Archive for de febrer 2015

SE'NS VA MORINT LA LLUM



El món de la cultura, el del teatre especialment, ha perdut a un dels seus exponents més vàlids i representatius. Ha mort, als 61 anys i per un càncer, l’actriu Rosa Novell. Va debutar fa 40 anys amb Eurípides i des de llavors va dur a escena a Shackespeare, Beckett, Valle-Inclán, Guimerà, Brossa o les obres del seu marit, l’escriptor Eduardo Mendoza. 


La malaltia la va començar a afectar fa uns anys, la va debilitar però ella va guanyar la partida. Va reaparèixer fa uns mesos als escenaris. S’havia quedat cega però no va defallir en l’intent de tornar a vibrar amb el teatre i a fer vibrar als qui la veien. A meitats del 1998, quan jo treballava a Onda Cero Reus, la Rosa Novell va venir a representar una obra al Teatre Fortuny. I recordo l’entrevista que li vaig fer entre les llotges buides que va omplir hores més tard. La seva veu, i la calma que transmetia, eren dos valors molt importants i em van quedar a la memòria. 

La seva pèrdua em sap molt greu. Era jove i el món de la cultura la necessitava. La Rosa Novell era també una gran rapsode. Avui comparteixo amb vosaltres aquest vídeo on ella recita un poema del gran Gabriel Ferrater. Es diu “Cambra de la tardor”.  

... sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma...

LA DESTRUCCIÓ DEL PASSAT DE MOSUL



El món està arribant a uns límits insospitats i més que preocupants. Hem acostumat els nostres ulls i les nostres ments a les imatges violentes que proliferen, cada cop més, per televisió. Hem educat les nostres oïdes per ser capaços d’escoltar crits del dolor dels altres, plors de nens que es queden orfes en un bombardeig. En certa forma, ens hem indemnitzat de la crueltat del nostre món.  

Ara, als nombrosos vídeos de les guerres i les decapitacions del yihadistes, hi hem de sumar el vídeo de la destrucció de la història que té com a protagonista al grup Estat Islàmic. Aquests energúmens, han entrat al Museu de Mosul, a Iraq, i han destrossat, a cop de mall i amb perforadores, desenes d’estàtues, figures i altres moltes peces de l’època assíria (segle VII abans de Crist). 

Les imatges fan molt mal a la vista. Aquelles obres que de petits havíem vist als llibres d’història han quedat reduïdes al no res, han estat esmicolades, destrossades. I a més, han gravat les imatges en vídeo.  Com sempre que fan mal, els yihadistes s’amaguen rere les paraules de l’Alcorà per cometre els seus delictes. Ara diuen que el profeta els va ordenar desfer-se de les estàtues i les relíquies. I com sempre, menteixen.

El seu llibre sagrat, que tinc a casa i que tantes vegades he assaborit per intentar-lo entendre, no parla mai de fer el mal ni destruir res. Ells no creuen ni en cap déu ni en cap profeta, només creuen la llei que inventen en cada moment per fer-se un món a mida on no es respecta res, ni hi ha cultura, ni principis ferms ni valors.
O el món canvi (i l’hem de fer canviar) o això se’n va prendre pel sac en quatre dies. El vídeo que comparteixo, el de la destrucció del museu, fa fredor. 

AIXÒ M’HO DIUS PER FER-ME FELIÇ?



Alejandro és un pou de coneixements i l’home de les històries viscudes i les metàfores a mida. És això i moltes altres coses. Però sobretot, és una persona que necessito a la meva vida. Com a la Raquel, al Santi, al Manolo o al benvolgut Bartolomeo entre molts altres éssers que m’ho fan tot més fàcil. 

M’és imprescindible tenir-los al meu voltant, poder palpar a amics de veritat, dels que no et generen cap mal i sumen, dels que no et fan patir gratuïtament, que es mostren madurs i amb seny, que tenen les idees clares i el cap ben moblat.

Avui hem parlat de les persones que tendeixen a fer tot el contrari al que jo reclamo i demano, de les persones que es compliquen la vida i t’ho expliquen per fer-te sentir culpable o partícip actiu del dolor. Són gent que, en el gest que els regales d’estima, no accepten la teva bonhomia i trien fer-te patir de nou. Fins fa poc pensava que era una forma rara d’estimar. 

Ara, havent llegit aquestes últimes setmanes a Albert Bandura (Aprendizaje social y desarrollo de la personalidad), Walter Riso (Amores altamente peligrosos) i Norbert Elias (La sociedad de los individuos), he entès moltes més coses. El raonament es fa des del coneixement i convenia endinsar-me més en la matèria. A més, he rematat la lectura amb una frase que Alejandro ja m’havia dit l’agost del 2013 i posteriorment. 

En el moment en que decideixen deixar-se fer mal i comparteixen l'errada amb tu, en l'instant en que diuen estimar-te però sempre tenen un pla B, quan et diuen certes coses que a tu et provoquen dolor i te les diuen persones que a tu et provoquen amor cap a elles, hauries de dir-los: Això m’ho dius per fer-me feliç?

Segur que no repetien l’acció ni aquest mal gest. I encara més segur que no perdriem tant temps amb segons qui o en segons què. Penso (aprenc), per tant existeixo.

VEIENT ELS LLIBRES



Veient els primers exemplars de “Invasió de camp” sobre la taula de casa, em noto veritablement satisfet de la feina feta. Avui han arribat les caixes de la impremta. És un bon llibre i es nota la evolució que he patit a nivell personal en cadascuna de les seves pàgines. Les persones que l’han vist fins ara estan també molt contentes del contingut i del continent. Això val la pena i m’agrada. 

Ara pensava en les emocions amb les quals vivim perquè, sense dubte, han de ser variades i canviants per evitar la monotonia de l’alegria que acaba fent-se pesada. Hem d’envoltar els nostres dies de novetats . Conec a persones que fugen constantment de totes les grans possibilitats que els dóna i els posa al davant la vida. 

Un dia vaig llegir que has d’aprendre a escollir els teus pensaments de la mateixa manera que tries la roba que et poses cada dia. Si et saps vestir per fora, perquè no pots bastir-te interiorment? Això els passa a aquestes persones que us deia. Per sort, entre els meus cercles més propers no n’hi tinc cap.

Cal saber en tot moment on ets per garantir el teu propi equilibri. Si mesures malament el teu rol amb els altres, si esdevens massa bo o massa dolent, massa proper o massa llunyà, perds l’equilibri i caus. I si caus, ho perds tot i et perds a tu mateix. 

L’equilibri passa per aconseguir que ningú t’estimi menys del que t’estimes tu.  
25 de febrer 2015

ARA, NOUS PROJECTES


El principal projecte en el que treballo ara i que em tindrà ocupat, com a mínim, fins el proper 24 de maig, em permet coordinar i assessorar un nodrit grup de persones que treballen per un objectiu comú. Aquest factor, la col·lectivitat al servei d’una única lluita, em suposa un plus molt important a nivell personal.
  
No us amagaré pas que el projecte és una candidatura d’un partit polític que opta a aconseguir representació a l’ajuntament de Tarragona. És època electoral i una de les meves especialitats, dins de meu ofici del periodisme i la comunicació, són les campanyes polítiques. El repte assumit ara és engrescador i molt complicat però, com tots els que em proposo, també és possible. 

Dirigir la campanya esmentada no m’aïlla pas d’altres obligacions. Amb el meu nou llibre imprimint-se, segueixo enllestint el segon llibre que presentaré enguany i en el que fa quasi dos anys que treballo. El presentarem, si tot va bé, cap al mes de juny. I també he iniciat un altre projecte literari en el qual em començo a endinsar per poder-lo presentar sobre el mes de novembre. 

Faig doncs balanç del meu dia a dia, i del futur a curt termini, i no tinc motius per preocupar-me de moment. Com diu l’amic Alejandro, no calen les pre-ocupacions. Quanta raó té ell, ple de saviesa, en molts dels temes que parlem. Sort en tinc de poder-li comunicar les decisions que vaig prenent quan ja les he pres. I més sort tinc quan sé que les comparteix totes i les troba encertades. 

Acabo compartint una frase que he llegit aquest cap de setmana en un llibre de Julio Cortázar: Fui una letra de tango para tu indiferente melodía.
24 de febrer 2015
Tag :

LA NENA DEL SUPER



Sóc a la cua de la caixa del super, a punt de pagar. Davant meu hi ha una noia jove de color i, davant d’ella, esperant a pagar, una nena d’uns nou o deu anys. Va tota sola. Ha comprat un paquet de iogurts, un saquet de cebes i una taula de fusta per tallar verdures i altres coses. 

La caixera li diu que tot plegat puja 10 euros i 99 cèntims. La nena s'inquieta i li comunica a la caixera, una noia molt jove que s’ha posat vermella de cop, que porta els deu euros i li falten els noranta nou cèntims. La nena demana una pausa i surt corrent cap al carrer.

Observo que fora, a les portes del super, hi ha dues persones grans. La dona va amb un bastó i l’home, amb dues crosses. Passen de llarg, els dos, dels vuitanta anys. Són els avis de la nena i ella li demana a la iaia que li deixi buscar al moneder els cèntims que li falten. Passa un minut i la noia de color que tinc davant i jo esperem observant l’acció i sense cap problema. 

Torna la nena i porta els noranta nou cèntims justos en monedes de deu, cinc, dos i un. La caixera li cobra i la nena demana una bossa per portar la compra. On ha de posar els iogurts, les cebes i la taula de fusta en aquell cos tan menut i a les mans que li tremolen després d’haver pagat, segurament, la primera compra de la seva vida? 

La caixera li diu que la bossa val tres cèntims i la nena es bloqueja. En dècimes de segon, la noia de color que tenia al meu davant diu, amb dolçor i amabilitat, que ja paga ella tres cèntims. La nena, en un acte celestial per la imatge, es gira enrojolada cap a la jove, i li diu “gràcies” amb un somriure ple de timidesa i vergonya.

La jove li toca el caparronet a la nena. La petita marxa amb els avis. La noia de color espera que la caixera passi per caixa els productes i, mentre, mira fora on la nena explica als avis el regal de la bossa de tres cèntims. I els dos ancians llencen un altre regal celestial, una mirada d’agraïment a la noia que mai oblidaré. 

Costa molt trobar gestos. I agrupar tants bons gestos sumats en una sola acció que, tot plegat, va durar dos minuts, esdevé una lliçó de vida.  

22 de febrer 2015

EL CONVENT DEL DESERT



A una certa distància del poble de Calanda i del seu embassament, hi ha les restes d’un convent que en altres temps fou espai de reflexió i d’un altre tipus de silenci, diferent al que notes ara quan passeges per les seves runes. Al seu moment, el convent va arribar a tenir més de quaranta monjos de l’Ordre dels Carmelites Descalços. També hi havia professors de cor, legos (els qui sent professos no tenen opció a les sagrades ordres), escolanets, pagesos, pastors i un guarda de camins. 


Se li va posar nom de Convento del Desierto perquè els monjos buscaven sempre indrets apartats de les poblacions per a les seves feines i oracions. I aquest convent és al mig del no res, del tot desèrtic. 
L’edifici és majestuós, imposa espiritualment i encara li queden elements visibles de la seva bellesa arquitectònica. La resta ja és història. L’altar major el van cremar les tropes franquistes l’any 1936, les dues campanes es van portar a Barcelona on van ser fosses i reconvertides en canons. La guerra Carlista de 1838 les havia deixat tocades (mai millor dit) i la Guerra Civil les va fer desaparèixer com a tantes altres coses. 


Si teniu l’ocasió de passar per la zona, no perdeu l’oportunitat de fer la visita a aquestes restes religioses. No són només pedres abandonades. Hi ha un fragment de la història que mai s’acabarà d’esvair i que podreu palpar amb les mans i l’ànima.

RECORDANT TROISI



Els qui em coneixeu bé ja sabeu quines són les meves pel·lícules preferides. N’he parlat en moltes ocasions. Entre les primeres del meu llistat hi ha “Il postino” que aquí es va traduir com “El cartero y Pablo Neruda”. Recordo dolçament la primera vegada que la vaig veure, la tendresa que em va despertar i les llàgrimes que em va provocar en alguns moments. És una autèntica obra d’art. Els seus protagonistes principals són Massimo Troisi fent de carter i Philippe Noiret en el paper del poeta Neruda. Maria Grazia Cucinotta completava el llistat principal.

Quan vaig a les meves estimades illes italianes, en una d’elles m’hi aturo sempre un dia sencer i a l’altra hi passo la resta de la setmana. A la primera s'hi va gravar aquesta pel·lícula. Com allí hi tinc diversos amics – com el Gigi (taxista), la Giovanna (restauradora) o el Domenico (pescador) – conec ja tots els racons on es van enregistrar totes les escenes. A la platja que veieu a la foto que encapçala el post, és on Neruda i el carter parlaven cada matí sobre la descoberta del primer amor o sobre la utilitat de les metàfores. 


La gravació de “El cartero y Pablo Neruda” es va acabar el 3 de juny de 1994. Massimo Troisi tenia llavors 41 anys i feia molt temps que estava malalt del cor. L’etapa final del rodatge va ser complicada perquè va tenir molts problemes de salut. El Gigi, taxista de l’illa que veieu a la segona foto, m’explicava fa relativament poc que aquell mateix dia en que es va acabar el rodatge, un helicòpter medicalitzat es va endur a Troisi fins a Roma. Al dia següent, el 4 de juny, l’actor va morir. 


El Gigi em recordava aquells moments quan vaig anar per darrer cop a l’illa en qüestió on, per cert, espero retornar ben aviat. Em va explicar tots els fets al setembre del 2013. Vaig fer el viatge acompanyat del bon amic Alejandro i al seva filla Ainhoa. La tercera foto és de nosaltres dos, Alejandro i jo, dinant al restaurant on sempre dino i ja em coneixen. I no és qualsevol restaurant perquè el local on s’hi ubica va ser una part important de la pel·lícula. En aquest local és on vivia la xicota de la qual s’enamorava el carter. A la planta baixa hi havia el bar que tenia la mare i a dalt, pujant per les escales que veieu darrere nostre, l’enamorada pujava a la seva cambra a pensar amb ell, el jove i analfabet carter que, gràcies a Neruda, va arribar més lluny del que hagués mai pensat. 

Ahir, 19 de febrer, Massimo Troisi hagués fet 62 anys però en fa 21 que ens va deixar. Us convido a recordar-lo en aquesta escena on el carter i el poeta parlen sobre les metàfores. La platja és la de la foto. La conversa no té pèrdua.



PETITES CONCESSIONS (2)

Un bon amic em preguntava aquesta tarda, després de llegir el meu escrit sobre el comiat a les muses, el perquè de la meva decisió. Em deia que l’entén i que ell hagués estat incapaç de prendre-la. La mateixa pregunta me l’heu formulada vosaltres aquestes últimes setmanes, a través dels comentaris que no he penjat i avui, argumentant la resposta donada a l’amic, també us responc. I confirmo de pas que, efectivament, han desaparegut del blog tots aquells escrits relacionats amb les antigues muses. Ara sí, comparteixo la resposta del tema.

Tots els adéus són dolorosos però alguns toca fer-los. Entrar en una espiral on sempre reps dolor, on els cicles són malaltissos i plens de sordesa i ceguesa, no treu cap a res. Ser generós i donar-te, per acabar rebent disgustos no val la pena. Esperar les passes (gestos) d’algú que mai arriba, és absurd. I haver de veure com se t’acusa de segons què, de manera injusta i sense més, remata el cicle i tanca la porta (riza el rizo que dirien en castellà). 

Per tot això, i per molt més, vaig prendre la decisió amics i amigues. I a partir d’aquí, feta la concessió que esperàveu molts, no parlaré més del tema obertament. Els amics més directes, assabentats de la meva decisió un cop l’havia pres, m’han felicitat i hem fet festa grossa. La vida és massa maca per perdre-la pels altres, no podem deixar-nos agredir constantment ni admetre que ens diguin (o insinuin) segons què i sense mirar-nos a la cara. 

Curiosament, també aquesta tarda, escoltava un disc que fa dies que em fascina. És d’una cantant amb veu d’àngel i rostre de poesia plena de bellesa.  Parlant del tema amor i muses, hi ha una cançó d’ella que diu: 

Vull donar-te amor si tu me’n deixes
donar-te amor i si ho sens així
canta un puput abans d'anar dormir...

La cantant en qüestió és la Bikimel i us convido a notar com se us posen els pels de punta i us agafen calfreds mentre escolteu aquesta cançó amb els ulls tancats. De tant en tant, obriu-los i guaiteu quina bellesa té ella. A mi, em recorda a una antiga musa... deixem-ho estar. 

La foto del post, que està feta quan el Diari de la pell, l’he titulada “El descans del guerrer”


19 de febrer 2015

MARWA, EL PREU DE LA LLIBERTAT


La Marwa és una jove adolescent musulmana que va obrir el seu blog per explicar les seves experiències molt personals. L’espai es diu “Between a veil and a dark place” (entre el vel i la paret). Per accedir-hi fa falta tenir la clau d’accés i permís d’ella, de l’autora. Si tothom pogués llegir-lo, podrien amenaçar-la de mort amb més rapidesa i freqüència del que ho fan.  

Ella, la Marwa, és valenta. Ja és prou vergonyós que hagi de ser-ho pel simple fet de voler ser lliure. Però ho és. Si teniu ganes de llegir, us convido a gaudir d’aquest escrit on explica com es va sentir el dia que va notar al seu cos i a la seva pell el sentiment de “llibertat”. 

ENTRE EL VELO Y LA PARED
Lo que se siente siendo una mujer musulmana, y por qué nosotras sabemos lo que es la libertad (y puede que tú no)

Tengo llaves.

Cuando me acababa de mudar a los Estados Unidos hace once años, me llevó varias semanas procesar este bit de información.

Tengo llaves.

Tengo llaves a mi propia puerta delantera y puedo abrir esta puerta de entrada y bajar la calle cuando yo quiera.

Puedo bajar la calle andando sin ser espiada tras las ventanas y sin  que nadie llame a mis padres para decirles que vago suelta por la calle.

Puedo bajar andando la calle, sentarme en un banco bajo un árbol, y comer un cono de helado. A continuación puedo levantarme y caminar de vuelta a casa.

No habrá nadie esperándome en mi casa para preguntarme dónde he estado, negarse a dejarme entrar, llamarme  mentirosa, y usar mi paseo como incentivo renovado para revolver todas mis posesiones para encontrar pruebas de que estoy haciendo algo malo.

Porque el simple deseo de dar un paseo sin duda esconde algo desviado.

Porque no hay una buena razón por la que una mujer debería querer bajar andando la calle simplemente para andar, y exponerse  a los ojos cuestionadores y depredadores de vecinos y hombres extraños.

Tengo llaves de mi puerta delantera, ahora, y puedo abrir mi puerta de entrada y bajar la calle andando cuando quiera.

En las primeras semanas viviendo en los Estados Unidos, tenía mucho miedo y temblor por esta libertad. Me quedé los dos primeros días sola en mi nueva casa, y cuando por fin me aventuré a salir fuera, comprobé que mi tarjeta de identificación, mis llaves y mi cartera estaban en mi bolso mil veces. Llevaba puesto vestidos largos y holgados, y llevaba el pelo recogido con un pañuelo, incluso aunque soy una atea que no da ningún valor particular al pudor, incluso aunque no había salido para encontrarme con nadie y no conocía a hombre alguno en la ciudad, incluso después de intentar convencerme a mi misma que en este país, no importaría si ese fuera el caso. Miraba a todos lados y detrás de mis hombros, por si mi padre estaba de alguna forma mirándome, acechándome.

Me llevó dos meses dejar de esperar ver a mi padre en el lugar al que fuera o del que venía.

Pronto cogí la onda de mi nueva vida; mi nuevo programa de estudios en mi grado, mis clases, lecturas y eventos. De hecho fui a bares y dejé de sentirme culpable por ello. Conocí gente. Hice amistades, algunas de ellas masculinas, pero ninguna que tuviera que esconder o me hiciera mentir. Tuve relaciones sexuales y románticas.

Y durante todo ese tiempo, e incluso ahora, a veces siento como si fuera otra persona viviendo un sueño distante. Una mujer fantasmal. Una mujer que está fingiendo  hacer cosas y ser cosas que nunca fueron suyas.

Incluso ahora, a veces no puedo creer que no esté sufriendo alucinaciones en un cuarto oscuro en Beirut.

Incluso ahora, me despierto de sueños en el Líbano y pienso: “Tengo mi propia casa. Mi puerta de entrada. MI llave. Y puedo abrir la puerta y salir a la calle? Cuando yo quiera? Y tengo MIS  documentos y MIS cosas y MIS ingresos? Y puedo simplemente ir a algún sitio. Cuando quiera? Puedo hacerlo?”

Debe ser una broma de mal gusto.

Y puedo estar en la biblioteca por tarde que se me haga sin entrar en pánico y temer por mi seguridad una vez llegue a casa? Sin saber que los vecinos me llamarán puta? Puedo invitar gente a mi casa a la caída del sol y algunos de ellos pueden ser hombres y podemos organizar juegos y comer y beber y hablar juntos y nadie me herirá por ello?

Sí.



Y puedo dejarme algo en algún sitio, volveré y lo encontraré donde lo dejé, a menos que los mueva yo misma.

Y si está en otro sitio, es probable que los quitara y lo haya olvidado, y no empezaré a sentir pánico, preguntándome dónde y por qué y cómo fue movido. No me preguntaré: Si alguien lo movió lo vió, vieron la otra cosa e hicieron algo con ella y qué saben y qué no  saben?

Incluso aunque estoy escondiendo cosas simples. Un tubo de máscara facial. Algo de ropa interior de encaje sólo para ver qué se siente llevando eso. Un poema que me encanta de verdad del diablo en persona.  Algo escrito por un autor judío. Una novela que un chico de mi clase me regaló. Una caja de tampones.

Puedo escribir cosas sin esconderme, usar códigos, enterrarlas, y ocultarlas. Puedo tomar notas para mí misma en una libreta que sólo están disponibles para mis ojos sin temer que alguien las lea y exija que revele su significado. Puedo tener una contraseña para mi ordenador , mi correo y mi cuenta de Facebook que mis padres no conocen. Puedo guardar mis contactos con su nombre real y no con una serie de seudónimos femeninos.

Puedo guardar mis textos cuando los recibo y no borrarlos al instante. Puedo llevar mi móvil en modo silencio y si vibra en mi bolsillo puedo sacarlo y responder la llamada o apagarlo sin tener un ataque de pánico y sin tener que encontrar una excusa razonable para salir de la habitación sin parecer nerviosa.

Puedo hablar por teléfono sin que haya nadie escuchando al otro lado.

Puedo ignorer una llamada de mi padre cuando estoy en clase o enseñando.

Puedo olvidar mi teléfono en otra habitación y que no se me pregunte dónde estoy y con quién,  y qué estoy haciendo  porque no contesté una llamada suya.

Si estoy más de cinco minutos en el baño, nadie golpeará la puerta exigiendo saber qué estoy haciendo ahí.

Puedo afeitar mis piernas sin ser interrogada sobre por qué haría tal cosa cuando nadie las ve nunca.

Puedo peinarme y mirarme en el espejo y probarme ropa e intentar sentir que puedo manipular y mover y disfrutar mi cuerpo, intentar sentirme guapa, sin ser interrogada y preguntada quién es él y por cuánto tiempo he estado viéndole y qué estoy haciendo con él y si soy una prostituta o estoy embarazada.

Puedo perder peso sin querer o decir que no tengo ganas de cenar sin que nadie exija saber por qué y para quién estoy intentando perder peso…

Puedo ducharme sin nadie preguntándome por qué.

Puedo sonreír porque tuve un buen día en el trabajo sin ser forzada a explicar por qué estoy tan contenta.

Puedo llorar por mi vida vacía y robótica sin ser forzada a explicar por qué soy infeliz.

Puedo tener expresiones faciales. Expresiones faciales.

Puedo tener expresiones faciales.

Puedo tener expresiones faciales.

Ha sido tan costoso entrenarme a mí misma a expresar mis emociones y opiniones.

Puedo sentarme como quiera en el interior de mi propia casa sin que se me diga que la posición de mis piernas es poco recatada.

Puedo acostarme tarde haciendo trabajo y leyendo filosofía o simplemente navegar en internet sin ser forzada a ir a la cama.

Y puedo leer y usar internet sin supervisión y censura.

Puedo ver una película sin darla para ser examinada previamente.

Puedo dormir cuando quiera, despertar cuando quiera, comer cuando quiera o no.

No tengo que fingir hacer ayuno y rezar.

Puedo priorizar mi trabajo por encima de servir a otras personas.  Nunca más le quitaré los calcetines a nadie ni traerles la comida y bebida que me pidan.

Puedo levantarme en mitad de la noche y usar el baño o tomar un vaso de agua sin ir de puntillas aterrorizada.

Puedo cerrar con llave la puerta de mi cuarto. Puedo cerrar la puerta de mi propia habitación.

Decir que quiero estar sola, que necesito espacio, que no quiero revelar información personal,     que elijo no responder esa pregunta, que no es asunto tuyo, que este es mi cuerpo y puedo posicionarlo sobre el mobiliario como me guste, que no tengo que explicarte a ti por qué estoy sonriendo, que este es mi tiempo, que este es mi trabajo, esta es mi mente y puedo usarla para leer y escribir lo que desee…

Puedo decir estas cosas ahora.

Antes nunca pude.

Nunca pudimos, antes. Tantas de nosotras no pueden, todavía.

Esta manera de vivir-teniendo que regular y esconder nuestras personalidades, nuestra humanidad-el tono de nuestras voces, su volumen y timbre, la manera en que nos sentamos o permanecemos de pie o caminamos o hablamos, si podemos salir de nuestras casas y cuándo, cómo y cuándo hablamos a la gente, qué leemos y qué no, qué podemos pensar o expresar o no-esta manera de vivir es la realidad y situación “por defecto” de tantas de nosotras.

Somos suprimidas más allá de la imaginación.

Advierte que lo anterior no llega ni a penetrar la superficie de la horrenda violencia-abuso físicos, violación marital (o simplemente violación), matrimonio infantil (esclavitud y violación), violación, palizas, lapidación, mutilación genital- que ocurre a un número no pequeño de mujeres que violan el código de vida antes expuesto.

Fingir que eso no es nada. Ignorar la violencia, por ahora. Ponerlo fuera de la vista.

Y pensar, ahora, cómo incluso poniendo todo ese horror aparte, y pretendiendo que no viene de la mano de una obsesión con el control de nuestros cuerpos y nuestra conducta y honor y vergüenza, incluso poniéndolo aparte, así es como hemos vivido.

Así es como mi vive mi hermana, mi madre, mis primas, mis amigas.

Piensa en esto, e intentar comprender lo que la libertad significa para las mujeres como nosotras. Lo que significa tener elección. Lo que significa tener la posibilidad real de elegir y no tan sólo una serie de opciones huecas. Porque nosotras también podemos caminar hasta una heladería y elegir qué sabor queremos igual que podríamos en América, y esto no es libertad.

La incomprensión crónica de las formas institucionales de opresión es ciega a esta distinción. El argumento omnipresente y falaz de que las mujeres de familias musulmanas y/o que viven en países de mayoría musulmana con leyes en los libros permitiéndoles hacer todo lo que he citado como prohibido, que las permite tener técnicamente tantas opciones como los hombres, o las mujeres en occidente, afirmando que nadie las fuerza a hacer nada en absoluto-esto es equivalente a decir que los chavales afroamericanos que crecen en los barrios pobres del centro de las ciudades tienen las mismas oportunidades que  varones blancos heterosexuales.

Sí, muchas de nosotras podemos ir a la escuela, podemos trabajar, podemos ganar y gastar nuestro propio dinero. Pero lo que estudiamos o en lo que trabajamos, y cómo y por qué y cuándo y dónde y con quién y vistiendo qué-todo esto está controlado. Si intentamos hacer otra cosa, hay mecanismos institucionales establecidos -política sectaria, normas sociales y costumbres ignoradas por la ley, personas en posiciones de influencia en nuestros lugares de trabajo y centros educativos y comisarías de policía y el gobierno-que pueden destruirnos. Que es cierto que esta es una condición común y crónica allá donde los musulmanes viven y se socializan- que también ocurre en otras sociedades del tercer mundo y países donde no viven musulmanes ni se socializan no resta realidad a lo que ocurre en los lugares donde el pensamiento y costumbres musulmanas constituyen y contribuyen a la sociedad y la política.

Tenemos libertades que no son libertades, y podemos seguir yendo a la escuela y al trabajo y ser robots vacíos en todo el proceso. Y si nos rindiéramos y nos quedáramos en casa, estaríamos renunciando a nuestra educación y nuestras carreras, es cierto, tan limitadas como son, pero también estaríamos renunciando a la desesperanza crónica y el auto-sabotaje y la confusión vacía de luchar, luchar, luchar para sentirse realizadas cuando somos en la práctica maniquíes.

Es como si tres cuartas partes de nuestros miembros y músculos estuviesen controlados por cuerdas, y la cuarta parte sobre la que tenemos algún control propio para movernos intentara compensar el resto y convencernos a nosotras mismas que somos personas reales.

Rendirse es tan, tan tentador.

Pero algunas veces, algunas veces, escapamos.

Y después de escapar o después de que las cosas cambien para nosotras?

Algunos días incluso daremos estas cosas por sentado, y si nos damos cuenta de que lo hemos hecho, sentiremos una especie de remordimiento confuso hacia nosotras mismas por ser tales niñas consentidas del primer mundo y entonces culpables por sentir que tener derechos humanos significa que estamos malcriadas porque los derechos deberían ser exactamente eso-dados por sentado.

Algunos días, sin embargo, seremos muy conscientes de nuestros derechos. La generalización casi ridícula de la capacidad de elegir alrededor nuestro nos paralizará y confundirá, y nos sentiremos vacías, incompletas.

Yo he tenido un ataque de pánico eligiendo la guarnición de una pizza cuando mi pareja no aceptaba “lo que tú quieras” como respuesta por la enésima vez consecutiva.

He llegado a estar tan acostumbrada a elegir las cosas según una rápida evaluación de lo que otras personas quieren, prefieren o necesitan, para que estén felices y contentos y por tanto mi vida junto a ellos sea más fácil, para que no me hieran o destruyan-tan acostumbrada a elegir lo que hace feliz a otros-me he acostumbrado tanto a eso que me deprimo profundamente intentando hacer algo significativo para mí misma.

No sé cómo llegar a estar comprometida totalmente en mi trabajo o arte, porque mi vida no fue nunca nada más que una cámara vacía de nada apática en el mejor caso, y tortura horrible en el peor.

Y tengo miedo de ser capaz de ser libre. Tengo miedo de transcender mi abilidad para dejar mi trauma e infelicidad consumirme. Tengo miedo de tener éxito en recomponer esa parte rota de mí que no sabe cómo elegir o importarle cosas o ser, cómo dejar de fingir emociones de manera compulsiva  y desconectar-tengo miedo de llegar a ser libre porque tengo miedo de no seguir enfadada, no seguir siendo consciente de esta injusticia increíble, ser ciega a lo que significa no ser libre.

Tengo miedo de ser feliz porque podría significar que acepto y soy ciega hacia mis antiguas cadenas.

Tengo miedo de olvidar lo que significa ser libre.

Tengo miedo de que una vez tenga libertad, no comprenderé ya más el valor de la libertad y por qué es importante.

Éste es mi recordatorio.

Marwa

ELL, EL POETA, EL GIOVANNI


Com anuncien aquests dies els amics italians, falta ben poc perquè vegi la llum el primer llibre d’una persona molt especial per a tots nosaltres, el Giovanni Amoruso. Es tracta de la primera obra que publicarà, sota el nom de “Dal girone degli innocenti” que, traduït, vol dir “Sobre el cercle dels innocents”.

Al Giovanni el vaig conèixer, i el vaig gaudir a fons, el passat mes de juliol quan vaig participar al festival cultural d’Altamura. La seva poesia és plena de sensibilitat i humanitat, clama compromís propi i social, fa un discurs de persona a persona des del vesant més humà i humil que se li pugui cercar al concepte.

Ell, el poeta, el Giovanni, enclaustra en molts dels seus poemes totes les pors i temors que l’envolten/ens envolten als éssers humans. Quan som fràgils, la resta del món es fa més fort davant els nostres ulls. Si la història es capgira, si nosaltres ens enfortim, podem posar contra les cordes tot allò que ens proposem.

Com diu el Giovanni al principi d’un dels seus poemes que m’he permès traduir: Qui sap quins drames hi ha esculpits rere els espais desordenats d’aquesta barrera de runes que pesa, comprimeix i suprimeix, sota la riba indiferent, la passió.

El periodista Simone Gambacorta ha fet el pròleg del llibre que ha publicat Edizioni Spiragli, entitat que presideix el bon amic Bartolomeo Smaldone. La portada és del mestre Mario Pugliese. Un repertori de luxe per a una persona de luxe. Enhorabona Giovanni.

RE-APARICIONS


El vídeo que comparteixo avui amb vosaltres és ple d’amor i tendresa, parla de retrobaments amb persones que has estimat. No recordo si mai us en havia parlat, però l’he tornat a veure i he tingut la necessitat de mostrar-vos-el. Tot succeeix al MOMA, Museu d’Art Modern de Nova York. Una artista, la Marina Abramovic, hi fa un experiment social interessant. 

Asseguda en una cadira, va rebent a les persones que s’hi apropen. Els voluntaris s’asseuen  davant de la Marina. Els separa únicament una taula. L’artista es concentra, amb els ulls tancats, i els obre lentament per mirar-se a la persona del seu davant. En aquell moment, intenta connectar-hi, llegir la seva ànima, cercar la pau interior.

Però, observeu de cop i volta la reacció que té quan obre els ulls i troba davant seu a un home molt especial. Ell es diu Ullay i els dos van estar enamorats 23 anys enrere. No s’havien vist mai més. Ella és sèrbia, ell alemany, es van estimar a Amsterdam i ara uneixen de nou la seva espiritualitat a Nova York. Quedeu-vos amb el moment. Val molt la pena.  

REUS, CONFIRMAT



Em vaig comprometre a avisar a tota la colla d’amistats i coneguts que tinc a Reus quan tingués confirmada la data de la presentació del llibre “Invasió de camp”. Doncs apa! Serà el dissabte dia 11 d’abril a la una del migdia, tot fent el vermut, al Centre d’Art Cal Massó de Reus.

Hi ha una novetat interessant en aquesta presentació i és el nom de la persona que m’acompanyarà en l’actuació musical. Parlo del cantautor de Sardenya, resident a Tarragona, Samuele Arba (foto). Fa un temps que mantenim contactes i ara començarà a fructificar la nostra relació. Per part meva, escrivint-li el pròleg del seu llibre “Històries de”, una obra molt interessant plena de personatges que deambulen per un món ple d’oportunitats per canviar de vida. 

Ell donarà a conèixer la seva música, que canta en català, castellà, italià i alguerès, als assistents d’aquesta presentació del llibre i, atenció perquè això és nou, presentarà en exclusiva un poema meu musicat per ell. Personalment, és tot un luxe que el Samuele sigui al meu costat el proper 11 d’abril. Abans però, gaudirem de la presentació a Tarragona, el 6 de març al Cafè Metropol.  


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -