EN LA CAIGUDA DEL TEMPS




Els passadissos no arriben i tot pesa. L’intent de fugida és absurd, una gran mà em clava a terra. Les juntures del cos es descusen i se’m desborden els orígens, rebento amb un dolor greu i breu. El drama mor amb l’arribada dels ocells que em devoren, suaument, al mig del sol naixent. Des de la pell buida, amb l’ànima nua, observo el moment. 

El present és salvatge. El futur, un descans definitiu. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS