HI HA UN PERSONATGE ÚNIC I MERAVELLÓS QUE ES DIU AMÉLIE I ENS ESPERA PER ACONSEGUIR QUE ENS SENTIM MOLT MILLOR
Els genis quasi mai coincideixen en el mateix espai i temps però quan ho fan, neixen grans obres d’art. Amélie és un clar exemple de la conjunció d’astres, o unió de mestres del cinema, si tenim en compte que és una pel·lícula meravellosament formidable. Qui estigui acostumat a veure cinema, i hagi vist molt cinema clàssic i molt altres cinema de totes les èpoques, no negarà en cap moment els adjectius que us deia i reitero: Amélie és meravellosament formidable, una obra d’art única i una de les millors obres del setè art de tots els temps.
Jean Pierre Jeunet, director i guionista d’aquesta
peça mestra, desplega tots els seus dons de direcció creant una mena de
celebració de la imatge, generant de manera constant en tota la història una
orgia d’instants únics, de ritmes visuals i cromatismes amb una fotografia més
propera a les pel·lícules de Chaplin que no pas al cinema dels dies actuals. Bruno
Delbonnel, un altre geni de la fotografia, ha aconseguit aquesta màgia de la
que us parlo. Només ell podia apostar per fer desaparèixer del cel de París el
blau més peculiar que caracteritza a aquesta ciutat. A Amélie, París no té cels
blaus i no passa res.
Mireu el primer dels dos fragments que he
escollit per a vosaltres. És la tarja de presentació d’un personatge chaplinià,
que sembla tret de les cintes antigues. Després segueixo parlant.
Ella, el
personatge d’Amélie, podria ser perfectament una mena de Chaplin que captiva
des del primer instant per la vida que li toca viure, pels gestos i maneres de
passejar pel seu món, per la innocència, atreviment, picardia i, en alguns
casos, sensualitat i erotisme. Amélie ho mostra tot sense ensenyar quasi res. A
la imatge, al guió i a la interpretació hi sumem l’espectacular i deliciosa
banda sonora composada per Yann Tiersen de qui només en puc dir elogis i ben
guanyats que els té.
La segona escena
que he triat és molt breu però intensíssima. Un home cec espera a creuar el
carrer fins que arriba ella. En poc més d’un minut, el director desplega un món
enorme davant la mirada de l’espectador. Inigualable Jean Pierre Jeunet.
Com a colofó d’aquesta crítica apassionada
(i merescuda) a la pel·lícula Amélie, us convido, com faig en altres ocasions,
a mirar o a reveure aquesta obra mestra que té, sota el meu parer, un clar
objectiu. Amélie pretén que quan acabi de veure la peli, l’espectador estigui
animat i sigui optimista per sortir al carrer i convidi a aquella noia que li
agrada a aixoplugar-se sota ell, a
ajudar a aquella persona gran a qui li ha caigut la bossa d’anses al terra. Qui
sap, tantes coses!
Comentaris