EXCEPTE QUE NO M'OBRIS I EM DIGUIS: ENTRA...

El plaer de l’amistat i l’agermanament no es pot comparar a cap altre. Les emocions viscudes al costat d’una altra persona a qui estimes sense condicions ni amb la por de la pèrdua, són belles i salvatges, es viuen a l’instant que no demanes, marxen lliures sense que ho vulguis i en porten de noves. 

Els últims anys m’han servit per tenir clar quin tipus d’amics vull al costat per sempre més. I els conto amb els dits de les mans. El Bartolomeo, de qui ja us he parlat en diverses ocasions, és un d’ells. Amb el temps ha esdevingut una mena de “germà” italià, una persona amb qui ho compartim tot: els secrets i les grans noticies, els problemes i les alegries, els somriures i els plors, els projectes i situacions vitals. 

Aquesta setmana passada, ha estat a casa meva cinc dies. Hem tingut temps de viure intensament, de passejar per Tarragona mirant els espais on farem el festival italià del que fa un temps us parlo, de compartir taula i conversa al restaurant, copa i complicitats a la saleta de repòs de casa. El moment del comiat l’hem fet breu per evitar llàgrimes però el buit que ens ha quedat després de la marxa de l’altre, no l’hem pogut evitar i la malenconia ens ha envaït. 

El Bartolomeo, mentre era a l’avio que el duia de nou a la seva ciutat, a 2.000 quilòmetres de la meva, va escriure aquestes paraules pensant en mi, una poesia que em dedica i que m’arriba molt endins i em dóna força per seguir endavant. Els darrers mesos han estat molt cruels i he passat moltes males estones. Ara, de nou traient el cap, les paraules d’ell fan que no em despentini més, ordenen una bona part de la meva ment i alimenten el futur. 

Les seves paraules (que us tradueixo a sota) són aquestes:

Non c'è parola nuova,
salvo che tu non m'apra
e non mi dica: < la parte elementare del racconto
è in questa casa>>.
Che bella la tua lingua catalana,
l'umanità che t'esce dalla bocca,
s'agghinda e danza,
se un piede è nella pioggia,
l'altro s'attarda.
L'arte è così, crudele e visionaria.
Salvo che tu non m'apra
e non mi dica: <
la parte elementare del racconto
è alle tue spalle>>.

TRADUCCIÓ: 

No hi ha una paraula nova,

excepte que tu no m’obris

i em diguis: Entra,

la part principal de la història

és en aquesta casa.

Que bella la teva llengua catalana,

la humanitat que et surt de la boca,

es vesteix de festa i dansa,

si un peu és a la pluja,

l’altra es retarda.

L’art és així, cruel i visionari.

Excepte no m’obris

I em diguis: Entra,

la part principal de la història

és darrere teu.