Archive for 2016

DERVIXOS, COMENCEU EL BALL!


Ja els tenim aquí. Ja han arribat els dervixos per sortir a passejar per les vostres cases i a ballar per les vostres vides. Els llibres impresos ja són al magatzem i en pocs dies es distribuiran a les llibreries de Tarragona i Reus. 

Pel que fa a les presentacions – perquè aquesta vegada en seran moltes- us aniré dient dates i llocs. De moment, la primera i oficial serà el proper 4 de gener a Itàlia, concretament al Caffè Dolce Crema de la ciutat d’Altamura. L’acte anirà a càrrec de la persona més indicada, el Bartolomeo Smaldone. 

Més tard, al febrer, començarà el festival de presentacions a Tarragona, Reus, Tortosa, Mont-roig del Camp, Riudecanyes, Salou, Montblanc, Cambrils, Riudecanyes, La Canonja, Barcelona i Rabat (Marroc). Hi sumarem, n’estic convençut, altres indrets com les terres de Lleida o les comarques gironines. Però això ja serà el proper any. 

De moment, gaudim d’aquest present que avui té forma de llibre fresc i dervix ballarí.

#2 TAST DE LLETRES: BLANCS I BLAUS



Comparteixo la segona entrega del projecte “Tast de lletres” que vaig encetar fa uns dies a través de youtube i que té, com a base i aliment de lectura i visual, els textos del meu proper llibre en format de veu i vídeo. 

Espero que us agradi i ja sabeu que us podeu subscriure al canal de youtube per rebre un avís cada vegada que hi publiqui un nou document. Sota el vídeo hi ha la franja vermella de subscripció. 




I per si no heu vist el primer: FEU CLIC AQUÍ

TARDA SOLIDÀRIA A FAVOR DELS REFUGIATS



Ha estat bonic poder presentar a Tarragona el llibre “Llits a la intempèrie” acompanyat de les seves autores i en un espai que s’ha omplert de cares conegudes i altres rostres de persones que escoltaven atentament. La Montse Farrés, la Marta Magrinyà i la Txell Granados, tres de les quatre escriptores autores dels textos en pro dels refugiats, han parlat del procés de creació del llibre i han llegit alguns dels seus textos i poesies. La Fina Veciana, autora de les il·lustracions, ha explicat d’on neixen els dibuixos que ha fet per la portada del llibre i els altres que ara tenen format de postal i són a la venda per a recaptar diners per la causa.

Perquè la causa és aquesta, recollir fons per l’associació Stop Mare Mortum que treballa en pro dels refugiats. Per això s’hi ha mullat elles, les autores, i Silva Editorial que ha editat l’obra que, ara, se seguirà presentant a altres municipis. Als qui heu vingut, moltes gràcies. Als qui avui no heu pogut, segur que us serà possible en un altre dia i un altre espai. 

Us deixo amb algunes de les imatges de l’acte d’avui. 





TENIM EL QUE ENS MEREIXEM… PER CULPA DELS ALTRES



“Que el mundo fue y serà una porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos Discépolo.  Vuitanta anys després, aquest tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable. 

La història d’aquest article comença ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen- envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria. 

Les nostres retines, magatzems dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la resta d’exciutats que ara són runa, són la vergonya del món. 

Realment, i la veritat dol, Europa gira l’esquena al problema i es lamenta veient les imatges. A Síria no hi ha petroli, ni minerals ni cap altre recurs pel qual lluitar. Això també ho saben els Estats Units. La realitat és que a Síria hi ha pobres condemnats a la mort que no poden ni tan sols sortir del país per salvar-se. Però Síria és només la punta de l’iceberg de la porqueria de planeta que molts estan creant en el nom de tots els altres que no en tenim cap culpa i no hi podem fer massa cosa. 

Sé, que quedar-se quiet no soluciona les coses i que criticar és fàcil però... en aquest article vaig més lluny i no acabo a Alepo. L’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia o la mort de les persones que estaven al mercadet de Berlin quan un camió els ha passat per sobre són dos exemples més del joc brut que juga una part de la societat en contra de l’altra. Sabeu una altra realitat? Ara veurem les xarxes plenes de gent que “seran Berlin” però no onejarà cap emblema de pertinença a Alepo o Síria. 

“Todo dura sempre un poco más de lo que debería”, va dir Cortázar. I tenia tota la raó veient el panorama de desolació que se’ns regala cada dia i que es menjaran de ple els nostres fills. Quan pensàvem que el comunisme havia estat una lacra deshumanitzadora, va arribar al capitalisme que ha permès la divisió de classes i categories humanes. Només hi ha els qui maten i els qui moren. Nosaltres, els qui sobrevivim veient l’espectacle, vam venir al món amb l’aspiració humana sempre sana d’estimar i hem acabat necessitant el dolor quotidià de les noticies i les imatges per sentir-nos vius. 

L’Anas no era només un pallasso, era un membre actiu de la societat civil que a molts no els interessa. Els somriures dels nens molesten i els qui els provoquen han de morir. És així com avança el món, aquest món que se’n va a la merda. Aquest hivern serà molt cru i no pas per les primaveres àrabs. Hem jugat malament la partida i tenim el que ens mereixem... per culpa dels altres.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor


19 de desembre 2016
Tag :

LLITS A LA INTEMPÈRIE



He assistit aquesta setmana a la presentació a Reus del llibre “Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” que han fet realitat cinc dones: les escriptores Montse Farrés, Txell Granados, Agnès Toda i Marta Magrinyà i l’artista Fina Veciana que ha fet les il·lustracions.

Després de la presentació a Reus doncs, ara serà el torn de la descoberta a la ciutat de Tarragona. El Cafè La Cantonada (carrer Fortuny 23) acollirà la presentació d’aquest llibre el proper dimecres 21 de desembre, a partir de les 20 hores.

Tindré el plaer de presentar l’acte que organitzem des de l’associació ETCÈTERA conjuntament amb el col·lectiu literari 5J i Silva Editorial. A banda del presentador i de les autores de l’obra, l’acte l’amenitzarà musicalment el guitarrista de blues Richard White. Així, garantim que hi haurà de tot i que serà una estona agradable. ETCÈTERA, entitat que presideixo, ha elaborat per als propers mesos un extens programa d’activitats per a promoure la cultura i la realitat social al territori i l'acte del proper dimecres és una d'elles.

“Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” (Silva Editorial) és un llibre i també un gest solidari. Es també una acció conjunta contra la injustícia, el col·lectiu literari i amical 5J que ha compost els diferents escrits que transiten per gèneres diversos com la poesia intimista, el dietari de ficció, el relat èpic i de denúncia, la literatura social i les històries de la Història.

Els guanys d’aquesta edició van tots destinats a l’ONG Stop Mare Mortum, una de les organitzacions que treballen a la Mediterrània per ajudar les persones refugiades i, alhora, per la recerca de noves maneres de plantejar els conflictes entre pobles i les polítiques migratòries.

Si podeu, veniu i disfruteu de l'acte. Si podeu, compreu el llibre que val només 10 euros o les postals que han fet i que en costen només dos. Tot sigui per la causa i per ajudar als qui han de fugir de casa seva a la recerca de nous espais que no coneixen. 

#1 TAST DE LLETRES: ELS LLENGUATGES DEL T'ESTIMO



Avui us presento un nou projecte en el que treballo fa un temps i que necessita de la vostra ajuda i suport. Es tracta d'escoltar (assaborint o devorant) un tast poètic de textos que llegeixo jo mateix i que s'acompanyen de música i imatge. 

Us demano que, si us agrada aquest primer video, diigueu què us ha semblat. Així sabré que en voleu més. I de pas, si visioneu el vídeo a través del youtube, sota el titol hi ha una franja vermella que us permet, clicant sobre ella, estar subscrits al canal i rebre un avís cada cop que hi posi un nou video (és gratis). 

Bé, ja em direu què us sembla.

EN POQUES PARAULES...


En poques paraules... gràcies a tots els qui ahir vau ajudar a omplir la Sala Santa Llúcia aquest passat divendres amb la vostra presència reconfortant que em va transmetre serenor i confiança. Em vaig sentir molt a gust presentant la meva antologia i llegint textos dels meus últims sis llibres. Compartir la poesia, la prosa, els aforismes amb tots vosaltres em va fer molt feliç.





CAFÈ PER EMPORTAR



Acabo de veure Café para llevar, un curtmetratge dirigit per la Patricia Font que té com a argument una trobada en un cafè entre una noia que està fent els plans de la seva boda i un noi que ja és allí, a la cafeteria. No puc dir res més, avançar detalls de l’argument, però si teniu deu minutets, mireu-vos el curt. Val molt la pena. 

La interpretació de l’Alexandra Jiménez i el Daniel Grao són molt fermes, la fotografia el so aporten més qualitat encara al projecte. La direcció i el guió, superbes. 

Aquesta creació de la Patricia Font ha rebut desenes de premis als Goya o als festivals de cinema de Toronto, Plasencia, Carabanchel, Suïssa, Alacant, Segovia, Igualada, Madrid, Andorra i tantes altres ciutats on els curtmetratges hi tenen el seu espai de difusió. 

Us convido a mirar-vos-la fent CLIC AQUÍ

L’ART DE PERDRE… EL TEMPS



Aquest text és una continuïtat d’un altre que vaig publicar al seu dia i que podeu llegir al meu llibre “Invasió de camp”. Parlar de l’art de perdre el temps és posar en evidència que quelcom al teu entorn ha fallat perquè l’hagis perdut o hagis permès que altres te l’hagin fet perdre. 

Ull! Perdre el temps pot ser únicament una sensació. Però també pot convertir-se en una realitat i, tot just en aquest punt, és quan la cosa ja molesta. Saps que perds el temps només si estàs ben viu, perquè li dónes el valor important que té i entens que s’ha d’aprofitar en coses, èpoques, etapes, projectes i persones que aportaran sempre anant endavant i mai posaran fre al procés, camí, petjada o empremta iniciada. 

“He malgastat el temps i ara és el temps qui em malgasta a mi”, va dir Shakespeare. Res més proper a la veritat: si perdem el temps, el temps acabarà amb nosaltres. Per això, com us deia, només estant ben viu, i sabent viure la vida, saps que perds el temps. 

Acabaré amb un fragment del text que us comentava al principi, per posar el to poètic a aquest post, i amb una cançó que parla del temps i que conté una frase que lliga amb tot això: el hombre que mata el tiempo hace un suicidio. 

L’ART DE PERDRE EL TEMPS

Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a les parets de la cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.

Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada gest i l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les persones que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de viure

06 de desembre 2016
Tag :

SI M’ATURO, EM MORO



Aquests últims dies, mentre anuncio que tinc a la cantonada un nou llibre que ja està enllestit, que divendres presento la meva antologia poètica i que ja he escrit les lletres que em va encarregar el XavisS per al seu nou disc, els amics i amigues més íntims m’han repetit la mateixa frase: No pares!
I a tots els he contestat de la mateixa manera: No puc aturar-me. Si m’aturo, em moro. 

És ben cert que porto una vida molt intensa pel que fa a projectes. També ho és que el meu estat de salut no és aquell que voldria, massa delicat per la joventut que encara tinc, o que se’m suposa. 

Malgrat tot, necessito sentir-me viu i tinc la sensació que el temps se m’esgota i tinc masses coses pendents per a fer, massa projectes per impulsar, llibres per escriure, reptes per complir i moments per viure sempre esperant que siguin bons. Perquè, això sí, l’únic que demano és que ara m’arribin coses bones i ja no vinguin més anys de pèrdues.

Des del 2009, he perdut cada any a algú de la meva família o a persones amb les que ho he compartit tot com a parella i amb les qui volia un projecte de futur. Vull foragitar les pors i els traumes, acabar amb la sensació d’envoltar-me de gent que diuen voler fer camí i es perd al principi. La sensació de pèrdua de temps és de les poques coses que m'emprenyen i molt.

I també vull evitar fotos com les dues que avui poso en aquest post de manera metafòrica. Perquè la sensació de viatjar sol amb un espai buit al costat, un lloc que havia d'ocupar una persona especial que no arriba, és cruel. O perquè fer camí, simbòlicament, amb unes sabatilles que van a joc amb unes altres que no fan el camí, és trist.

Sort en tinc de les ganes de lluitar, de les amistats incondicionals (poques i bones) i del suport dels qui encara queden al meu voltant de manera més propera (la mare). També del meu esperit ple d’alegria interna que cada matí em lleva i m’obre els ulls a un nou dia. 

La cançó dels Beirut que comparteixo és una metàfora de la matança de les pors, la que hauríem de fer a diari per mantenir-nos dempeus i viure amb una certa tranquil·litat interna.

05 de desembre 2016

LLIGANT EL MEU NOU LLIBRE



Fa una estona, acabant de lligar la composició del meu nou llibre, me n’he adonat que serà una obra impactant per al lector. Potser no tant per als lectors acostumats a la meva literatura, que tendeix a ser realista, contundent i sincera, però si per aquells que fa poc es van incorporar a aquesta mena de dogma que suposa llegir totes les obres d’un mateix autor. 

Sempre he dit, considerat millor dit, que sóc mel i fel. Tinc etapes, com tothom, i a mi se’m tradueixen amb textos més romàntics, més catastrofistes, més existencialistes o amb altres caires. El nou llibre té dolor, parla de fugides, de ferides, de pèrdues i de la mort. També tracta sobre amor i la vida, sobre Déu i sobre la memòria. I de tantes altres coses. 

Hi ha encara, al voltant d’aquest nou llibre, un dubte i una sorpresa. El dubte és saber quin nom posar-li perquè encara no ho tinc decidit. La sorpresa arribarà en format d’idiomes. No puc avançar massa cosa més. Sobre la portada, dir-vos que és un fotògraf turc i que és una meravella. Què voleu que us digui l’autor de la criatura? Doncs que serà la millor de les meves obres (com ho van ser sempre les altres). 

01 de desembre 2016
Tag :

SESSIÓ ANTOLÒGICA A REUS



Fa dies que vaig començar avançar a les xarxes socials que el proper 9 de desembre hi havia un esdeveniment important per a mi. Ara, tot just avui, puc ja fer la descoberta de tot l’acte. El proper divendres 9 de desembre, a les 20.15 hores a la Sala Santa Llúcia de Reus, faré una lectura antològica de les meves creacions poètiques, de prosa, aforismes i pensaments lleugers. 

Serà amb una presentació prèvia de la poetessa reusenca, i sobretot amiga, Montse Farrés. Ella, la culpable de la moguda, obrirà l’acte al qual hi hem sumat a dues persones més. Per un costat, el bon amic i poeta Juan López Carrillo a qui he volgut convidar especialment perquè faci la lectura d’un parell de textos meus en castellà. I la música la posarà el Joan Pujol de manera que podrem crear una banda sonora única per al moment. 

La presentació de l’antologia em permetrà llegir textos dels meus llibres Pensaments lleugers (2010), Esperando la ausencia (2010), Aforo Completo (2011), Agricultura Mental (2013), Cafè Nuage (2013) i Invasió de camp (2015). També puc avançar que presentaré dos textos del meu futur llibre que encara no té nom concret i que estarà al carrer molt aviat.

El plaer de retrobar-me amb el meu públic fidel, amb noves cares que puguin venir aquell dia i, especialment, amb amics dels de sempre que mai fallen, és el que em mou especialment a afrontar aquell dia amb ganes i il·lusió. Els propers dies ja us aniré parlant més d’aquest acte. De moment ja us comparteixo el cartell elaborat per l’ocasió. 

Us convido a totes i a totes però especialment a aquelles persones que heu estat importants, i ho sou encara, a la meva vida. Als qui no em coneixeu, veniu també aquell dia i ens saludem.  

UN NOU LLIBRE ÉS A PROP



Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica. Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de desembre. 

Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les mans. 

I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i caldrà superar el llistó. Ja veurem si assoleixo el repte... temps al temps. 

La imatge que acompanya el post, té relació amb el cotingut i amb la portada del futur llibre.  
27 de novembre 2016
Tag :

EN LA MEVA MORT



Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest. 

Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir. 

Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.  

...

I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

L'ÚLTIM BOSC



L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava eternitat i el cel no afegia blau a la retina. 

Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria. 

Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016. 

25 de novembre 2016
Tag :

PASOLINI, “EL CORTO” I LA LLIBERTAT CULTURAL



Més enllà de ser mostres estàtiques, perquè tenen aquesta funció inicial, les exposicions poden convertir-se en elements vius, en constant creixement i amb veu pròpia. Un clar exemple és la que porta per nom “Perifèria d’un somni” que va ser la carta de presentació del festival Al3Mura, aquella trobada cultural que vam fer el passat mes de juliol a les ciutats de Reus i Tarragona. 

Amb Pier Paolo Pasolini com a figura principal, l’exposició la protagonitzaven 5 dibuixants que van escollir fragments de pel·lícules del cineasta italià per a fer-ne la seva versió/visió personal. Al Centre de Lectura de Reus, espai on vam alliberar per primer cop les obres, ja es va veure que aquella era una acció cultural diferent i no només una simple exposició amb quadres que es pengen un dia, es despengen un altre dia i acaben morint, plens de pols en un magatzem o, amb més sort, a les cases particulars de persones que mai més se’ls miren. 

Aquesta perifèria del somni de Pasolini va més enllà i és també el centre de la nostra atenció constant. De Reus se’n va anar a Alcalá de Henares, al Instituto Quevedo del Humor, on va arribar ampliada perquè els cinc artistes que havien fet les obres en van aportar de noves i un altre dibuixant es va sumar a la festa i va fer també un parell de creacions pròpies. 

Acabada la seva estada a Alcalá, la col·lecció pasoliniana és ara a la ciutat de Tarragona, a l’Antiga Audiència, on aquesta setmana s’hi celebra la novena edició de la Setmana del Còmic, esdeveniment artístic, cultural i social, mostra del bon debat i diàleg, que lidera Miquel Villalba (elchicotriste) i els seus fidels companys de viatge. Ells, com l’art de Pasolini, generen opinió allunyant-se del poder i apropant-se a la paraula més familiar, la d’aquell espectador que va a un acte sense condicionants ni obligacions, pel plaer de ser alimentat amb cultura. 

L’associació Etcètera, el Movimento Culturale Spiragli i Dibuixants Sense Fronteres, els tres col·lectius que vam impulsar al seu moment l’exposició, pensem –perquè sempre ho hem tingut clar- que hem de ser nosaltres els qui recordem a la societat quins són aquells personatges que han estat importants i sovint s’han volgut obviar. Sense el criteri ferm, que no es deixa tergiversar per les decisions tècniques i polítiques de torn, la cultura no funcionaria en condicions i sempre exposarien els mateixos, publicarien els mateixos i cantarien els mateixos. Sense entitats objectives i lliures, això seria xauxa i quan es parla de cultura cal tenir ordre, concert i les idees ben clares i gens manipulades.

Pasolini seguirà caminant, com ho fa aquests dies per l’Antiga Audiència al costat del Corto Maltés o altres personatges de conversa a la Setmana del Còmic. Deixem-los així, lliures i nus, perquè segueixin creixent i descobrint-se.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor. President d’Etcètera.  

NERÓ I EL SEU LLEGAT DE BELLESA I ODI



Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic. 

Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la seva mare, Agripina, la va intentar fent que col·loquessin sobre el seu llit unes plaques de plom que van caure sobre ella mentre dormia. Com Agripina no va morir, Neró va aprofitar un viatge en vaixell que havia de fer ella i va ordenar que l’enfonsessin. Però Agripina va salvar-se nedant. Al final, com se’n sortia de totes, Neró va acusar a la seva mare de conspiració i la va fer executar. 

A l’any 68, quan només tenia 30 anys, Neró es va suïcidar deixant, com deia abans, un llegat de sang i odi que poques personalitats de la història han igualat. Faig aquesta reflexió perquè no s’acaba d’entendre que en tants pocs anys de vida, una persona sigui capaç de crear bellesa i destrossar tot el seu entorn plena d’odi. 

A Roma intenten recuperar el seu llegat, conscients de qui va ser el personatge, perquè és impossible deixar soterrada la Domus Aurea i la resta d’espais que la complementaven al seu moment. Tant debò el món vegi aviat allò que, per sort i de manera no oficial, ja hem vist. 

Enllaç a un altre post on vaig parlar de la Domus Aurea: AQUÍ

EL NOU TREBALL DE CAVE ARRAN DE LA MORT DEL SEU FILL



El nou treball del Nick Cave, Skeleton Tree, és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua.

Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.

21 de novembre 2016

EL PRIMER DIA DE L'ÚLTIM GEST


He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son. 

A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més tort de la tortura que suposa fer un pas més.  

Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge à l’improviste.

...

La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al seu voltant. 

QUÈ HI PORTEM A LES BUTXAQUES?



L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries. 

L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre d’emocions. 

Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres. 

...
Observeu la bellesa, la gran bellesa.

20 de novembre 2016
Tag :

2500 SOSPIRS DESPRÉS



Serveixi aquest escrit, el número 2500 que publico en aquest blog, per agrair-vos a tots i a totes els qui heu anat passant – i ho feu encara- per aquest espai d’internet obert fa més de deu anys. No faré pas balanç de quantes visites s’han rebut i de quins països eren, o de quins són els escrits més llegits de tots els temps.

Únicament us agraeixo la vostra fidelitat i constància. Sobretot tenint en compte que hi ha hagut daltabaixos i èpoques de silenci importants, espais temporals en els que no he pogut escriure per falta de creativitat o perquè anímicament no travessava bons moments. Aquests últims deu anys, mireu com ha anat tot, he perdut gent molt important del meu costat i n’hi he anat sumant altra que, a hores d’ara, em són indispensables i imprescindibles. 

Si us sóc sincer, m’he acostumat a les pèrdues però em nego a patir-ne cap més, com a mínim els propers... deu anys? 

En fi, 2500 textos després (posem que metafòricament siguin folis) 2500 sospirs després – perquè sospirar és el primer gest que faig quan començo a escriure- teniu aquest gran bloc de records i vivències que roman penjat a la xarxa pels segles dels segles, amén. 

Fa poc anunciava la intenció de no escriure més, sabent que travessava una llarga època de sequera iniciada l’estiu passat arran de la mort del meu pare mesos abans, i ara em sento amb més forces per anar alimentant el blog i, de pas, nodrint-vos a vosaltres. Faré l’esforç – per mi en primer lloc i sobretot per vosaltres- i no us demano altra cosa que seguiu entrant, llegint i deixant missatges (encara que no els pengi els llegeixo). Les vostres paraules són també la meva agricultura mental. 

Gràcies a tothom! 

18 de novembre 2016

COM LES ALES D’OCELL



La poesia ha de ser sempre senzilla, propera, explicar-nos fets que vivim o hem viscut, fent-nos tastar colors i sabors que sabem o ens eren desconeguts, seduint-nos en tots els sentits. La poesia ens ha de parlar, com parla el poeta a les seves paraules. Avui, comparteixo amb vosaltres aquest poema, del llibre “Poesia semplice” del meu gran amic – i germà italià- Bartolomeo Smaldone. 

COM LES ALES D’OCELL

T’estimo com les ales d’ocell
estimen al seu petit cos.
T’estimo a la primavera
quan la resurrecció és a les flors,
i t’estimo a l’hivern,
en el fred d’un moll
o sota la neu,
recolzat al teu braç.
T’estimo per instint
i sovint per por,
per tots els mals pensaments
que em venen estant sol.
T’estimo perquè no sé estimar,
i pels petons llargs,
per l’erotisme que hi ha a les teves mans.
T’estimo perquè la vida comença amb l’amor. 

...

La poesia mereix la seva banda sonora i, en aquesta ocasió, ha estat senzill trobar-la. Sylvain Chauveau ho fa possible amb aquest núvol (nuage) ple de sentiments. La foto del post és de Masao Yamamoto.

CANVIS D’HÀBITS



S’alleugereix l’ànima, malferida, i pesen els dies amb el seu silenci, sepulcral i angoixant. S’inicia el canvi d’hàbits, tot just quan la pell es muda i l’ombra es perd al fons dels llençols d’un llit que ja no es desfà. No esperes missatges matiners ni vas a dormir tard per fer comiats, retornen els caps de setmana on ets més mortal i menys deïtat. 

I vius amb el cor esmorteït, passejant pels carrers amb les mans buides que ja no omple ningú. Fas el canvi d’hàbits que no volies, amb el cos regirat i el cap ple d’aigua que es vesa per les conques dels ulls. 

Amb tot -el dolor i el silenci- tal volta és millor seguir amb el canvi d’hàbits en uns nous hàbits. Ora et labora. La pau és permanent rere les parets d’un monestir, en la clausura de la ment i l’exquisidesa de l’esperit que espera curar ferides. 

Nota: Fa tres anys, ja havia advertit el desig (llegiu AQUÍ

ESPAIS DE MANDRA



Trobar-te, saber-t’hi a prop, saber que hi ets, saber que no te’n vas. En aquest mateix espai, fer-nos fotos de viatge sense moure’ns a enlloc, cercar el blau i el verd amb els ulls tancats, desitjar la boca i el cos sense tacte possible, observar l’andana buida i sense trens.

Trobar-te, saber que et quedes en aquest espai de mandra. I en aquest mateix espai, esquinçar la tarda del diumenge, trobar sota el llit pàgines de Dostoievski i a la paret, immòbil, una marina fosca de Turner anunciant el fred i l’hivern.

La vida passa la vida sense permís i amb turment. Els espais de mandra simplifiquen el patiment.
14 de novembre 2016

SO LONG... LEONARD



Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador per escoltar la gravació al costat dels altaveus. 

Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”, sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la posteritat frases com “Si tu no reparteixes les cartes, Senyor, sóc fora del joc”. En aquest mateix treball canta fins a nou vegades el terme “Hineni”, un concepte en hebreu que apareix a la Torà i que significa “estic preparat Senyor”.

Aquest dijous es va fer una cerimònia de comiat del músic i poeta a la mateixa sinagoga Shaar Hashomayim de Westmount, que tantes vegades ha visitat la família Cohen. A dos dels temes de l’últim disc del Leonard hi canta el cor d’aquesta sinagoga que ara acull, al cementiri del costat, les restes del músic. 

El passat mes de juliol, quan va morir de leucèmia la famosa Marianne, protagonista del seu clàssic “So long Marianne”, Leonard Cohen li va escriure una carta oberta publicada a tot el món on li deia textualment: que sàpigues que sóc a prop teu, tant a prop que si estiressis la mà podries agafar la meva.   

Ara, quatre mesos després, el Leonard i la Marianne ja deuen caminar plegats, agafats de la mà o abraçats, en un altre espai que desconeixem i que ells faran a mida, amb poesia i cançons d’aquelles que queden a l’ànima per sempre més.


13 de novembre 2016

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -