DIARI DELS DIES ERMS (12): UN NOM, UN PALAU, UN BOSC
Imagino el moment més confortable dels elements que han
caigut en l’oblit, i em commoc. A la carretera que uneix dues ciutats de dos països,
Grimaldi a Itàlia i Menton a França, hi ha un petit caminet que et desvia a
zona boscosa i salvatge. Entres en un paratge que et fa desaparèixer per
complet, deixes d’existir com a persona i esdevens una criatura assilvestrada.
De cop, apareix davant teu un gran palau de cristall ara abandonat, un espai
que al seu dia havia estat hivernacle per a flors delicades i refugi de tants
amors fugitius i prohibits. Ara, manté ferma la seva estructura però on hi
havia vidre, hi ha forats i aire.
El temps ha omplert el palau de vegetació, conservant en
certa mesura la seva utilitat, deixant que la seva existència sigui menys
vergonyosa. No hi ha res més traumàtic als nostres ulls que veure un objecte
que no compleix la seva funció.
Per les branques dels arbres gegantins que han entrat
lentament a l’interior del palau, abraçant l’enorme estructura de ferro, com si
fossin braços que eviten que caigui, hi corren esquirols a la recerca de
menjar. Altres animalets del bosc fan vida pel terra, mig enrajolat i mig
descobert, que tantes passes compassades i corredisses improvisades haurà
viscut.
Aquí hi faig camí i repòs. L’entrepà que duia a la
bossa em permet descansaar al davant de les restes del palau, sense presses, i
escriure:
Creix infinita la distància entre el dolor, la ferida i la
memòria. L’oblit omple de bellesa els espais. Tot allò que es trenca valia la
pena: un nom, una rancúnia, una carícia, la tendresa.
Comentaris