MON CHEVALIER


Llegint els assajos de Michel de Montaigne vaig saber de la importància que té que l’home no trepitgi de peus a terra quan ha de prendre decisions importants. Amb el pas del temps, sabent que els cavalls dotaven l’home de l’equilibri necessari per seguir sent terrenal i amb la capacitat de pensar levitant, vaig arribar a un petit poblet de França, prop de Lille, on un ceramista molt vell creava obres úniques en un taller també envellit i ple d’art a cada racó.

Vaig passar tres o quatre dies en aquell poble i cada matí, a primera hora, m’escapava als afores fins el taller d’aquell vell ceramista. De totes les figures que tenia, em va cridar l’atenció un cavall podenc fet amb terrissa i que tenia el llom esmaltat de color vermell. No el tenia a la venda. De fet, cap dels elements que un veia allí es venien. Els havia fet feia uns anys i els guardava al taller on ara es dedicava a fer peces de souvenir per als turistes que visitaven Lille. 

Després de tenir amb ell dues converses i comprovar que jo li queia bé – i ell a mi- vaig aconseguir que acceptés la meva petició de fer-me un cavall semblant, amb el color que ell triés, tot esperant que em pogués portar a pensar amb els peus fora del terra. Al dia següent de demanar-li, ja al vespre, em va venir a buscar a l’hostal on jo m’hostatjava. 

El vaig acompanyar fins al taller i allí em va descobrir la meravella que havia creat per a mi. Un cavall podenc de terrissa amb el llom blau. Bé, de fet n’havia fet dos perquè em deia que el primer no li havia quedat bé. Era cert, si miraves els dos cavalls, semblaven quasi idèntics però posant atenció a l’observació, hi havia una diferència. Davant del dubte, em vaig endur els dos cavalls. 

Amb el temps – conscient que un d’ells acabaria quedant-se a casa però l’altre podria anar a una altra casa- vaig separar-me del segon cavall que havia fet aquell vell ceramista. El primer, aquell podenc que tenia un tret diferencial amb l’altre, era el que hauria d’estar amb mi. L’altre, no em pregunteu el perquè, va viatjar lluny del seu company i no va marxar sol. Amb ell, se’n va anar l’amor més gran dels meus dies, part de l’alegria de viure en molts gestos i la capacitat d’entendre segons quins pensaments, actituds o formes de fer. 

Ara, deixant a banda aquest fet, neix aquest escrit que creia necessari per parlar d’un vell ceramista del qual no en diré el nom, que treballava en un petit poblet francès del qual no en diré el nom i que, fa pocs dies, he sabut que ja no és en aquest món. Em queda el pensament d’aquells dies, les imatges dels moments viscuts i el fet de saber que el cavall sempre cavalcarà prop meu fins que, per atzar o juguesca del destí, deixi de tocar de peus a terra. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS