Archive for de febrer 2016

ESTRELLES QUE NO CAUEN




Que agradable veure imatges com aquesta, plena d’estrelles de la cançó que, per sort, no cauen i ens segueixen il·luminant els dies. Veure junts a Paul Simon, Leonard Cohen, Keith Richards i al Chuk Berry, és un d’aquells moments màgics per als qui estimem la música i la necessitem per sobreviure. 

Aquest post no té cap altra intenció que aquesta, fer un clam a la bellesa de la vellesa d’aquesta personatges i a la vellesa de la bellesa de les seves lletres i els sons de les seves cançons.
29 de febrer 2016
Tag :

PARE, NO RECORDO COM ES FAN LES COMBINADES




No, pare. No recordo com es fan les quinieles combinades, ni quin equip va el primer o en quina casella posar un empat. Tampoc sé on cauen els canals d’esports, el nom d’aquella jugadora de tenis o com és de bo el Rafa Nadal. Pare, amb el teu silenci -no vull dir-ne absència- se m’han mort molts gestos dels diumenges i tants records que duia, per tu, a la memòria. 

Es fa dur veure la taula del menjador, amb la mare asseguda al meu costat i els quatre espais buits dels qui ja no seieu amb nosaltres. Saps que fins i tot els teus silencis duien paraules?  

Sí, pare. En el teu gest de riure tímidament per no ensenyar les noves dents, en la timidesa que t’envoltava harmoniosa, i en l’amor que desprenia el teu rostre – fins i tot en els dies més tristos de la tempesta iniciada amb la pèrdua del teu fill gran- ensenyaves coses noves i aprenies tu també. 

Va ser dolç acompanyar-te fins l’últim moment aquella nit d’hospital, quan jo em negava a dormir i et guaitava ple de calma dient-me, amb els teus silencis que parlaven, el teu adéu. Ara, pare, no recordo com es fan les combinades ni sé qui guanyarà la lliga. Però et duc ben endins meu en aquest espai que és la vida i l’esplai que ens comporta jugar la seva partida. 

Segueix dormint. Aquí, anem fent. 


CAMP D’APRENENTATGE



Des del mirador de casa s’escola la natura i no la vull aturar. Noto l’aire que arriba ple de missatges secrets. Amb la mirada a l’horitzó, creuo els boscos, guaito a la foscor i noto la claror on volen els ocells fins més enllà d’on arriba la vista. 

Des del mirador de casa, em pregunto on vaig perdre la meva infantesa, on ha anat tot el temps que ja he deixat enrere, quina terra m’acollirà el dia que deixi de veure-hi i no pugui escriure més versos.

Regna en mi, ben endins, un desig boig de seguir en aquesta vida. En tots els sentits, els meus dies són camps erms o esdevenen com les mans buides d’un nen que juga sol. La vida és terra de viatge i llibertat d’ocell.  
28 de febrer 2016
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -