Archive for de novembre 2016

SESSIÓ ANTOLÒGICA A REUS



Fa dies que vaig començar avançar a les xarxes socials que el proper 9 de desembre hi havia un esdeveniment important per a mi. Ara, tot just avui, puc ja fer la descoberta de tot l’acte. El proper divendres 9 de desembre, a les 20.15 hores a la Sala Santa Llúcia de Reus, faré una lectura antològica de les meves creacions poètiques, de prosa, aforismes i pensaments lleugers. 

Serà amb una presentació prèvia de la poetessa reusenca, i sobretot amiga, Montse Farrés. Ella, la culpable de la moguda, obrirà l’acte al qual hi hem sumat a dues persones més. Per un costat, el bon amic i poeta Juan López Carrillo a qui he volgut convidar especialment perquè faci la lectura d’un parell de textos meus en castellà. I la música la posarà el Joan Pujol de manera que podrem crear una banda sonora única per al moment. 

La presentació de l’antologia em permetrà llegir textos dels meus llibres Pensaments lleugers (2010), Esperando la ausencia (2010), Aforo Completo (2011), Agricultura Mental (2013), Cafè Nuage (2013) i Invasió de camp (2015). També puc avançar que presentaré dos textos del meu futur llibre que encara no té nom concret i que estarà al carrer molt aviat.

El plaer de retrobar-me amb el meu públic fidel, amb noves cares que puguin venir aquell dia i, especialment, amb amics dels de sempre que mai fallen, és el que em mou especialment a afrontar aquell dia amb ganes i il·lusió. Els propers dies ja us aniré parlant més d’aquest acte. De moment ja us comparteixo el cartell elaborat per l’ocasió. 

Us convido a totes i a totes però especialment a aquelles persones que heu estat importants, i ho sou encara, a la meva vida. Als qui no em coneixeu, veniu també aquell dia i ens saludem.  

UN NOU LLIBRE ÉS A PROP



Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica. Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de desembre. 

Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les mans. 

I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i caldrà superar el llistó. Ja veurem si assoleixo el repte... temps al temps. 

La imatge que acompanya el post, té relació amb el cotingut i amb la portada del futur llibre.  
27 de novembre 2016
Tag :

EN LA MEVA MORT



Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest. 

Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir. 

Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.  

...

I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

L'ÚLTIM BOSC



L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava eternitat i el cel no afegia blau a la retina. 

Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria. 

Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016. 

25 de novembre 2016
Tag :

PASOLINI, “EL CORTO” I LA LLIBERTAT CULTURAL



Més enllà de ser mostres estàtiques, perquè tenen aquesta funció inicial, les exposicions poden convertir-se en elements vius, en constant creixement i amb veu pròpia. Un clar exemple és la que porta per nom “Perifèria d’un somni” que va ser la carta de presentació del festival Al3Mura, aquella trobada cultural que vam fer el passat mes de juliol a les ciutats de Reus i Tarragona. 

Amb Pier Paolo Pasolini com a figura principal, l’exposició la protagonitzaven 5 dibuixants que van escollir fragments de pel·lícules del cineasta italià per a fer-ne la seva versió/visió personal. Al Centre de Lectura de Reus, espai on vam alliberar per primer cop les obres, ja es va veure que aquella era una acció cultural diferent i no només una simple exposició amb quadres que es pengen un dia, es despengen un altre dia i acaben morint, plens de pols en un magatzem o, amb més sort, a les cases particulars de persones que mai més se’ls miren. 

Aquesta perifèria del somni de Pasolini va més enllà i és també el centre de la nostra atenció constant. De Reus se’n va anar a Alcalá de Henares, al Instituto Quevedo del Humor, on va arribar ampliada perquè els cinc artistes que havien fet les obres en van aportar de noves i un altre dibuixant es va sumar a la festa i va fer també un parell de creacions pròpies. 

Acabada la seva estada a Alcalá, la col·lecció pasoliniana és ara a la ciutat de Tarragona, a l’Antiga Audiència, on aquesta setmana s’hi celebra la novena edició de la Setmana del Còmic, esdeveniment artístic, cultural i social, mostra del bon debat i diàleg, que lidera Miquel Villalba (elchicotriste) i els seus fidels companys de viatge. Ells, com l’art de Pasolini, generen opinió allunyant-se del poder i apropant-se a la paraula més familiar, la d’aquell espectador que va a un acte sense condicionants ni obligacions, pel plaer de ser alimentat amb cultura. 

L’associació Etcètera, el Movimento Culturale Spiragli i Dibuixants Sense Fronteres, els tres col·lectius que vam impulsar al seu moment l’exposició, pensem –perquè sempre ho hem tingut clar- que hem de ser nosaltres els qui recordem a la societat quins són aquells personatges que han estat importants i sovint s’han volgut obviar. Sense el criteri ferm, que no es deixa tergiversar per les decisions tècniques i polítiques de torn, la cultura no funcionaria en condicions i sempre exposarien els mateixos, publicarien els mateixos i cantarien els mateixos. Sense entitats objectives i lliures, això seria xauxa i quan es parla de cultura cal tenir ordre, concert i les idees ben clares i gens manipulades.

Pasolini seguirà caminant, com ho fa aquests dies per l’Antiga Audiència al costat del Corto Maltés o altres personatges de conversa a la Setmana del Còmic. Deixem-los així, lliures i nus, perquè segueixin creixent i descobrint-se.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor. President d’Etcètera.  

NERÓ I EL SEU LLEGAT DE BELLESA I ODI



Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic. 

Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la seva mare, Agripina, la va intentar fent que col·loquessin sobre el seu llit unes plaques de plom que van caure sobre ella mentre dormia. Com Agripina no va morir, Neró va aprofitar un viatge en vaixell que havia de fer ella i va ordenar que l’enfonsessin. Però Agripina va salvar-se nedant. Al final, com se’n sortia de totes, Neró va acusar a la seva mare de conspiració i la va fer executar. 

A l’any 68, quan només tenia 30 anys, Neró es va suïcidar deixant, com deia abans, un llegat de sang i odi que poques personalitats de la història han igualat. Faig aquesta reflexió perquè no s’acaba d’entendre que en tants pocs anys de vida, una persona sigui capaç de crear bellesa i destrossar tot el seu entorn plena d’odi. 

A Roma intenten recuperar el seu llegat, conscients de qui va ser el personatge, perquè és impossible deixar soterrada la Domus Aurea i la resta d’espais que la complementaven al seu moment. Tant debò el món vegi aviat allò que, per sort i de manera no oficial, ja hem vist. 

Enllaç a un altre post on vaig parlar de la Domus Aurea: AQUÍ

EL NOU TREBALL DE CAVE ARRAN DE LA MORT DEL SEU FILL



El nou treball del Nick Cave, Skeleton Tree, és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua.

Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.

21 de novembre 2016

EL PRIMER DIA DE L'ÚLTIM GEST


He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son. 

A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més tort de la tortura que suposa fer un pas més.  

Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge à l’improviste.

...

La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al seu voltant. 

QUÈ HI PORTEM A LES BUTXAQUES?



L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries. 

L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre d’emocions. 

Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres. 

...
Observeu la bellesa, la gran bellesa.

20 de novembre 2016
Tag :

2500 SOSPIRS DESPRÉS



Serveixi aquest escrit, el número 2500 que publico en aquest blog, per agrair-vos a tots i a totes els qui heu anat passant – i ho feu encara- per aquest espai d’internet obert fa més de deu anys. No faré pas balanç de quantes visites s’han rebut i de quins països eren, o de quins són els escrits més llegits de tots els temps.

Únicament us agraeixo la vostra fidelitat i constància. Sobretot tenint en compte que hi ha hagut daltabaixos i èpoques de silenci importants, espais temporals en els que no he pogut escriure per falta de creativitat o perquè anímicament no travessava bons moments. Aquests últims deu anys, mireu com ha anat tot, he perdut gent molt important del meu costat i n’hi he anat sumant altra que, a hores d’ara, em són indispensables i imprescindibles. 

Si us sóc sincer, m’he acostumat a les pèrdues però em nego a patir-ne cap més, com a mínim els propers... deu anys? 

En fi, 2500 textos després (posem que metafòricament siguin folis) 2500 sospirs després – perquè sospirar és el primer gest que faig quan començo a escriure- teniu aquest gran bloc de records i vivències que roman penjat a la xarxa pels segles dels segles, amén. 

Fa poc anunciava la intenció de no escriure més, sabent que travessava una llarga època de sequera iniciada l’estiu passat arran de la mort del meu pare mesos abans, i ara em sento amb més forces per anar alimentant el blog i, de pas, nodrint-vos a vosaltres. Faré l’esforç – per mi en primer lloc i sobretot per vosaltres- i no us demano altra cosa que seguiu entrant, llegint i deixant missatges (encara que no els pengi els llegeixo). Les vostres paraules són també la meva agricultura mental. 

Gràcies a tothom! 

18 de novembre 2016

COM LES ALES D’OCELL



La poesia ha de ser sempre senzilla, propera, explicar-nos fets que vivim o hem viscut, fent-nos tastar colors i sabors que sabem o ens eren desconeguts, seduint-nos en tots els sentits. La poesia ens ha de parlar, com parla el poeta a les seves paraules. Avui, comparteixo amb vosaltres aquest poema, del llibre “Poesia semplice” del meu gran amic – i germà italià- Bartolomeo Smaldone. 

COM LES ALES D’OCELL

T’estimo com les ales d’ocell
estimen al seu petit cos.
T’estimo a la primavera
quan la resurrecció és a les flors,
i t’estimo a l’hivern,
en el fred d’un moll
o sota la neu,
recolzat al teu braç.
T’estimo per instint
i sovint per por,
per tots els mals pensaments
que em venen estant sol.
T’estimo perquè no sé estimar,
i pels petons llargs,
per l’erotisme que hi ha a les teves mans.
T’estimo perquè la vida comença amb l’amor. 

...

La poesia mereix la seva banda sonora i, en aquesta ocasió, ha estat senzill trobar-la. Sylvain Chauveau ho fa possible amb aquest núvol (nuage) ple de sentiments. La foto del post és de Masao Yamamoto.

CANVIS D’HÀBITS



S’alleugereix l’ànima, malferida, i pesen els dies amb el seu silenci, sepulcral i angoixant. S’inicia el canvi d’hàbits, tot just quan la pell es muda i l’ombra es perd al fons dels llençols d’un llit que ja no es desfà. No esperes missatges matiners ni vas a dormir tard per fer comiats, retornen els caps de setmana on ets més mortal i menys deïtat. 

I vius amb el cor esmorteït, passejant pels carrers amb les mans buides que ja no omple ningú. Fas el canvi d’hàbits que no volies, amb el cos regirat i el cap ple d’aigua que es vesa per les conques dels ulls. 

Amb tot -el dolor i el silenci- tal volta és millor seguir amb el canvi d’hàbits en uns nous hàbits. Ora et labora. La pau és permanent rere les parets d’un monestir, en la clausura de la ment i l’exquisidesa de l’esperit que espera curar ferides. 

Nota: Fa tres anys, ja havia advertit el desig (llegiu AQUÍ

ESPAIS DE MANDRA



Trobar-te, saber-t’hi a prop, saber que hi ets, saber que no te’n vas. En aquest mateix espai, fer-nos fotos de viatge sense moure’ns a enlloc, cercar el blau i el verd amb els ulls tancats, desitjar la boca i el cos sense tacte possible, observar l’andana buida i sense trens.

Trobar-te, saber que et quedes en aquest espai de mandra. I en aquest mateix espai, esquinçar la tarda del diumenge, trobar sota el llit pàgines de Dostoievski i a la paret, immòbil, una marina fosca de Turner anunciant el fred i l’hivern.

La vida passa la vida sense permís i amb turment. Els espais de mandra simplifiquen el patiment.
14 de novembre 2016

SO LONG... LEONARD



Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador per escoltar la gravació al costat dels altaveus. 

Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”, sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la posteritat frases com “Si tu no reparteixes les cartes, Senyor, sóc fora del joc”. En aquest mateix treball canta fins a nou vegades el terme “Hineni”, un concepte en hebreu que apareix a la Torà i que significa “estic preparat Senyor”.

Aquest dijous es va fer una cerimònia de comiat del músic i poeta a la mateixa sinagoga Shaar Hashomayim de Westmount, que tantes vegades ha visitat la família Cohen. A dos dels temes de l’últim disc del Leonard hi canta el cor d’aquesta sinagoga que ara acull, al cementiri del costat, les restes del músic. 

El passat mes de juliol, quan va morir de leucèmia la famosa Marianne, protagonista del seu clàssic “So long Marianne”, Leonard Cohen li va escriure una carta oberta publicada a tot el món on li deia textualment: que sàpigues que sóc a prop teu, tant a prop que si estiressis la mà podries agafar la meva.   

Ara, quatre mesos després, el Leonard i la Marianne ja deuen caminar plegats, agafats de la mà o abraçats, en un altre espai que desconeixem i que ells faran a mida, amb poesia i cançons d’aquelles que queden a l’ànima per sempre més.


13 de novembre 2016

ETCÈTERA... I ANEM SUMANT



La cultura interessa tot i que no sigui a les grans masses, tot i que mantingui viva només a una part minsa de la societat. Però interessa i permet sobreviure, intel·lectualment i també a nivell psicoemocional, als qui la generen, la transmeten, la devoren tendrament, la viuen amb passió, la necessiten com aigua per beure o, per exemple, la consideren essencial en la seva relació vital. 

La trobada convocada per l’associació cultural Etcètera, aquest dijous a la tarda al Cafè La Cantonada de Tarragona, ha estat un èxit de participació. Que una vintena de persones hagin considerat que la cita podia ser útil, és més que agradable vistos els temps actuals. Entre les cares conegudes dels assistents, el cineasta Jesús Monllaó, l’escriptor Ferran Gerhard, els humoristes gràfics Napi i el Chicotriste, el periodista Tomàs Carot, els meus companys de junta i de viatge en aquesta aventura, Xavi, David i Santi; i tantes altres persones que fins ahir no coneixia i van venir a escoltar i a parlar.

Els projectes d’Etcètera, entitat que tinc el privilegi de presidir, són molts i molt importants per als propers mesos. Un festival de veus mediterrànies és, a hores d’ara, la meva principal aposta en un calendari que guarnirem amb altres accions per a presentar llibres de diversos autors, fer lectures poètiques, agermanar-nos amb altres entitats, escriure articles per a generar opinió i, especialment per situar-nos lluny del poder i els polítics sense girar-nos d’esquena a ningú. 

Aquella acotació que vaig fer al crear el terme de transhumància intel·lectual, es manté ben viva. La percepció és molt bona, la cosa pinta bé i confio que la nostra associació, a la que espero que s’hi sumin moltes més persones, té clau per a resoldre part de la mancança del llegat cultural que hauríem de deixar a les properes generacions. O comencem a conquerir ments amb la bona cultura o aquest món que ara trontolla, pot anar-se’n a norris.  
11 de novembre 2016

YES, YOU WANT IT DARKER



Al Leonard Cohen el vaig descobrir el 1986, amb la publicació d’un cassette de commemoració dels 50 anys de la mort del poeta Garcia Lorca. Ell hi cantava “Take this waltz” i des d’aquell mateix dia, Cohen va passar a ser el meu músic de capçalera (per dir-ho així) al costat de Franco Battiato. Dos genis, dues passions que sempre he tingut. 

A l’octubre del 2012 vaig tenir el plaer de veure’l en directe al Palau Sant Jordi. Els 90 euros que em va costar l’entrada se’m van quedar curts en aquell concert que va durar tres hores i on Cohen va demostrar ser jove de ment i de cos, amb una plena agilitat que sorprenia i engrescava. Tenim Cohen per anys, vaig pensar.

Però ara fa quinze dies, amb l’aparició del seu últim disc, “You want it darker”, alguna cosa em grinyolava. Una tarda, escoltant-lo conjuntament amb el meu estimat germà italià Bartolomeo – ell des d’Itàlia i jo des de La Canonja però els dos escoltant-lo al mateix temps- vam concloure que aquest era el disc perfecte per a un comiat, un disc en format de funeral en vida, on l’autor i qui escoltés el disc, es lliuraven en cos i ànima al Senyor (per dir-ho així). 

Els dies han donat la raó al mestre Cohen i avui ens ha deixat. No serà fàcil seguir caminant sense les seves cançons (poesies pures), sense la seva veu que et penetra per tot el cos, sense la música sempre ben trobada, sense la seva essència. Leonard, gràcies per tot.

El video és del tema de sortida del seu últim treball.

MARXO



Just en aquell moment orfe de tot, orfe del dia en que falta el bon dia escrit, orfe del cafè amb el diari, de mirades i rialles, de la banda sonora dels divendres, dels dissabtes amb regust a poble, de les passejades en silenci, amb els dits creuats que mai encaixen a la mà de l’altre, orfes del gest de fer-se bé, mútuament, i no abandonar-se. 

Just en aquell punt on quelcom ens pesa damunt nostre, aquell punt on no sabem què ens aixafa contra el terra, què ens trenca les ales, ens serra els ossos i ens cus els llavis. En aquell punt en que les ungles se’t rovellen i els ulls no se t’obren, has de fugir abans de podrir-te, t’has d’aixecar per marxar lluny. 

Just en aquell moment, en aquell punt... em proposo el pas, un sol enlloc de cent. Se m’imposa el moment. El temps cau. 

...

Si has arribat al final del text, no te'n estiguis d'escoltar i veure el vídeo que el complementa. 



07 de novembre 2016

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -