DIARI DELS DIES ERMS (7): ELS COLORS DE LA MEVA ÀNIMA TENEN AROMA D’HIVERN

Aquí on sóc ara, he descobert un punt de vista i calma, un espai concret on m’assec i no puc parar d’escriure mentalment. El paisatge, canviant en tot moment, no em permet anotar res de manera que gravo amb el mòbil allò que em passa pel cap, segon a segon, i després, ja a casa, ho passo a net. 

El nou punt de vista i calma és aïllat del poble, enmig d’un petit bosquet que dóna al mar, en uns marjals amagats a la vista de la majoria i que només usen els pagesos a l’estiu. Ara, amb el fred, la soledat del moment i de l’indret són totes meves. Al fons, l’església, les restes del castell i una casa reconvertida en museu local, es deixen penetrar per l’aigua i la llum del sol. Els núvols, valents i definits, guaiten tot el bodegó natural i obren l’escletxa que reclama el paisatge canviant que us deia.

Aquests dies, la llum del sol em fa regals imprevistos que agraeixo tant. De camí de tornada al poble, passant pel bosquet, un arbre gegantí i monumental em roba el cor. Ple de bellesa, es deixa posseir pels raigs i s’emmiralla a l’aigua amb elegància. Quan passo pel seu costat, acarono i beso la seva soca, i li agraeixo el moment. Les branques i el fullam formen una mena de núvol. Per això l’he batejat amb el nom de “Nuage”. 

Els colors de la meva ànima tenen aroma d’hivern. Ho noto a cada pas que sumo al camí. 

Entre les moltes paraules que he escrit avui, algunes inconnexes i altres fent poesia, he triat aquestes per compartir ara. 

Queden els forats del vent que fan música a les branques. Dormo sense veu ni llums, amb el dolç hàbit del teu rostre, deixo la mirada que reposa a horitzons llunyans. Entre les coses de sempre, somio en un buit que m’acull i em rep, que omple les ombres de casa i tapa els forats del vent. 

PD: Tants verbs i cap serveix al temps que fa que em quedes lluny.