QUE BONIC SABER QUE ENCARA HI ETS

Les persones que heu estat més a prop meu, ja sabeu els meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics. Sí, ja que són ben diversos perquè m’encanta tastar constantment de plats ben diferents i crec que en la varietat hi ha la riquesa. Però de ben segur que, els qui dic que em coneixeu bé, sabeu que una de les meves pel·lícules preferides és “Mis tardes con Margueritte”. 

Els dos protagonistes fan un paper únic en aquesta adaptació que el director Jean Becker va fer del llibre de la Marie Sabine Roger. Els dos actors són el camaleònic Gérard Depardieu i la delicadíssima Gisèle Casadesus. El paper d’ella, de la Gisèle, em va deixar bocabadat perquè desprèn tendresa en tot moment. I també perquè quan es va rodar la pel·lícula, aquesta actriu tenia 96 anys. 

Feta la descoberta, aquests últims set anys he anat seguint la trajectòria professional de la Gisèle i he tingut l’oportunitat de veure algunes de les seves moltes pel·lícules tot i que el meu francès està molt rovellat. Si veiem cinema mut i l’enteníem, també podem veure cinema en idiomes que no dominem i comprendre l’essència a través de les mirades i els gestos dels actors i actrius, mitjançant la fotografia i el so ambient, i amb tants altres elements. 

El cas, que no vull que perdeu el fil d’aquest post, és que avui que escric encara podem celebrar que la Gisèle és viva. Actualment té 102 anys (va néixer al maig de 1914) i fa ben poc li han fet una entrevista on ha deixat frases molt interessants i boniques. La Gisèle és mare de quatre fills. El Jean Claude és director d’orquestra i té 81 anys. La Martine (77 anys) és actriu, la Béatrice (75) és escultora i el compositor Dominique Probst (63) és el més petit.   

A l’entrevista, aquesta dama del cinema francès ha explicat que el secret per tenir la força de viure és la seva família, els seus fills i nets, de la mateixa manera que ha estat possible viure sempre jove fent allò que l’ha apassionat, tenint un marit comprensible a qui ha estimat i un públic generós amb ella que l’ha cuidat i acompanyat en tot moment durant la seva carrera.

Avui, ara i aquí, poder parlar de la Gisèle en present, em fa molt feliç perquè crec i molt en l’amor i la família, perquè sóc un apassionat de les persones que em regalen bones estones i ella, aquesta fràgil senyora centenària que es va posar al paper de Margueritte en aquella pel·lícula que em va permetre descobrir-la, encara me’n regala tantes a hores d’ara. 

Gràcies Gisèle. Si pots, no et moris mai. 

PD: La foto que obre el post és una imatge recent de l'actriu. Tanco l'escrit amb alguns dels cartells de les seves pel·lícules més conegudes.