ESTRET DE MESSINA
Assegut a la vora del port, en una roca, noto una crida molt remota des de l’estret de Messina. Els vents de Damasc creuen Sicília. Les paraules de bots a la deriva, molt llunyans, esdevenen tinta cega i il·luminada. Perdem el color en la derrota, i la vergonya d’existir mirant a altres llocs.
Com no veiem l’avui, no preveiem demà. Com ens
taquem les mans, ens hi creixen ulls atents. A cada tomba de cada paraula de
cada bot, de la crida de l’estret de Messina, un xiprer li fa ombra. Un ocell
observa a dos caçadors. Són Déu i l’home. Un mata a l’altre i no se sap qui és.
Comentaris