I MALGRAT TOT, LA VIDA
De totes les morts que es poden viure en
aquesta vida i que pots considerar injustes o absurdes - i ja n’he viscut
algunes - no puc arribar a entendre la que ve pel suïcidi. Que una persona
arribi a tenir el gest d’acabar amb la seva existència, pels motius que siguin
i no vull entrar ara en quins motius són, esgarrifa i posa els pèls de punta.
Que ho faci un nen, ja no té nom. I avui, el
fill d’un dels meus amics a Itàlia, el fill de l’Angelo, ha decidit acabar de
cop amb la seva vida. Ha estat per una discussió absurda amb els seus pares sobre un tema absurd en un dia absurd. Però el dia no pertany pas a una vida absurda. La vida, i ell
potser no ho sabia encara, té molts matisos i moments bons. La vida, amb tots
els cops que et dóna, val la pena viure-la.
El Matteo, el mateix nen de 13 anys que fa dues setmanes parlava amb
mi a Matera i em feia preguntes diverses mentre cuidava als altres nens més petits, als
fills dels altres amics meus italians, el mateix nen que exercia un rol de protecció, avui
ha decidit – i qui sabrà mai el perquè – abandonar-nos i deixar-ho tot. Us podeu imaginar el
dolor dels pares, germans, avis, la família, els amics i companys i tantes
altres persones.
I malgrat tot, hem de seguir somrient per
estar aquí... puta vida, vida dura quan ja no pots cosir els anys amb els danys.
Comentaris