PARE, NO RECORDO COM ES FAN LES COMBINADES
No, pare. No recordo com es fan les quinieles combinades, ni
quin equip va el primer o en quina casella posar un empat. Tampoc sé on cauen
els canals d’esports, el nom d’aquella jugadora de tenis o com és de bo el Rafa
Nadal. Pare, amb el teu silenci -no vull dir-ne absència- se m’han mort molts
gestos dels diumenges i tants records que duia, per tu, a la memòria.
Es fa dur veure la taula del menjador, amb la mare
asseguda al meu costat i els quatre espais buits dels qui ja no seieu amb
nosaltres. Saps que fins i tot els teus silencis duien paraules?
Sí, pare. En el teu gest de riure tímidament per no ensenyar
les noves dents, en la timidesa que t’envoltava harmoniosa, i en l’amor que
desprenia el teu rostre – fins i tot en els dies més tristos de la tempesta iniciada
amb la pèrdua del teu fill gran- ensenyaves coses noves i aprenies tu també.
Va ser dolç acompanyar-te fins l’últim moment aquella nit d’hospital,
quan jo em negava a dormir i et guaitava ple de calma dient-me, amb els teus
silencis que parlaven, el teu adéu. Ara, pare, no recordo com es fan les
combinades ni sé qui guanyarà la lliga. Però et duc ben endins meu en aquest
espai que és la vida i l’esplai que ens comporta jugar la seva partida.
Segueix dormint. Aquí, anem fent.
Comentaris
No se que dir.....m´has tocat la fibra, m´has tocat el cor, es dur, pero trobarem las forças `per seguir endevant.