LA NOSTÀLGIA DEL RETORN

Abraçades pendents i volgudes, complicitats, el retrobament amb ànimes quasi bessones, dos pares destruïts per la mort del seu fill, companys que l’homenatgen, una opera plena d’art i paraules, un pintor creant en directe, una banda sonora generada des de d’improvisació, dues actrius regalant el seu millor paper a un teatre ple a vesar. Les 400 coups, un nen corrent cap a la platja, un rostre jove que es manté aturat, mirant a l’espectador. Un petit silenci. Un gran aplaudiment. 

Comiats que no haurien d’arribar, avions que no s’haurien d’agafar, ciutats que no hauríem de deixar, ànimes que caldria tenir sempre molt més a prop. 

He tornat d’Itàlia. I com he dit aquestes últimes hores: cada cop em costa més tornar però sé que quan torno tinc aquí a persones que m’hi esperen i a qui estimo. 

La foto és del teatre just abans d’iniciar-se la funció. Avui, ara, no tinc més paraules. Avui, ara, sóc ple de sentiments contradictoris, tots bells, tots nets.