HI HA UN PERSONATGE ÚNIC I MERAVELLÓS QUE ES DIU AMÉLIE I ENS ESPERA PER ACONSEGUIR QUE ENS SENTIM MOLT MILLOR




Els genis quasi mai coincideixen en el mateix espai i temps però quan ho fan, neixen grans obres d’art. Amélie és un clar exemple de la conjunció d’astres, o unió de mestres del cinema, si tenim en compte que és una pel·lícula meravellosament formidable. Qui estigui acostumat a veure cinema, i hagi vist molt cinema clàssic i molt altres cinema de totes les èpoques, no negarà en cap moment els adjectius que us deia i reitero: Amélie és meravellosament formidable, una obra d’art única i una de les millors obres del setè art de tots els temps.

Jean Pierre Jeunet, director i guionista d’aquesta peça mestra, desplega tots els seus dons de direcció creant una mena de celebració de la imatge, generant de manera constant en tota la història una orgia d’instants únics, de ritmes visuals i cromatismes amb una fotografia més propera a les pel·lícules de Chaplin que no pas al cinema dels dies actuals. Bruno Delbonnel, un altre geni de la fotografia, ha aconseguit aquesta màgia de la que us parlo. Només ell podia apostar per fer desaparèixer del cel de París el blau més peculiar que caracteritza a aquesta ciutat. A Amélie, París no té cels blaus i no passa res.

Mireu el primer dels dos fragments que he escollit per a vosaltres. És la tarja de presentació d’un personatge chaplinià, que sembla tret de les cintes antigues. Després segueixo parlant.


Ella, el personatge d’Amélie, podria ser perfectament una mena de Chaplin que captiva des del primer instant per la vida que li toca viure, pels gestos i maneres de passejar pel seu món, per la innocència, atreviment, picardia i, en alguns casos, sensualitat i erotisme. Amélie ho mostra tot sense ensenyar quasi res. A la imatge, al guió i a la interpretació hi sumem l’espectacular i deliciosa banda sonora composada per Yann Tiersen de qui només en puc dir elogis i ben guanyats que els té.

La segona escena que he triat és molt breu però intensíssima. Un home cec espera a creuar el carrer fins que arriba ella. En poc més d’un minut, el director desplega un món enorme davant la mirada de l’espectador. Inigualable Jean Pierre Jeunet.  



Com a colofó d’aquesta crítica apassionada (i merescuda) a la pel·lícula Amélie, us convido, com faig en altres ocasions, a mirar o a reveure aquesta obra mestra que té, sota el meu parer, un clar objectiu. Amélie pretén que quan acabi de veure la peli, l’espectador estigui animat i sigui optimista per sortir al carrer i convidi a aquella noia que li agrada a aixoplugar-se sota ell,  a ajudar a aquella persona gran a qui li ha caigut la bossa d’anses al terra. Qui sap, tantes coses!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS