DIARI DELS DIES ERMS (17): PORTES TANCADES, PERSONES OBERTES
No sé el perquè, però el destí sempre em posa portes
tancades al meu paisatge. Parlo de portes que em desperten la curiositat,
perquè intueixo que rere d’elles hi ha alguna vida especial, de les que em
podrien commoure. Qui sap.
L’escletxa que el temps ha anat fent enmig dels dos porticons
de la casa que guaito, vella però no desatesa, em confirma que hi viuen i que
ara no hi són. Em sobta la placa amb el número 25 al porticó esquerra, sorprèn
que no estigui a la paret, al costat del marc de pedra, on hi ha espai de
sobres. Quina incisió més directe en la vida dels qui visquin aquí, quin
recordatori més precís. Em pregunto si té un doble sentit. Fa 25 anys que hi
viuen? Hi viuen 25 persones aquí? Qui hi viu té només 25 anys? La porta fa 25
anys que no s’obre o només s’obre el dia 25 de cada més?
- No s’ho miri més, només hi viuen a l’estiu.
Crec entendre això quan m’ho diu una senyora gran que passa per
davant de la casa, carregada amb una bossa de verdura en una mà, i un cartró de
llet a l’altra. El meu francès està molt rovellat i als pobles he de confiar
amb que la gent parli altres idiomes més universals.
No comprenc massa del que m’explica sobre els qui viuen
allí. Capto que són una família de Bèlgica i que passen l’estiu en aquest
poble, del juny a l’agost. Li pregunto a la dona, amb més gestos que paraules,
si vol que l’ajudi amb la compra fins a casa seva. Accepta.
El trajecte és curt, tot just girar la cantonada que teníem a
la vora, hi ha el carrer principal. Ella viu a mig carrer i jo al final, com el
Mathieu i la Hélène. Ella ja ho sap. Li deixo la compra a la porta, m’ho
agraeix amb desenes de paraules i una rialla dolça, com assentint que jo visqui
a la casa i estigui al poble.
Marxo carrer amunt, ara em toca a mi fer la
compra a la botiga de queviures. A la tornada, la senyora és fora escombrant el
carrer, ple de fulles seques vençudes pel vent. Em ve al cap “Les feuilles mortes”, el poema de
Jacques Prévert musicat per Yves Montand. A l’arribar a casa me l’escolto amb
calma.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, les souvenirs
et les regrets aussi.
Et le vent du Nord les emporte, dans la nuit froide de
l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié la chanson que tu me chantais...
Comentaris