DIARI DE LES CADIRES (3): A LA SELVA O AL DESERT, UN GAT ÉS UN GAT

L’escriptor és aquella persona a qui li resulta més difícil escriure que no pas a la resta de persones. La frase, crec que de Kapuscinski, me l’ha dit fa una estona l’home de la botigueta de la plaça que avui, per cert, mostra als clients la càmera de fotos que li han regalat la seva dona i les dues filles per l’aniversari. No m’ha volgut dir ni quants en fa ni com es diu però té l’edat suficient com per haver llegit certs llibres i certes frases que regala a qui entra al seu local. 

Saquets d’espècies, formatges, terrissa i vímec es barregen amb espardenyes d’espart de tots els números, llonganisses posades a assecar qui sap quan o armilles de borrissol pel fred que arribarà en poques setmanes. 

Enmig de tot això, he trobat l’arròs que hi buscava i que acompanyarà a un dels tres pops que ja no pengen entre aquelles dues cadires del matí. Ara reposa a la meva cuina, esperant altres ingredients per anar a cassola. 

Estirat a les escales que pugen cap a casa, hi ha un gat que passava per allí i que ara vigila que el pop no marxi ni es mogui a enlloc. Jo, assegut en una cadira al seu costat, escric: És en la soledat quan te n’adones que la selva és igual que el desert però en color verd.