poema és
implacable.
Després barro el camí a altres cossos i et prenc dels dits les cartes que
germinen un nou destí que no és el d’ara.
L’agost s’arronsa a totes les cales on bronzeges els pits amb albes
madures.
Comentaris