MON CHEVALIER
Llegint els assajos de Michel de Montaigne vaig saber de la importància que té que l’home no trepitgi de peus a terra quan ha de prendre decisions importants. Amb el pas del temps, sabent que els cavalls dotaven l’home de l’equilibri necessari per seguir sent terrenal i amb la capacitat de pensar levitant, vaig arribar a un petit poblet de França, prop de Lille, on un ceramista molt vell creava obres úniques en un taller també envellit i ple d’art a cada racó.
Vaig passar tres o quatre dies en aquell poble i cada matí,
a primera hora, m’escapava als afores fins el taller d’aquell vell ceramista.
De totes les figures que tenia, em va cridar l’atenció un cavall podenc fet amb
terrissa i que tenia el llom esmaltat de color vermell. No el tenia a la venda.
De fet, cap dels elements que un veia allí es venien. Els havia fet feia uns
anys i els guardava al taller on ara es dedicava a fer peces de souvenir per
als turistes que visitaven Lille.
Després de tenir amb ell dues converses i comprovar que jo
li queia bé – i ell a mi- vaig aconseguir que acceptés la meva petició de
fer-me un cavall semblant, amb el color que ell triés, tot esperant que em
pogués portar a pensar amb els peus fora del terra. Al dia següent de
demanar-li, ja al vespre, em va venir a buscar a l’hostal on jo m’hostatjava.
El vaig acompanyar fins al taller i allí em va descobrir la
meravella que havia creat per a mi. Un cavall podenc de terrissa amb el llom
blau. Bé, de fet n’havia fet dos perquè em deia que el primer no li havia
quedat bé. Era cert, si miraves els dos cavalls, semblaven quasi idèntics però posant
atenció a l’observació, hi havia una diferència. Davant del dubte, em vaig
endur els dos cavalls.
Amb el temps – conscient que un d’ells acabaria quedant-se a
casa però l’altre podria anar a una altra casa- vaig separar-me del segon cavall
que havia fet aquell vell ceramista. El primer, aquell podenc que tenia un tret
diferencial amb l’altre, era el que hauria d’estar amb mi. L’altre, no em
pregunteu el perquè, va viatjar lluny del seu company i no va marxar sol. Amb
ell, se’n va anar l’amor més gran dels meus dies, part de l’alegria de viure en
molts gestos i la capacitat d’entendre segons quins pensaments, actituds o
formes de fer.
Ara, deixant a banda aquest fet, neix aquest escrit que
creia necessari per parlar d’un vell ceramista del qual no en diré el nom, que treballava
en un petit poblet francès del qual no en diré el nom i que, fa pocs dies, he
sabut que ja no és en aquest món. Em queda el pensament d’aquells dies, les
imatges dels moments viscuts i el fet de saber que el cavall sempre cavalcarà
prop meu fins que, per atzar o juguesca del destí, deixi de tocar de peus a
terra.
Comentaris