COM EL NEN

Sortir corrent d’aquell espai que ofega i atrapa, sortir corrent cap al mar. Trepitjant la sorra que esgota el cos a cada pas, que intenta engolir-lo. Arribar a la sorra ara humida, a aquell punt on el mar governa a la terra i la deforma sense cap resistència. 

I allí, amb els peus ancorats al fang que abraça sorra i aigua, quedar-se quiet i en silenci. Esperar que quelcom succeeixi, que un dels dos, terra o oceà, s’enduguin el cos ben endins o ben enllà. Com el nen dels 400 cops de Truffaut, com el nen que mai vam ser o mai volíem ser.