SO LONG... LEONARD
Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva
filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al
primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia
al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia
fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula
del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques
del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de
cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador
per escoltar la gravació al costat dels altaveus.
Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”,
sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega
a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que
construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la
posteritat frases com “Si tu no reparteixes les cartes, Senyor, sóc fora del
joc”. En aquest mateix treball canta fins a nou vegades el terme “Hineni”, un
concepte en hebreu que apareix a la Torà i que significa “estic preparat Senyor”.
Aquest dijous es va fer una cerimònia de comiat del músic i
poeta a la mateixa sinagoga Shaar Hashomayim de Westmount, que tantes vegades
ha visitat la família Cohen. A dos dels temes de l’últim disc del Leonard hi
canta el cor d’aquesta sinagoga que ara acull, al cementiri del costat, les
restes del músic.
El passat mes de juliol, quan va morir de leucèmia la famosa
Marianne, protagonista del seu clàssic “So long Marianne”, Leonard Cohen li va
escriure una carta oberta publicada a tot el món on li deia textualment: que sàpigues
que sóc a prop teu, tant a prop que si estiressis la mà podries agafar la meva.
Ara, quatre mesos després, el Leonard i la Marianne ja deuen
caminar plegats, agafats de la mà o abraçats, en un altre espai que desconeixem
i que ells faran a mida, amb poesia i cançons d’aquelles que queden a l’ànima
per sempre més.
Comentaris