LLENQUES AL MIG DEL NO RES
No m’he sabut mai definir quan em pregunten si
sóc més de fred o de calor. Per un costat, l’estiu m’agrada per la possibilitat
de gaudir els paisatges amb els colors més vius, per la proximitat amb els
amics que en mesos càlids també ho són. L’hivern em regala també molts bons
moments. La calidesa de la llar quan ens tanquem a casa pel fred, la foscor del
dia quan encara és de dia i els pensaments s’avancen per por a perdre’s en la
nit.
L’estiu és una illa desèrtica, tal vegada
Itàlia o Grècia. L’hivern és una cabana al mig del bosc o una casa de pedra aïllada
de la gran ciutat, en un poblet petit o potser al mig del no res. Les dues
estacions, i els dos paisatges que dibuixo mentalment, tenen en comú la
deserció interna de la persona. Al mig d’una illa o en un poblet tancat en una casa, la soledat
cercada o compartida permet el creixement.
Hi han, perquè sempre existeixen o poden
existir, vincles que uneixen els dos paisatges. En el meu cas, les llenques són
els elements que fusionen les idees temporals i permeten una estabilitat
interna. Llenques de terra, de pedra, de fum o llenques de mar, llenques de gel
que recorren silenciosament els oceans i viatgen canviant de forma de manera
constant.
Mirant-me les imatges de la fotògrafa Camille
Seaman, que es dedica entre altres coses a captar els icebergs solitaris, me’n
adono de la necessitat de canvis que tenen els nostres dies. Perquè cada llenca
de gel que ara mirem ja ha mort en la forma en que la contemplem i ha donat pas
a una altra estació solitària que ens contempla i espera que la contemplem.
Són llenques al mig del no res o, previsiblement,
nosaltres esdevenim un no res davant d’aquell espai fred però ple de calidesa.
Comentaris