Archive for 2017

A TERRA FERMA, A L’AIGUA ENDINS



La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat.

A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.
17 de desembre 2017
Tag :

NAMJOO



Torno a reescoltar la música d’una persona que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant. 

La convivència entre trots els ponents i conferenciants que vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs. 

Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques, l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en fluxos migratoris, directors d’instituts de drets humans, psicòlegs especialitzats en assistència a víctimes de la immigració i altres persones que coneixen bé la temàtica. A algunes les vaig entrevistar a la prestigiosa revista “Cuadernos para el dialogo” quan em van demanar una col·laboració meva. En vaig parlar en aquest escrit.

Escric tot això perquè un dels convidats amb qui vaig establir contacte aquells dies és el Mohsen Namjoo, cantant iranià i gran compositor, persona que lluita pels drets de la seva terra i per les persones que hi viuen. Ho fa a través del mitjà que més coneix i amb l’instrument que més domina, la seva veu. Aquells dies a Sevilla va fer un concert oficial dins del seminari però també va regalar-nos tantes altres petites actuacions acústiques a la seva habitació, per a quatre gats com jo, quan tornàvem de sopar cada nit. Quin bells records!

El Mohsen és divertit, ple de vida i optimista malgrat al seu país, i més en aquella època en que ens vam conèixer, no hi ha massa motius per ser-ho. Ara que el torno a escoltar, perquè de tant en tant em retrobo amb la seva música i m’agrada gaudir-la, vull compartir amb vosaltres dos dels seus molts vídeos. No us espanteu, canta en persa. Com comprovareu, la seva música i la seva interpretació tenen molts matisos.  


13 de desembre 2017
Tag :

EVIDÈNCIA CONTEMPORÀNIA



La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica, inacabable. 

Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa. 

Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom. Només la marca de la jungla on pertanyem.
12 de desembre 2017
Tag :

EL COMPLOT DEL TEMPS



Dur és el matí, de seda la tarda. El complot del temps no s’atura ni és fidel a cap cos. Tot és, a deshores, una evasió miserable de records. Del pensament en fem un ghetto, dels bons propòsits un festí condemnat a una altra vida.
11 de desembre 2017
Tag :

CANVIS, RETOCS



Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser cuidats amb la mateixa voluntat.

Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res falla, en poques hores.   
05 de desembre 2017

ELOGI DE L'OMBRA



És evident que Orient i Occident estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys, molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia. 

Us explico tot això per parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki, és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta, sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos i pensem que els xinesos treballen poc i amb mà d’obra molt barata. Estem carregats de tòpics i estereotips que, sovint i en tots els casos sempre per desconeixement, són falsos. 

De les moltes lectures encertades que fa Tanizaki al seu llibre, n’he volgut destacar una per a compartir-la amb vosaltres. Però us aconsello que compreu el llibre. És fàcil de llegir, molt agradable, i us aportarà molt de coneixement. 

FRAGMENT: 

En realitat, la bellesa d'una habitació japonesa, produïda únicament per un joc sobre el grau d'opacitat de l'ombra, no necessita cap accessori. A l'occidental que ho veu li sorprèn aquesta nuesa i creu estar tan sols davant uns murs grisos i desproveïts de qualsevol ornament, interpretació totalment legítima des del seu punt de vista, però que demostra que no ha captat en absolut l'enigma de l’ombra.

Però nosaltres, no contents amb això, projectem un ampli ràfec a l'exterior d'aquestes estances on els raigs de sol entren ja amb molta dificultat, construïm una galeria coberta per allunyar encara més la llum solar. I, finalment, a l'interior de l’habitació, els shòji (portes corredisses de fusta) no deixen entrar més que un reflex tamisat de la llum que projecta el jardí.

Ara bé, precisament aquesta llum indirecta i difusa és l'element essencial de la bellesa de les nostres residències. I perquè aquesta llum gastada, atenuada, precària, impregni totalment les parets de l'habitatge, pintem a propòsit amb colors neutres aquestes parets arrebossades. Tot i que que s'utilitzen pintures brillants per a les càmeres de seguretat, les cuines o els passadissos, les parets de les habitacions gairebé sempre s’enguixen i molt poques vegades són brillants. 


Perquè si brillessin, s'esvairia tot l’encant subtil i discret d'aquesta escassa llum. A nosaltres ens agrada aquesta claredat tènue, feta de llum exterior i d'aparença incerta, atrapada en la superfície de les parets de color crepuscular i que conserva tot just un últim alè de vida. Per a nosaltres, aquesta claredat sobre una paret, o més aviat aquesta penombra, val per a tots els ornaments del món i la seva visió no ens cansa mai.

---

Sobre Junichirò Tanizaki, autor de qui he llegit altres obres, us comento que va néixer l’any 1886 a Tokio en una família ben posicionada que va perdre la seva fortuna quan va morir l’home de la casa, l’avi de l’escriptor. Traslladats a un poblet dels afores, Tanizaki va dedicar-se a l’ensenyança en una casa d’una gent rica. Va ser tot un expert en les festes populars i la cultura ancestral japonesa, o en la seva literatura i en la xinesa. Si us agrada “Elogi de l’ombra”, podeu seguir amb “La història d’un cec”, els “Contes d’amor” o els “Set contes japonesos”.  

02 de desembre 2017

ELS PETONS I ELS ÀNGELS DE L’ALDA



Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes. 

Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment. Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i, sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els racons de casa seva i que regalava als seus amics. 

L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència. 

Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre ni a cap documental. 

D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:

SEMPRE

Per Alda Merini

Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran.

Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..

Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.

Tssshh. Silenci i calma. 

---

He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”. 


El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”. De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge. Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la: 

Tú me preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido el beso. 


Volvería sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma para ver el universo. 


Todos me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las lágrimas que he vertido para ti. 


Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda, un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni. 

DEVENIR HUMAINE AVEC LE SILENCE



La mémoire de l’enfance dans une lagune perdue au bout de Procida. Mais j'oublierai en forme de deuil, pourquoi la sauvagerie de mon espèce est bien mienne. Je suis l'écrit jusqu'à l'oubli. 

(petit pensament que m’ha sorgit en francès)
01 de desembre 2017
Tag :

FUGAÇ VOL A CONTRALLUM


Quan el carrer et va en contra i les places se’t fan grans, i les abraçades queden lluny al migdia, tot just quan vols amor, deixa’t seduir pel sol opac que bronza les pàgines del teu llibre. No enxamparàs mai la vida que vols, però llegir et farà finestra i ocell, ombra i figuera, terra i arrel.

Foto: biblioteca d’un bon amic francès.
30 de novembre 2017
Tag :

ACCIDENT



La terra i els dies. El tacte del paper i la distància entre ell i la bogeria. El parpelleig en la penombra. El banc de la plaça de baix, buit. L’interval de temps entre la gespa i un bosc. El silenci incòmode de les llums foses. El part del túnel ple de cotxes. 

Ara, torneu a llegir el text. Però al revés, per trobar el paisatge dels fets.

Cotxes sortint d’un túnel amb les llums foses. Un silenci incòmode dóna pas, primer la gespa, després el bosc. I després... el banc de la plaça buit i el parpelleig de la pèrdua. La bogeria per la distància escrita en un paper, que marca els dies a la terra.
29 de novembre 2017
Tag :

KOKEDAMA



Depuis l’amour, aprenem l’entesa del destí i a estimar l’eternitat passatgera. Les carícies d’intimitat són l’arrel de la tendresa i, fent memòria, donen el mot exacte a la nostra edat. 

El jardí desarrelat de les nostres vivències, es conrea amb la sequera de les veus passades, en la penombra oriental que capta la llum a soles i, fent memòria, passa els dies sense reflexes ni miralls. 

La molsa ens converteix en enigma, evitem desvetlles, lligams d’origen i, fent memòria, som de nou icones del moment perenne. 

*Kokedama: bola de molsa (en japonès).
28 de novembre 2017
Tag :

LA TERRA GIRA



T’hauria preguntat com, dintre teu, si hagués pogut aturar la pausa que et talla. 

Si estenc la mà no existeixo. Si busco el gest, és un camí.  

La terra gira i la vida no se’n cansa. 

La vetlla de les emocions ens fa vius. Oblidar-nos potser, potser no.

LÍMPIDAMENT RELLISCA LA CRIDA DE COLORS



Un passatge fa pendent en l’enrenou de l’aigua. El riu ressegueix l’ombra del prat, ple de pigments de la tardor agònica. Mai perdura el fred. El resplendor el rapta, el domina, tal volta el venç. 

El pas dels dies s’aviva límpid, cercant noves flors tímides, sota la molsa. L’entesa del pas del temps és plena de passió.  
27 de novembre 2017
Tag :

CONVERSES AMB EL MARIO


Aquests dies, mentre buscava documents de la Claribel Alegria a youtube, he topat amb un document d’aquells únics, dels que cal veure, assaborir i gaudir al màxim. És un vídeo gravat ara fa 10 anys, al 2007, i està enregistrat a Uruguai, a casa de Mario Benedetti. Hi surten ells dos, Claribel i Mario, conversant una mica de tot i fent vida normal. 

Els qui fa temps que em llegiu, sabeu de la meva passió pel mestre Benedetti. I també sabeu que he tingut el plaer de conèixer en persona, i compartir-hi molt temps i moltes coses, a la grandíssima Claribel. D’alguna manera, tenir al costat a una persona que ha tingut al costat a un dels teus escriptors preferits, fa que el notis molt més a prop. Per això us poso el vídeo amb el consell que us el mireu. Quina meravella de document. 

22 de novembre 2017

L’ART DE SER FRÀGIL (SEVEN DAYS, SEVEN REASONS)



Pensar en Déu inventant-se abans de crear el món.

Demanar vacances només de nit.

Contar tots els objectes que van venint de l’infinit. 

Treure per la boca tots els mots possibles.

Llegir poesia recordant-ne les metàfores.

Plorar esperant buidar tots els cels. 

Each day in the seventh one.


20 de novembre 2017
Tag :

DIARI DE L'AIGUA CALMA (7): EL TRÀGIC PERFUM DE LA NATURA MORTA



Fruit d’un arbre bord, mesquina imatge de natura. Omple de bellesa aquesta pica, magrana que fou madura.  
  
Breu text dedicat a un petit racó orfe de colors vius, ple de la bellesa de tardor, que tanca aquets Diari de la Calma. 

Tanco aquest Diari amb la música que m'ha acompanyat en tot moment. 

DIARI DE L'AIGUA CALMA (6): LA SOLITUD INTEGRAL



Una aranya mira la festa prohibida. L’aigua, invisible, es llença a l’eternitat. Els perfums de flors seques fan un matí d’òpera prima mentre el sol, ponent desitjos pendents de la lluna, guanya la partida a la mort i besa tímidament l’estança. 

Tot horitzó que guaitem té una solitud integral, un eco i un paradís.
19 de novembre 2017

DIARI DE L'AIGUA CALMA (5): HABITEM, ANÈMICS, LA NATURA



Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències. 

Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.    
18 de novembre 2017

DIARI DE L'AIGUA CALMA (4): TRES ELEMENTS



Un raig de sol il·lumina tres elements: infantesa, frescor i plugim. 

La infantesa inicia el camí del desconeixement. La frescor acoloreix el paisatge desert. El plugim cau sobre les coses. I les coses són, de nou, tres: una aranya, una calaixera i una foto antiga. 

El dia mor sense morir. La tardor no és trista. Tot té el seu sentit.  
17 de novembre 2017

DIARI DE L'AIGUA CALMA (3): DAVANT LA PORTA, SILENCI COL•LECTIU



Em transformo en silenci davant la porta. Vinc ple de rumors estrafolaris, de paranys emotius, de la privació de lucidesa. 

I aquí, tot just davant la porta, sóc present, alt i ample, ple de raó i de dolor. Aquí amago els crits, els vostres crits, allò que sou vosaltres. I em lliuro al llindar amb un sol cor i un sol mot. 

La individuació és el senyal que viu enrere. Opto pel silenci col·lectiu que tinc davant.
16 de novembre 2017

LA DAMA DE LO LINDO



L’any 2009, a Càceres i en el marc del Encuentro Internacional de Escritores por la Tierra, vaig conèixer a la poetessa nicaragüenca Claribel Alegría. Aquella dona diminuta, però amb una dimensió humana monumental, em va captivar des del primer moment. Vam compartir bones estones durant els 5 dies que va durar la trobada. 

Em va parlar de la seva infantesa i adolescència, dient-me amb tota la naturalitat del món que el seu mentor havia estat el gran escriptor espanyol Juan Ramón Jiménez. També em va comentar algunes de les anècdotes viscudes al costat del seu marit, quan venien a casa seva amics íntims com Julio Cortázar, Pablo Neruda, Mario Benedetti i tants altres. 

Es notava, per com parlava i ho recordava, que la seva havia estat una vida intensa. I encara ho era. Aquell any 2009 a Cáceres, la Claribel tenia 84 anys. Va participar de manera activa al Encuentro de Escritores convertint-se en una de les principals protagonistes de l’esdeveniment. 

Aquesta setmana ha viatjat fins a Madrid per rebre el Premi Reina Sofia a tota una trajectòria literària, traduïda en quasi una trentena de poemaris i tants altres assajos. Podeu llegir la noticia en AQUEST ENLLAÇ

Aquesta matinada, parlant amb l’Erik, el seu fill, em comentava que la Claribel està bé tot i que molt cansada perquè aquests desplaçaments de tantes hores la deixen esgotada. Ara ja té 93 anys.

Li he dit que li faci un petó immens i una dolça abraçada. Sóc conscient que, segurament i per coses del destí i la llunyania, serà complicat de veure-la de nou en persona. Però, en tot cas, sé que l’Erik li farà l’abraçada i ella ho agrairà. D’aquells dies a Càceres en queda un intercanvi molt maco. Ella em va regalar signat un dels seus poemaris més bells i jo, amb tota la humilitat, li vaig escriure una poesia que més tard vaig publicar al meu llibre “Esperando la ausencia”. Com la Claribel ho trobava tot molt “Lindo” i deia en moltes ocasions “Que lindo!”, el text es va dir “La Dama de lo lindo”. Us el comparteixo.

LA DAMA DE LO LINDO
A Claribel Alegría

Aliñas el mundo regalando tu apellido. Creando tiempos de admiración a cada gesto, forjando tiernas sonrisas, me despiertas un nuevo sentido, el sexto.

No viví mi pasado contigo y vivo el presente recordando tu pasado. Sabiendo que mi futuro, por haberte conocido, empieza en el pasado atado a lo presente que, con tus palabras, hacen que yo sea más persona y menos gente. 

La luz que desprendes da alegría, no te deja ausente. Porque tú, Claríbel, serás la “Dama de lo lindo” eternamente.

Alegría, alegría y que el mundo aprenda de ti y se ría. Por favor!

...

Acabaré compartint un simpàtic vídeo de fa només cinc mesos, on la Claribel parla del moment en que es va assabentar que li havien donat el Premi Reina Sofia.



DIARI DE L'AIGUA CALMA (2): ELS GRINYOLS DE LA MEMÒRIA



Com un infant, abandonar-se al joc de la memòria, gronxant l’instant. Notar la pesantor del cos i, abandonat en la caiguda, retrobar els instants de joventut. A terra, plorós, topar l’època closa en la ment, engarjolada per evitar carícies. I enfonsar els ulls, de nou, en les clivelles d’ara que són fatiga a les mans i foscors als porticons de la casa dels records.   
15 de novembre 2017

DIARI DE L'AIGUA CALMA (1): LES ESQUERDES DE LA CALMA



S’estavellen malestars a la finestra mentre un quart de lluna trosseja la tarda. Observo tranquil el camp, ara ben lluny, que llaura el rostre d’un caminant que hi passa a prop i el sent. 

Baixo al carrer. L’ombra es graponeja eròticament invisible. Reivindico la presència de la carn però l’amor ocupa el seu lloc.  
14 de novembre 2017

LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS



Torno d’un cap de setmana que ha tingut molts moments de calma i passejades per la natura en bona companyia. Un temps que m’ha permès també fer algunes reflexions, inicialment en veu interior però que ara comparteixo amb vosaltres.  De totes elles en faré una mena de diari. A mode de tast, aqui teniu aquesta primera reflexió.

És ben clara i sense dobles sentits, parla sobre l’amistat. Les altres, possiblement així les entendreu, seran més obertes a generar possibilitats sobre el sentit de cadascuna de les paraules. Tots els textos aniran acompanyats de fotos fetes a Vallfogona de Riucorb aquests dies de repòs. 

LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS

Com una pedra, sòlida i embellida pel pas dels anys, l’amistat és també trencadissa i efímera. Canvia el paisatge i es moren certes arrels, neixen esquerdes i, amb elles, el gest evident que aquelles persones es miren però ja no es veuen, se saben però ja no es toquen l’anima ni l’ombra. 

Per fortuna, hi ha més pedres i paisatges que neixen, noves mirades i abraçades que esperen a l’inici del nou camí. I tot, absolutament tot, té un motiu
13 de novembre 2017
Tag :

DOS PASSOS MÉS ENLLÀ



Cerimoniosament es nuen les sabates. Seriosament neixen les arrugues dels somnis. Clandestinament es perd de vista el cel. I (sobre)vivim de nou... dos passos més enllà.
10 de novembre 2017
Tag :

TRINXERES INTERIORS (3): MARXES



L’eternitat és aigua, la bellesa són núvols trossejats. El paradís té forma de nen, la mort fa sonar campanes. Les papallones són de metall, la calor sempre és de maig.

Al cementiri l’epitafi és maquillatge. I la mort, la tortura del diumenge a la tarda. L’adéu té so, el comiat bufeteja l’alfabet.

La tarda és sang. I la nit, fruita dolça que caduca. Com un cos erm, quiet, mut.

TRINXERES INTERIORS (2): EXISTEIXES



Si l’existència et dóna llàgrimes fora de temps, fora de lloc, fora dels ulls, la intel·ligència t’ha fos. 

Si el pes del cos, el pes de la consciència morta, de la pell que té dol, t´equilibra, la salvatgeria et pertany i la vius.   

Si veus propera la teva vivisecció, existeixes.

TRINXERES INTERIORS (1): SAPS



Saps perquè amb la porta oberta, el sol torna a envoltar els infants i s’oblida de cossos properament perennes? Per mesurar el repte humà de la impaciència per viure. 

Saps, a vegades el pensament arriba tan a la vora del real, tan seriosament a prop, que l’art de gratar-se la panxa és acció sense mentida. La resta de gestos, falsa ociositat.

Aquest és el primer de tres escrits que he fet acompanyant les escultures de la Isabel Miramontes i els pensaments interns i ben propis.  

VEUS ARBRADES



Nits a l’ombra de la soca, ferida de la terra, rajola dels patis àrids de sequera. Esbossos plens de vent i una pàgina en blanc que la mirada omple. Desterrats dels seus jardins, els ídols cauen al camp. També els dits, la mà nua, la tinta seca que tanca el cicle. 

Foto: camp d’oliveres, Mont-roig del Camp, novembre 2016.
19 d’octubre 2017
Tag :

ET CONFESSARÉ



Et confessaré els meus anhels: illa i temps.

Et confessaré els meus propòsits: ploma i paper.

Et confessaré el meu moment: la collita dels dies, la veu vencent la derrota.

Foto: una petita plaça sense merceria, en una illa.
18 d’octubre 2017
Tag :

ELS FANALS DE LA PLAÇA



Acaben d’encendre els fanals de la plaça i aviat s’omplirà el banc de persones velles. L’hora en que apareixen els primers llums sempre és bella. El cel s’encén i es pinta de color vellut morat, les roques i l’ombra s’unifiquen i, més tard, es mou la paleta de colors per pintar-ho tot de nit. 

Però ara, amb els fanals de la plaça il·luminada, s’inicia el joc de les converses amb desconeguts, el llistat dels mals comuns, corals, imperfectes. El dolor llastra les ales de les persones però els aporta dolçor terrenal quan passegen corbades. 

Hi ha qui milita en la vulgaritat. Hi ha qui no es lliga a res, perquè res no veu en la vida dels altres homes. 

Foto: escultura d’Ana Bossa

TEMPS SENIL



Perquè el temps per al record de la tendresa s’extingeix, s’estronca, passats els setanta. També el temps de la felicitat, el dels jocs, i aquell que permet imaginar conèixer gent nova en un camí recent.

Entendre i acceptar-ho, sense veure-hi culpes ni ofenses, és l’únic permès en aquest punt on tot queda lluny. Girar-se enrere és observar ombres, no divisar allò que has estat, no recordar la gent que t’ha compassat el trajecte.   

Amb la vellesa es deixar de ser lliure. Dolorós, sarcàsticament trist. 

Foto: escultura d’Ana Bossa
17 d’octubre 2017
Tag :

C'EST TOUCHANTE LE CIEL



Li prova riure, la rejoveneix, però no s’ho permet massa estona. Fa pocs mesos que va quedar immobilitzada, com una estàtua de pedra, incapaç d’assimilar que esperava a un nadó. Ben feliç que era fins el moment de saber-ho. I ben trista va quedar al comunicar-ho a la seva parella, que va decidir fugir i deixar-la sola. 

Va estar un temps descentrada, com si el tren on viatjava s’hagués aturat de cop, deixant-la en una estació on no havia plantejar quedar-se. L’aparició dels dubtes li minvava la claror d’aquell estiu. I el compte enrere li sumava volum al cos. 

Ella, que sempre havia pensat que els amors han de morir de mort natural, havia assistit al suïcidi voluntari de l’home dels seus dies, tal volta de la seva vida, mentre una nova vida li arrelava al ventre. 

El final del cicle va ser un descans per deixar de patir. Adéu a la ferida de l’abandó i llum per mirar, atònita i amorosida, a la seva petita Laura. 

Foto: escultura d’Ana Bossa

Nota: Aquest post i els dos següents formen part d'una petició d'un lector del blog que m'ha proposat escollir a un artista, triar tres de les seves obres i vestir-les amb text. He decidit posar mots a les obres de l'escultora Ana Bossa. 
16 d’octubre 2017
Tag :

EL DI(VI)NES HA ESTAT DIVÍ



Aquest cap de setmana ha estat moment de balanç del festival Di(vi)nes que hem fet els darrers tres divendres a dos espais culturals importants com Cal Massó i La Cantonada. L’esdeveniment l’ha organitzat l’associació cultural Etcètera que tinc l’honor de presidir. Quasi 200 persones han assistit a les tres actuacions i això ens fa estar molt i molt satisfets de la feina feta, amb moltes ganes, més il•lusió i un pressupost molt reduït. 

Ha estat tot possible gràcies als responsables dels dos espais, Isaac Albesa i Adrià Borràs, perquè confien en l’activitat cultural i saben que és necessària. Ha estat també possible per les tres poetes i rapsodes que ens han acompanyat: Laura Casas, Lîla Urbano i Marta Aubà. I, òbviament, per les tres cantautores que han posat la paraula sonora: Laura Centellas, Nerea Bassart i Anna d’Ivori. 

Hem decidit que el Di(vi)nes tindrà continuïtat i que el proper any, sí o sí, serà un festival que s’internacionalitzarà sense perdre la seva arrel que passa per apostar per les creadores del territori. Seguirà sent, perquè és la seva essència i raó de ser, un festival dedicat a difondre la creativitat en clau femenina i, per tant, amb les dones com a úniques protagonistes.



15 d’octubre 2017

TOT EL TEMPS ÉS UNA ILLA



Un cop vaig escriure: Tot el temps és una illa. Ho vaig publicar a “Invasió de camp”. Avui, remenant arxius i carpetes de fotos, he topat amb aquesta imatge feta a l’illa de Stromboli. Allí, cada deu minuts el volcà et recorda que està viu. Allí, cada segon que passa canvia l’horitzó i et canvia la vida. Allí, també, tot el temps és una illa. 

10 d’octubre 2017

HA MORT EL MARIT DE LA PERRUQUERA


Vaig començar a fer un rànquing de les millors pel·lícules vistes després de gaudir de “El marit de la perruquera”, una de les moltes delícies que ens va deixar de llegat Patrice Leconte abans de decidir que dirigiria cap més film perquè, segons ell, ja no tenia res més a comunicar. La pel·lícula en qüestió, el marit de la perruquera, em va impactar perquè, d’alguna manera, es retornava a aquell cinema lent d’Antonioni, Bergman i alguns dels integrants de la nouvelle vague francesa, on les pauses són part del guió i esdevenen necessàries. La música, la fotografia i, especialment, la interpretació dels dos protagonistes, donaven cos a una obra d’art que he revist tantes vegades.

Anna Galiena va arribar a l’esplendor de la seva bellesa just en aquest moment en que van enregistrar la pel·lícula i ell, el Jean Rocherfot, va fer una nova demostració de força interpretativa a la que tenia acostumats als seus seguidors. El llistat de films on ha intervingut Rochefort, coneguts tots ells, és inacabable. 

Però ahir, aquest actor, marit de la perruquera en aquesta gran obra, ens ha deixat als 87 anys. Volia recordar-lo perquè m’ha fet passar molts bones estones. I per això us comparteixo un fragment de la peli, un d’aquells que no té guió escrit però si visual. Potser us estranya l’escena però si veieu la peli sencera, us quadraria molt bé. 

QUAN EL MÓN ES FA PETIT



Fa temps que parlava sola. Primer se li movien lleugerament els llavis, com si sumés en veu baixa. Però llavors es va tornar més sorda i més petita, i el pis creixia i li anava cada cop més gran. El que primer semblaven remucs sense so, s’havien convertit en paraules inconnexes i amb un to més alt, com de conversa però en monòleg, el mateix que sortia de la ràdio que posava cada cop més alta i escoltava, cada cop, menys.  

El cas, és que s’havia encongit. Prou que ho veia ella quan volia agafar els llençols per fer el llit o un pot de melmelada que ella mateixa havia preparat mesos abans. El prestatge més alt del rebost li era impossible i havia de pujar a un tamboret de fusta petit que tenia a la cuina per arribar al segon. I tot això, amb la por de caure i que la trobessin estesa a terra, ves a saber qui i ves a saber com. 

Es mirava al mirall del rebedor, que li havien regalat uns cosins de França feia tants anys, i només es trobava a l’alçada de la barbeta, amb la incapacitat d’arreglar-se el mocador del coll o la bufanda, com sempre havia fet abans de sortir de casa. 

Això de fer-se petita, que mai s’havia parat a pensar, li recordava ara als pensaments que tenia de jove, quan veia gent vella i els imaginava com a figures fràgils i arrugades que es creuava pel carrer o els veia, mirant per les finestres de les cases, foscos i endinsats en ells mateixos. Ara, pensava ella, la imatge mental d’aquells anys de joventut era en primera persona. 

Perquè el pessic que li vivia a l’esquena era permanent, com les vertebres aixafades pel temps, i tot plegat la feia caminar cada cop més encorbada, mirant-se les puntes de les sabates i les rajoles del pis fins a tenir-les ben avorrides. Ella sabia que el seu encongiment constant tenia molt més a veure que amb una vida que s’estrenyia, dia rere dia, per arrapar-se-li a la pell, destorbant-la amb una càrrega excessiva de problemes i impotències: els dolors, els cèntims, la gent tan pesada i tan aliena, tot aixafant-la inexorablement. 

S’anava fent petita i el món s’hi adaptava i se li arronsava una mica més al seu voltant.  

...

Dedicat a la gent gran, els nostres herois, ara que el món encara no se’ls comença a fer petit.
09 d’octubre 2017
Tag :

ORÍGENS



Quan era petit, els companys de classe l’humiliaven i avergonyien per viure en una casa vella, sense porter automàtic. Era una casa del segle XIX que s’havia adaptat per a pisos de lloguer econòmics. Ell vivia en una segona planta. La casa era al centre de la ciutat, a dos minuts a peu de la plaça principal.

Els anys van passar i ell va créixer. I se’n va adonar que aquella no era una casa vella sinó antiga, molt ben situada i amb un picaporta de ferro que suplia el porter automàtic. El dia que ho va descobrir, es va prometre que ningú el faria avergonyir, mai més, pel lloc on vivia o allò que era.  
08 d’octubre 2017
Tag :

BREUMENT



Necessito tancar els ulls i... silenci. 




Nota: Aquest és, amb diferència, el post més breu dels 2.712 que trobareu penjats en aquest blog.
03 d’octubre 2017
Tag :

NO ESPERAR MASSA I REBRE MOLT



Tot em costa esforç però poso l’ànima en totes les coses que faig. Programar cultura, sense pretendre guanyar ni un euro i pel sol plaer d’apropar la cultura a altres persones, em manté viu i em dóna sempre satisfaccions. És cert que amb ben poc em conformo, i que mai he tingut en compte el nombre d’assistents a un acte per a qualificar-lo d’èxit o no. 

Aquest divendres, minuts abans d’encetar el primer dels concerts del festival Di(vi)nes, del qual us he parlat ja aquí, i sabent que és una aposta molt personal que he fet, em va fer feliç veure que hi havia a l’espai quasi mig centenar de persones. Omplir la terrassa del Cal Massó un divendres de finals de setembre, en uns dies on gran part de la població només pensava en pàtries i banderes, no era pas fàcil. 

Amb una quinzena de persones allí assegudes m’hagués sentit content. Amb deu, amb cinc, amb una, també. Però omplir aquell patí que les fulles de tardor guarneixen ara amb tanta bellesa, és molt important.

El concert de la Laura Centellas i la poesia de la Laura Casas són del millor que he viscut els darrers mesos. Dues Laures que són dos estels que comencen a brillar i despuntar en aquest cel cultural on, depenent qui el miri, hi ha pluja d’estels o un cel negre que les tapa totes. El meu és sempre un cel estrellat que, de tant en tant, regala estels fugaços als quals demano un desig: que se m’apropin i es mostrin. I d’ells en surten Laures, Nereas, Annes, Martes, Lîles i tantes altres que ho fan tot més maco, més senzill, més humà. 

Gràcies a totes. I gràcies a la vida que encara em permet degustar aquests moments.  

La foto, òbviament, és del concert del passat divendres.
02 d’octubre 2017

ROBAR A L’INSTANT ELS GRANS DE SORRA D’AQUELL CASTELL QUE CAU A LA NOSTRA PLATJA


Robar a l'instant els grans de sorra d'aquell castell que cau a la nostra platja. Decorar la ciutat, el parc, el carrer. Retallar la bellesa. D’això es tracta. 

De desplegar el dol, de seure a la vora del dia gris. I de no cercar la bellesa a les mans, buscar-la dintre.

Veure-ho tot. L’harmonia, la memòria, la infantesa, la malenconia. I aquella llacuna perduda a l’extrem del nostre planetari mental. 

...

Descoberta musical que us poso a l’abast, per si us agrada. A mi m’apassionen fa molt temps.

24 de setembre 2017
Tag :

LA TRIMBOLERA DESCANSA



Els qui fa un cert temps que tenim un blog obert o operatiu – que són dues coses sovint diferents- sabem el perquè vam posar-lo en funcionament i el perquè el mantenim ben alimentat. De motius per crear-los n’hi ha molts. En el cas de l’Angelines, una blocaire de Lanuza, a Osca, va iniciar el seu blog l’any 2010 per parlar amb el món i apropar la seva visió de la vida i els fets que l’envoltaven. Va decidir batejar-lo amb el nom de Trimbolera que és, com així anomena a Lanuza, a un arbre, l’àlber tremolós. Aquell va ser el “Rincón de la Trimbolera”.

Al cap de pocs mesos va arribar la mort de la seva neta Laura, que va morir amb només tres anyets, i des de llavors sempre va dedicar-li molts grans moments de record. Al 2011 va morir, també per malaltia, el seu marit Marcos. I ella, la Trimbolera, va seguir endavant explicant el seu dia a dia i captant fidels lectors i lectores. Escrivint era directa i agradable, feia belles narracions on la natura hi tenia un rol imprescindible. 

Per això el seu blog és un dels pocs que tinc enllaçats al meu, un dels pocs espais que sempre he tingut perquè el considero molt recomanable. Avui, però, he sabut d’una mala noticia. 

Fa un temps que la Trimbolera va emmalaltir i el passat 14 d’agost va penjar en un post: “Estic ingressada a l’hospital. Una abraçada molt forta a tots. Tornaré quan marxi la boira”. Dos dies després, curiosament el dia del meu aniversari, la Trimbolera moria. Tenia poc més de 70 anys. Deixa un llegat a la xarxa molt bonic, important i permanent.  La seva pèrdua em sap greu. Les tres vegades que vaig parlar amb ella, quan la vaig descobrir, em va semblar una bella persona, molt educada, atenta i agradable. Descansa en pau Trimbolera. 

La foto que acompanya el post és l’última que hi ha penjada al seu blog, una imatge de la boires que ella anomenava.
23 de setembre 2017

NEIX EL FESTIVAL DI(VI)NES



La cultura i el coneixement em són necessaris. Per això vaig decidir fer un pas més i passar, a més de ser devorador cultural i aprenent de tot, a ser gestor i per tant generador d’accions vinculades a ambdós elements. Presidir l’associació cultural Etcètera, que considero el meu projecte personal, em permet organitzar festivals com aquest que avui us descobreixo, el Di(vi)nes. Aquest és el text que conté tota la informació sobre l’esdeveniment. Us convido a tots i a totes a venir als concerts. Els propers dies us aniré descobrint a les seves protagonistes.

NOTICIA

Les ciutats de Tarragona i Reus acolliran els tres concerts del festival Di(vi)nes que organitza l’associació cultural Etcètera i que té com a element central i vehiculant a la dona i la seva creació artística. Durant tres setmanes, cada divendres al vespre es farà un concert gratuït que protagonitzaran tres joves cantautores i tres poetes o rapsodes. L’actuació que començarà sempre a les 20.30h, s’encetarà amb un petit tast de poesia i acte seguit hi haurà un concert acústic d’una cantautora que, com a complement, tindrà el seu vi personal, de la DO Tarragona, que podrà degustar el públic assistent.

El primer concert serà el divendres 29 de setembre al Centre d’Art Cal Massó de Reus amb l’actuació de la cantautora vigatana Laura Centellas i la prosa poètica de la periodista Laura Casas. El divendres 6 d’octubre serà el torn, en aquest cas al Cafè la Cantonada de Tarragona, de la cantautora vendrellenca Nerea Bassart i el tast poètic de Lîla Urbano. El tercer concert es tornarà a fer a Cal Massó i el protagonitzaran la cantautora tarragonina Anna d’Ivori i la poetessa Marta Aubà.

Òscar Ramírez Dolcet, president de l’associació Etcètera, explica que “el festival neix amb la intenció de donar veu i de visualitzar les propostes creatives en clau femenina que s’impulsen en l’àmbit de la música i la poesia. La transversalitat, tant social com cultural, en tots aquells camps que aporten coneixement, aprenentatge i el creixement personal, són el punt d’origen on volem focalitzar-ho tot”.

La intenció dels responsables d’Etcètera és donar continuïtat a aquest festival els propers anys però de moment volen posar la primera pedra organitzant aquesta primera edició que serà oberta a tothom. Els concerts seran de petit format, amb una durada de 45 minuts, i es busca de nou, com ha fet l’associació cultural en altres ocasions, que les ciutats de Tarragona i Reus es complementin a nivell cultural compartint propostes i cicles musicals.

Etcètera va néixer l’any 2016 amb l’organització, conjuntament amb el Movimento Cultural Spiragli d’Itàlia, del festival Al3Mura dedicat al cineasta Pier Paolo Pasolini i que va reunir a un miler de persones en les tretze activitats que es van fer. Actualment està present a La Fira Centre Comercial on coorganitza el festival poètic Firalletres.

Les 3 cantautores di(vi)nes

Laura Centellas: Amb sis anys li van comprar un piano de paret i allí va començar a estimar la música. Aquesta vigatana, apassionada pel cant i el periodisme, té una passió que no abandona: el teatre musical. Presentarà el seu primer treball discogràfic “Tornar-me a trobar” que parla sobre situacions i vivències intimes i quotidianes per a tothom.

Nerea Bassart: Onze cançons donen forma al primer treball de la vendrellenca Nerea Bassart, la més jove de les nostres cantautores. Va començar amb la música de petita, amb quatre anys, i més tard ha anat tocant en diferents grups. Ara presenta en solitari “Lucid dream”, un disc que obre un diàleg intern per saber què som i què volem que siguem.

Anna d’Ivori: Després de tota una vida dedicada a la música, composant des de sardanes fins a música d’autora, l’Anna arriba plena de força i optimisme amb el seu primer treball discogràfic “Rere els vidres” que esdevé una mena de banda sonora vital. La seva cançó “Recordar per oblidar” ha rebut el Segon Premi Carles Sabater a la millor cançó catalana de l’any
22 de setembre 2017

TRES COLORS MÉS



Escriptures evidents que no comencen.

L’abans i el després quan hi ha mots pel mig.

La tornada, natural-ment.

...

Foto: viatges que preveuen nous bons temps. Vallfogona, octubre 2016.
21 de setembre 2017
Tag :

TRES COLORS



Allò que el cos deixa en suspens.

Els vertígens del setembre.

El viatge trastornat sense paranys.

...

Foto: viatges que anuncien bons temps. Vallfogona, octubre 2016.
20 de setembre 2017
Tag :

SUITE DE LA TARDA INNOBLE



L’adéu del sol duia la resposta al dia. Tot just davant de casa, als camps de conreu que creixen davant meu des de fa tres anys:

He intentat alçar el vol perquè les lletres es formessin. Però el text se m’ha girat amb un gran silenci, perseguit i estrident, sense passió al moment. 

He vist, allí mateix, guaitant al fons, la pèrdua dels signes, l’angoixa dels accents, la mort del desig d’escriure aquesta tarda-nit. 

Llum! I molta terra que no puc volar.
19 de setembre 2017
Tag :

VISIÓ ANIMADA ARA QUE NEIX EL DIA


El món, esgotat i ple, és una obra de ciència-ficció. El passat sempre es recupera però el present angoixa i existeix malgrat no vol. El plaer de refer, per estar a la moda, ens ha desfet com a persones. Les ciutats plenes de gent són de paper i al camps tot guanya força. No estem segurs de ser alguna cosa, mai hem estat.

Al centre del pensament, la matança del benestar i el crim a l’aprenentatge. Hem oblidat ser. 
14 de setembre 2017
Tag :

UNA PLAÇA, UN COR, UN RECORD D'UN BELL SOMRIURE


Els moments que fonamenten la vida no em deixen de sorprendre mai, com les persones que els fan possible o protagonitzen. Avui us porto una tendra història, succeïda fa tot just cinc dies a un petit municipi de l’illa de Sardenya anomenat Nuoro. 

El Mario, pare del Filippo que va morir al terratrèmol d’Amatrice ara fa un any, és nascut a aquest poblet de muntanya sard. I cada any, a finals d’estiu, marxava tota la família a passar-hi uns dies. El Filippo, músic com el pare, era també el solista del cor local de Nuoro. La tradició marcava que a finals d’estiu, principis del mes de setembre, el Mario, la seva dona i els altres dos fills, s’asseien a plaça a escoltar el cor i al seu solista.

Però enguany ha estat ben diferent perquè, com l’any passat, el Filippo no hi era. I així com l’any passat no va ser possible organitzar res d’especial, aquest any ho han fet amb temps i de la manera més tendra possible. Aquest passat divendres 8 de setembre, amb la plaça de Nuoro plena (em diuen que hi havia unes 700 persones) i el cor de més de 150 persones a dalt de l’escenari i a peu de plaça a primera fila, el director de la coral es gira i s’adreça al públic. I diu, textualment:

-       -  Tenim un problema. No tenim solista. Així que vosaltres fareu la part del solista i nosaltres cantarem la resta. 

I així, en record al solista Filippo, en homenatge a l’entrega cap a les persones que sempre va demostrar ell, ara és el poble qui s’entrega a ell cantant-li un tema en sard anomenat “No potho reposare” (No puc descansar). La cançó, escollida pel moment, diu així en el seu inici: 

No puc descansar, amor del meu cor.
Estic pensant en tu en cada moment.
T’estimo fort, t’estimo, t’estimo. 

Gaudiu del vídeo amb calma, comprovareu quin respecte i cerimònia envolta el moment, amb quina bellesa i dolçor canta el públic quan el director es gira i els dóna pas. I l’ovació final que tothom dóna a tothom, regalant als altres la seva actuació i fent gran el record del bon Filippo.

PD: Mentre escoltava per primer cop aquesta peça em va venir al cap una foto que vaig fer, ara fa cinc anys, a El Salvador. És la que enceta el post. 

13 de setembre 2017
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -