LA TERRASSA GRAN DE CASA DELS PARES

El pis dels meus pares té dues terrasses i els records que en tinc d’elles, des de sempre, són de veure-les plenes de plantes, de torretes de totes les mides i de flors de tots els colors. A casa sempre ens van inculcar el respecte a les persones grans i l’amor cap a la natura. I ens va servir de molt. 

En aquestes terrasses, la gran especialment perquè és on fèiem vida a l’estiu, tothom hi feia alguna cosa. L’avi pintava les torretes de fang quan estaven fetes pols o quan se’n compraven de noves. L’àvia era la responsable de triar què s’hi plantava i de tenir la màxima cura de cada planta d’aquell bell jardí que es feia a base d’esforç, saviesa i molta dedicació.

Els meus pares regaven les plantes. Una manega llarga permet arribar a tots els racons de la terrassa. Recordo especialment al pare perquè s’hi entretenia, no tenia cap pressa perquè aquell exercici tan senzill de regalar vida a la natura el relaxava i el feia feliç. 

El meu germà Carles no va ser menys en mantenir la tradició familiar. Tenia plantes a casa seva, feia esqueixos i trasplantava les plantes quan no cabien a la torreta. A casa dels meus pares encara n’hi ha de les que ell va trasplantar. 

Ara que els avis, el pare i el Carles ja no són amb nosaltres, és la mare qui cuida les terrasses de casa. Avui, ajudant-la a trasplantar dues plantes grans a dues torretes noves, hem compartit aquest instant que, de manera mínima i des del silenci, ens han transportat a anys enrere. 

Ella parlant-me dels detalls de cada planta i torreta que abans havien tocat ells, els nostres estimats Lluis, Laura, Marià i Carles. I jo, portant a la memòria els vells i bells records d’aquells anys d’infància en aquella terrassa que manté encara, i que duri molts anys, aquell aspecte d’antuvi. 

Avui, mentre ajudava a la mare, m’ha semblat veure’ls a tots quatre, allí davant meu, a la taula que presideix la terrassa gran de casa, mirant-nos a la mare i a mi. I semblaven molt feliços. 

...

Les fotos són fets avui mateix. La música és una d’aquelles que fa anys que em transporta. En aquest cas, al meu jardí intern. 

Comentaris

Anònim ha dit…


La terrasa ara mateix no esta en el seu millor moment, pero jo te garanteixo que confore anira arriban el bon temps i amb las ganas que hi tinc sera com si ells no agesin marchat, sento que els hi dec, el teu escrit m´agradat molt pero tan sols tu i jo li podem sentir la nostalgia d´altres temps.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS