COM MÉS ENRERE POTS MIRAR, MÉS ENDAVANT VEURÀS
Amb aquesta frase de Winston Churchill
resumeixo una conversa, en format de cafè, amb la psicòloga que us comentava fa
uns dies i que em proposava constel·lar – em proposa encara- en un exercici que
permetria intercanviar vivències o experiències. Hem parlat de la necessitat
humana que hauríem de tenir tots per aconseguir la pau interior amb nosaltres i
amb els altres.
De la conversa interior que podem tenir amb
nosaltres mateixos en surten moltes conclusions que ajuden a viure. En
ocasions, per viure cal que ignorem a moltes persones si volem ser feliços.
Aprenent a viure també aprenem a no fer cas dels actes, paraules o sentiments
que ens poden maldar. Sempre hi ha al nostre entorn un seguit de persones que
ens turmenten i perjudiquen amb les seves actituds i els seus judicis, gent que
ens pot intoxicar i fer trontollar el nostre benestar. Per tant, tot aquell o
tot allò que ens restin energia cal que sigui ignorat.
No podem permetre que res ens allunyi de
nosaltres mateixos o que ens desequilibri la balança emocional. Foragitar les emocions
doloroses vol dir viure amb emocions sanes i que ens permeten créixer.
Si ens exigim a nosaltres mateixos en excés,
quan treballem, estudiem o fem altres accions del dia a dia, alimentem només
mals sentiments. Hem de ser generosos amb nosaltres mateixos i saber que sempre
cal que algú ens complementi. No hem de deixar marxar a les persones que, en
algun moment o en molts instants, fan bonic el nostre món o pensem que el poden
fer. Patir, aguantar i sacrificar la vida no ens fa millors. Cercar un
confident proper i demanar-li suport ens permet evolucionar.
A les conclusions hi sumo dues frases finals.
Allò que ens pertorba no són els fets que ens
envolten sinó el que pensem sobre ells. (Epítet)
A vegades no necessitem una ment brillant que
ens parli, sinó un cor pacient que ens escolti. (desconegut)
Comentaris