L’AMOR PER MI
Uns joves estudiants universitaris venen a casa meva. Em fan
una mena d’entrevista i desenes de fotos. Estan demanant visions elementals del món a diferents artistes,
especialment escriptors, i han pensat també en mi. Els ho agraeixo. La
conversa-entrevista m’aporta molta pau. M’agafen en un moment de molta
relaxació i lucidesa mental. Acabo d’enllestir l’obra completa d’un moralista i
filòsof molt conegut. El llibre és encara calent sobre la taula. Al costat, una
anotació d’ahir, feta no sé el perquè ni pensant en quines coses: sin la lluvia, agosto se termina y septiembre no
empieza.
Em pregunten què en penso del grandiós recurs
universal de la literatura que és l’amor. Els responc en un estat de trànsit
poc habitual. Ho enregistren. Passen els dies. I dies després, avui concretament, m’envien la
conversa passada a net. L’amor, per mi, és això que els vaig dir.
...
Si penso en l'amor, hi ha una frase de Jean d’Omersson que ha robat veu a les meves notes més recents i ha donat espai a una fragilitat primitiva que em neix ocasionalment: “No parlar del temps seria com passar per alt la clau de cada vida del món. Nosaltres estem fets només de temps”
Jo sempre recordo algunes cares de l’amor,
aquelles on l’art va ser una mà privilegiada que havia llaurat aquell camp que
tots nosaltres anomenem vida. L’amor és això, terra i cultiu, un ritme a dues
veus que no sempre té acords, que és imperfecte i en la seva imperfecció hi ha
el sentit de l’equilibri que podem descobrir amb calma. Així de bell, així de
fràgil.
La perfecció diferent que només Maurits Escher
sap comprendre fins al final a les seves obres que després modula per a
deformar, és també bellesa i fragilitat. L’amor també és passional, tant com el
pinta Picasso quan defineix un dels seus quadres amb dones folles que es miren
als cors i no als ulls, un cor turmentat que estimava i que ara fuig. L’amor és
també la mirada, com la defineix Cartier-Bresson en tot allò que l’envolta,
sempre amb un ull que escolta i sap capturar la imatge desitjada: no cal fer
soroll, és necessari apropar-se lentament. La resta, ho posen els qui s’estimen.
També parlava d’amor Joana d’Arc, citant les
seves fúries i les llibertats, i el citava sovint Valentine de Saint-Point que
clamava un erotisme descarat i fet per un sexe lliure o d’un sexe en llibertat
al París de Toulouse-Lautrec. L’amor també és la línia elegant del “bes” de
Klimt, aquella aurèola que només poden tenir certs enamorats que poden veure
que tot esdevé poesia. Si mirem a Chagall i a aquelles flors de l’única dona a
qui va estimar, la seva Bella, hi trobem també l’amor, el mateix o semblant que
somia, quan és amant, el pintor Egon Schiele a l’obra “Nu amb mitges verdes” i
més tard, per a perdre’s a l’infinit, al quadre “Blau” que desfulla l’absència
amb la lleugeresa d’un vent incomprensible que acaba conduint-nos de nou al
tot, així de dolç i de real.
Això, i molt més, és l'amor per a mi.
...
Això, i molt més, és l'amor per a mi.
...
Ara, havent llegit la meva resposta, concloc altres coses. L’amor és art, literatura, passió i vida. Tot
plegat, nascut del no res i sent no res al seu final. L’amor és pinzellada a la tela i
traçada al paper, és la puresa dels colors i la virginitat de la pàgina blanca. L’amor és Omersson i Escher passant per Cartier –Bresson i Saint-Point,
tocant a Klimt i Chagall, acabant en Shiele, mirant-nos a nosaltres, tu i jo,
que estem en aparença astral i en cos real.
Comentaris