TENIM EL QUE ENS MEREIXEM… PER CULPA DELS ALTRES



“Que el mundo fue y serà una porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos Discépolo.  Vuitanta anys després, aquest tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable. 

La història d’aquest article comença ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen- envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria. 

Les nostres retines, magatzems dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la resta d’exciutats que ara són runa, són la vergonya del món. 

Realment, i la veritat dol, Europa gira l’esquena al problema i es lamenta veient les imatges. A Síria no hi ha petroli, ni minerals ni cap altre recurs pel qual lluitar. Això també ho saben els Estats Units. La realitat és que a Síria hi ha pobres condemnats a la mort que no poden ni tan sols sortir del país per salvar-se. Però Síria és només la punta de l’iceberg de la porqueria de planeta que molts estan creant en el nom de tots els altres que no en tenim cap culpa i no hi podem fer massa cosa. 

Sé, que quedar-se quiet no soluciona les coses i que criticar és fàcil però... en aquest article vaig més lluny i no acabo a Alepo. L’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia o la mort de les persones que estaven al mercadet de Berlin quan un camió els ha passat per sobre són dos exemples més del joc brut que juga una part de la societat en contra de l’altra. Sabeu una altra realitat? Ara veurem les xarxes plenes de gent que “seran Berlin” però no onejarà cap emblema de pertinença a Alepo o Síria. 

“Todo dura sempre un poco más de lo que debería”, va dir Cortázar. I tenia tota la raó veient el panorama de desolació que se’ns regala cada dia i que es menjaran de ple els nostres fills. Quan pensàvem que el comunisme havia estat una lacra deshumanitzadora, va arribar al capitalisme que ha permès la divisió de classes i categories humanes. Només hi ha els qui maten i els qui moren. Nosaltres, els qui sobrevivim veient l’espectacle, vam venir al món amb l’aspiració humana sempre sana d’estimar i hem acabat necessitant el dolor quotidià de les noticies i les imatges per sentir-nos vius. 

L’Anas no era només un pallasso, era un membre actiu de la societat civil que a molts no els interessa. Els somriures dels nens molesten i els qui els provoquen han de morir. És així com avança el món, aquest món que se’n va a la merda. Aquest hivern serà molt cru i no pas per les primaveres àrabs. Hem jugat malament la partida i tenim el que ens mereixem... per culpa dels altres.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS