PARE I FILLA

Ella ha plorat, una discussió estúpida amb ell i total per a res. Però ella està cansada. Tota la tarda discutint, tota la tarda de diumenge perduda barallant-se i ja ni es recorden del perquè. Ni s’han acomiadat, tots dos estan enrabiats, el dolor no els deixa fer les paus i els impedeix posar a última hora la mà a sobre de la mà de l’altre, per exemple, o fer-li un petó a la galta, fer qualsevol gest que porti a la reconciliació.

El cop de porta del cotxe sona violent com un tret al mig del carrer buit i fosc. Més tard, abans d’entrar a casa dels pares, ella s’eixuga les llàgrimes amb les mànigues de l’abric. Treu el cap al menjador només per dir que ja ha arribat i vol esmunyir-se cap a la seva habitació. No vol que ningú li digui res, que ningú li pregunti què li passa ni perquè plora.

Però el seu pare la crida. Avui el seu pare està de mal humor. Ella recula i entra al menjador i pare i filla es miren en silenci. No saben perquè, hi ha ressentiment en els ulls de tots dos, unes armes invisibles però solides que estan adreçades entre un i l'altre, armes carregades d’un recel que només és el pes de dues solituds que no es coneixen i no saben parlar-se.

El pare veu les parpelles inflades de la filla i un calfred de tendresa li recorre l’espinada: la seva filla petita s’ha fet gran i plora, i ell no sap què fer. Es queda mut i quiet, li voldria preguntar què li passa, abraçar-la com quan era petita, dir-li que l’estima i que ell la protegirà de tot. Però no pot dir aquestes coses, no en sap, no les ha dit mai i només se li acut callar.

Ella també ha vist el seu pare i entre els ulls entelats l’ha vist vell, per primera vegada ha pensat que un dia es morirà. Però tampoc no pot dir res ni fer res i es queda quieta al pas de la porta. Dóna una excusa qualsevol amb desànim, diu que té molt de mal de cap i se’n va.

I a tots dos els quedarà per sempre la recança de no haver-se acostat.