SI ÉS DOLÇ EL TURMENT
En un somni dolorós, la darrera nit a Itàlia, em queden tots els fragments i records. El turment de recordar el mal moment és dolç. I l’anoto en una llibreta. Ara l’escric aquí:
Altamura, 22 de febrer del 2016. 6 del matí i
12 minuts.
Em desperto sobresaltat, enllestit el malson,
i a l’obrir els ulls només veig tenebres. Malgrat tot, tinc la sensació de
sentir-me bé perquè m’embolcalla un silenci profund que em dóna pau.
Quan aconsegueixo recuperar el coneixement per
complet, me’n adono que no entenc què succeeix. Tinc períodes de lucidesa,
moments d’inconsciència, altres en que em noto extasiat amb el senzill moviment
de les mans.
Al malson hi feia moviments maldestres i
imprecisos, hi havia moments en que em semblava escoltar música molt llunyana i
altres on escoltava el murmuri d’una veu. No definia ben bé si era la del meu
pare, tal volta el meu germà.
Jo era ajagut, abraçant-me les cames, com en posició
fetal, i de tant en tant m’estirava per no quedar-me entumit. En aquest punt,
vaig notar per primer cop els límits de la meva presó, uns límits que mai havia
assolit. Era com si el meu tancament corporal m’estigués reduint encara més l’espai.
Les parets de la cambra eren suaus i encoixinades, com si estiguessin fetes de
cotó.
Amb aquesta descoberta, el meu passatemps favorit
era colpejar les parets amb els meus peus, com si saltés en un llit elàstic. En
algun moment sentia una lleugera opressió que em relaxava i em quedava adormit.
Fins que un dolor agut em va despertar de cop.
La foscor, que abans semblava tan segura, era ara un espai de terror, sentia
sorolls que no aconseguia entendre i que no eren pas llunyans perquè em
martellejaven el cap.
Vaig voler cridar però no sortia cap so de
la meva boca. Per primer cop em sentia vulnerable, espantat. Notant que el meu
espai s’estripava, tenia la percepció d’estar dins d’un remolí. El meu cos s’oprimia
i la sensació d’asfíxia es va omplir de pànic. Vaig sentir com s’acostava el
meu final i la foscor desapareixia. La llum va arribar al final del malson,
acompanyada del despertar del darrer dia.
Ja dempeus, al final del passadís on hi ha la meva cambra,
vaig escoltar el so del piano que engalana la sala de lectura de l’hotelet on sempre m’allotjo
quan vaig a aquesta ciutat. Era la Margherita, la noia que porta l’establiment
amb la seva mare, tocant “Sì dolce ‘e il tormento”, una de les peces que més he
escoltat aquests darrers anys. Paolo Fresu ens havia connectat en l’instant més dolç
del dia, tot just després del malson.
Potser si l’escolteu, amb els ulls tancats i
sense pressa, entendreu part del malson i part de la connexió.
Comentaris