Archive for de març 2017

EL TRIST ATZAR VIATJA A MONTBLANC


En el marc de "Montblanc, vila dels llibres", que se celebra a la vila ducal aquest proper cap de setmana, tindré el plaer de presentar el meu nou llibre. Serà a les set de la tarda (19h) a la Plaça de Sant Miquel. Com a novetat, dir-vos que m'acompanyarà un grup de música ètnica, folk i celta, els Maruga Band, que he decidit incorporar a la nòmina dels meus col·laboradors. 

Ells són la Ljubomira Stoicheva (violí), el Jordi Batet (flautes, gaita i percusions), el David Cuadrado (guitarra) i l'André Touzet (guitarró).Tot un luxe portar a aquest grup que serà al meu costaten algunes de les presentacions de "El trist atzar del vertigen que em devora". 

Us aconsello que dediqueu temps aquest cap de setmana a visitar Montblanc perquè durant dos dies, dissabte i diumenge, hi haurà desenes d'activitats relacionades amb el món de les lletres i la cultura. 

BELLES ABSÈNCIES



Deu ser que els meus anys -i els danys- m’han fet madurar massa ràpid, però cada dia estic menys per tonteries, actituds infantils o gestos de pati d’escola que haurien d’intentar solucionar els professionals. Les dues primeres presentacions del meu nou llibre han estat dues mostres d’amor de tantes persones que m’estimen i són al meu costat en moments importants.

He transitat sempre per aquesta vida intentant ser generós i ajudant, amb l’únic objectiu de tenir al meu costat a persones bones, el suficientment adultes i capaces de generar una certa reciprocitat, empatia i estima real. Sempre he estat al costat dels meus amics en els moments dolços i amargs, de la mateixa manera que m’agrada rebre abraçades tendres quan les coses surten bé o malament.

Us preguntareu el perquè d'aquesta reflexió en veu alta, reflexió que fa temps que havia de fer i que avui toca perquè així ho he decidit. Doncs la faig perquè ja era hora que digués que no em malden ni disgusten certes absències de persones que he considerat importants a la meva vida. Estic en aquell punt vital de plena maduresa on faig, realment, el que em dona la gana i dic el que penso. De manera que hi absències que temps enrere m’haguessin fet mal i ara, ves per on, em semblen belles i em fan riure quan penso en el motiu que les provoca.

Hi ha una frase que diu, molt encertadament: compte amb el gos que no burda i amb l’aigua silenciosa.

Quanta raó en una sola frase i quanta saviesa adquirim les persones en certs punts i estats: les coses que en aparença semblen rares, acaben sent rares. Els gestos i les persones, també. Com m’agraden les belles absències que ja són del meu passat per sempre més.

20 de març 2017
Tag :

TORTOSA: BONA ESTONA, BON PÚBLIC I BONES CARES AMIGUES



M’encanta trobar-me públic atent i interessat per les paraules de l’autor que ve a presentar-los la seva obra. El divendres, a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, hi havia aquest tipus de públic i la presentació del meu nou llibre va ser una estona agradable, amena i productiva. La gent va preguntar, vam interactuar i intercanviar pensament. Aquesta és la base de l’agricultura mental que sempre defenso i preconitzo. 

Era el primer cop que presentava un llibre meu a Tortosa i l’experiència va valdre molt la pena. La presència de l’escriptor Jesús M. Tibau, que va fer de presentador i amb qui vam protagonitzar un interessant duel d’aforismes, i l’assistència de la Julia, una molt bona amiga meva que ara viu a Tortosa, em va donar més calma en aquest moment important. 

No vaig trobar a faltar cap altra cara coneguda que tingués ganes de veure. A Tarragona em va passar igual perquè van venir els qui havien de venir, aquells i aquelles que realment són importants a la meva vida. Les absències ajuden a fer neteja. La gira de presentacions del llibre segueixen, com la vida. 

En pocs dies, propera aturada a Riudecanyes (15 d’abril), Reus (22 d’abril), Mont-roig (28 d’abril)...

LA FOTO DEL DIA... SOU VOSALTRES


La foto del dia d'aquest dijous, la que em permet tancar la jornada feliç i en positiu, és ben gran i ben maca. La formen tots i cadascun dels amics i amigues, i altres tantes persones que no coneixia i ja conec, que han vingut a la presentació de "El trist atzar del vertigen que em devora". 

I ho és també per la passió, ganes i entrega plena d'amistat i amor, que han posat sobre l'escenari la Victòria Forns, la Laura Casas, el Pep Macaya i el Richard White. I per la confiança de l'Adrià Borràs que ha cedit el seu espai del Cafè La Cantonada de Tarragona, o la del Santi Paarés que ha fet possible la logistica de l'esdeveniment. 

Sempre dic, ho explico aquí i quan vaig a Itàlia, que compartir és bàsic perquè els projectes corals i de participació van sempre lluny. I aquest ho és. No hem fet una simple presentació, hem sembrat de nou per acabar recollint. I, personalment, he deixat un petit llegat més per fer possible la meva estimada "agricultura mental".

Als qui heu vingut us estic molt agraït i a tots/es els qui m'heu enviat whatsapps o missatges dient-me que no podieu ser-hi però desitjant-me sort, també. Les absències, quan es comuniquen, són igualment presències. Per tant, puc dir que no ha faltat ningú important a la meva vida perquè tots hi heu estat d'una o altra manera.

Comparteixo amb vosaltres les primeres fotos de l'acte, obra del Txiqui López, i demà posaré les que ha fet el Txema Morera. Aquest divendres, en poques hores, marxo a Tortosa on presento el llibre al costat del bon amic Jesús M. Tibau. Com ja ha avançat ell, l'acte inclou també un duel d'aformismes i pensaments lleugers. Ens ho passarem de primera.





 

PUNTS DE VENDA


Per als lectors i lectores interessades en saber on poden comprar el meu nou llibre, que m'heu enviat comentaris privats i correus aquestes últimes setmanes, us avanço que podeu comprar "El trist atzar del vertigen que em devora" a les següents llibreries: 

A Tarragona. Llibreria La Capona, Llibreria Adserà i Llibreria La Rambla
A Reus: Llibreria Gaudí i Llibreria Galatea
A Tortosa: Llibreria La 2 de Viladrich
I per internet: enviant un correu a premsa@comunicacionavanti.com (+2,50€ despeses enviament)

Moltes gràcies pel suport que està rebent., a nivell de vendes, aquesta nova obra.

EL VOL DE PAPALLONES QUE EM REGALA LA NATURA


La natura a casa meva és capriciosa i sap que tinc per endavant una època de molta feina, plena de presentacions del nou llibre i diversos projectes grans que em prendran temps - sempre viscut amb alegria- que requereixen una mica de pau. Per això, la natura a més de capriciosa és bona amb la meva persona i em regala a casa, just al costat de la taula des d'on escric ara, aquestes floracions que mai havien fet acte de presència fins avui. 

Aquesta mena de vol de papallones tan floral no és cap muntatge ni té els colors retocats. És, senzillament, el regal que em fan les flors. Com cada matí ho fan els ocells que canten a pocs metres del finestral del menjador. Estimar la natura porta a gaudir-la i en aquest gest, arriba la bellesa. 
13 de març 2017
Tag :

EL JUSTO SEGUEIX EL SEU SOMNI



Hi ha persones amb les qui penso de tant en tant. Em venen el cap i llavors em poso a mirar què fan i com duen els projectes pels quals les vaig conèixer. El cas del Justo Gallego n’és un. Aquest bon home, que enguany farà 92 anys, ha dedicat tota la seva vida a construir la seva pròpia catedral al seu municipi, Mejorada del Campo. 

Com us deia fa un temps, parlant d’ell, la seva catedral la construeix sense el recolzament de l’església catòlica i mai ha rebut cap ajut institucional. Finança el treball llogant o venent terrenys heretats i amb donacions que rep en algunes ocasions. No existeixen plànols del temple ni cap projecte d’obra. Diu el Justo que ell ja té el disseny al cap i amb això va fent. La seva catedral és immensa i majestuosa. La cúpula té 40 metres d’alçada i ha construït tot allò que podeu veure amb l’ajuda puntual dels seus nebots o d’algun voluntari però, sobretot i essencialment, ho ha construït tot sol.  

El Justo no té coneixements de construcció ni d’arquitectura, va abandonar els estudis primaris quan la Guerra Civil del 36, i utilitza en gran part materials reciclats: objectes quotidians, materials que els sobren a les constructores, bidons de benzina que fan de base de les columnes o una roda de bicicleta com a corriola.

El Justo és una persona callada, silenciosa. Si vas a la seva catedral, parla amb tu uns minuts però no vol perdre més temps perquè sap que ha de seguir construint. I també sap, perquè així ho explica, que quan ell mori la seva catedral serà enderrocada perquè no compleix la legalitat ja sigui perquè li falten permisos o perquè els terrenys no tenen la qualificació, per tantes altres coses que tenen com a essència un fet: el seu temple molesta a l’església catòlica, és un pecat perquè no està consagrat.

Sigui com sigui, ens quedarà el seu esforç constant que ha de servir d’exemple a totes les persones que tenen un  somni gran i es plantegen si és possible. El Justo ha fet gran els seus dies perquè ha tingut aquesta grandesa, creure en ell i en els somnis.

Una de les entrevistes més recents que li han fet,  la podeu LLEGIR AQUÍ
07 de març 2017

TARRAGONA, PRIMERA CITA DE LA GIRA


La primera de les presentacions del nou llibre és ja molt propera. Tindrà lloc el proper dijous 16 de març, a les vuit del vespre, al Cafè La Cantonada de la ciutat de Tarragona. Serà el tret de sortida de la gira de presentacions que em portarà a una dotzena de municipis. 

En el cas de Tarragona, m'hi acompanyaran bons amics i amigues. Farà la presentació de l'acte la Victòria Forns, professora de la URV.  Llegiran els textos la periodista Laura Casas i l'escriptor Pep Macaya. El cantautor noardamericà Richard White posarà la banda sonora a l'esdeveniment. 

Hi sou convidats/des tots i totes. Per a mi, aquests actes són molt especials perquè m'hi entrego al cent per cent i quan pujo a l'escenari a parlar, veig davant tantes cares amigues. Ja ho sabeu, la gira comença i amb ella, la il·lusió de saber-me ben viu. 

LA IMATGE DEL PÀNIC



M’ha impactat aquesta imatge del fotògraf Laurent Van de Stockt que ha guanyat el premi a la millor imatge del prestigiós concurs World Press Photo en la seva edició del 2017 i en la categoria de temes d’actualitat.

La imatge, esfereïdora, mostra una casa a Mossul que està sent registrada per membres de les forces especials d’Iraq a la recerca de membres d’ISIS. El cos ple de pànic de la nena que s’espera fora, la mirada perduda del seu germà, o la imatge de la mare mirant de reüll mentre es fa la foto, parlen per si soles. Jutgeu vosaltres mateixos.

És injust que nens d’aquestes edats visquin envoltats del terror i la mort. Això si tenen sort i segueixen vius.

LA FOTO MÉS ANTIGA DE PARÍS



S’acaba de descobrir una cosa molt bonica i interessant. La foto més antiga que es conserva de París, feta per Loius Daguerre l’any 1839, evidencia que és la ciutat de la llum perquè es veuen les seves teulades que, si heu estat a la capital francesa, són inconfusibles. 

En aquella època no es feien pas fotos de persones i les imatges es limitaven a mostrar el paisatge de les ciutats. Aquesta primera foto de París, es va fer des de la Place de la République. 

Hi ha un fet curiós en les fotos d’aquells anys i és el temps d’exposició a la que s’havien de sotmetre per les tècniques del moment, uns deu minuts, i que dificultaven que sortís cap persona. La màgia d’aquesta foto doncs és que, mirant amb atenció, s’hi veuen dues persones. 

Si mireu la imatge que obre el text no les veureu. Però si ara observeu la que teniu al final del text, que és un detall ampliat de la mateixa imatge, veureu a un enllustrador de sabates i al seu client. Surten a la part de baix a l’esquerra. Com van estar tant temps en la mateixa posició, els deu minuts d’exposició de la foto que us deia abans, ells si que van sortir a la foto. 

No deixa de ser curiós, interessant i bell. Ells dos, enllustrador i client, són els dos primers humans fotografiats a la historia.  

   

02 de març 2017

LA PASTANAGA CULTURAL



Un dels molts abusos a que estem sotmesos els amants consumidors de la natura és el 21% d’IVA que el govern central ens clava per comprar un llibre, adquirir un CD, anar al cinema o gaudir d’un espectacle cultural o musical en un teatre o altres espais. A Espanya, on el nivell cultural de la majoria dels polítics és molt llunyà del que seria òptim i en alguns casos fins i tot és subterrani, es castiga a les persones que ens volem culturitzar.

Per això la gent ha generat idees que contrarestin l’abús de Madrid i ha posat a treballar, de manera enginyosa, la seva imaginació. Els responsables del Teatre de Bescanó i els del Festival Còmic de Figueres, han posat en funcionament el sistema de la pastanaga. S’han donat d’alta de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) com a botiga de verdures per vendre pastanagues a 12 euros amb entrades de regal i eludir l'IVA al 21%.

Feta la llei, feta la trampa. I ja posats a parlar de verdures i hortalisses, lluitar amb pastanagues contra les decisions abusives d’un govern format per “patates”, és la solució més raonable i intel·ligent que es podia crear. 

El nostre és un país on ja costa arrossegar (incentivar) al personal (públic) als espais teatrals, musicals i d’aroma literari. Si hi sumem que els preus de les entrades tenen el sobrecost de l’IVA cultural, la catàstrofe és constant i els programadors culturals se les veuen negres per guanyar-se la vida, cobrir despeses i fer calaix. 

Animar al públic és necessari. Certs invents comencen a funcionar. És el cas de la taquilla inversa, sistema amb el que el públic entra, veu l'espectacle i quan surt paga el que creu que val l'obra. Una altra alternativa és l’entrada low cost que consisteix en posar a la venda una mena d’abonament a diferents espectacles d’un cicle estalviant-te uns diners i aconseguint entrades a preus més barats. Així, els organitzadors guanyen menys diners però posen més gent a l’espai on fan les activitats.

No caldria arribar a altres fórmules, que per desgràcia ja es posen en marxa a alguns teatres, amb les que l’espectador paga la voluntat per l’espectacle, independentment de si li agrada més o menys, o del cost de la producció. 

Però, per culpa dels qui ens governen que són els mateixos que tenen sempre les entrades gratuïtes a tots els espectacles perquè van als teatres o als concerts com a convidats institucionals, la cultura té una part d’ofegament i angoixa que no es mereix. Això, a altres països no passa ni passaria. Però aquí, les grans masses s’han acostumat a pasturar sense protestar, menjant-se allò que li posen al davant sense intenció de mirar més enllà i reclamar aliment més productiu. El govern, coneixedor de l’existència del ramat, no cal que faci més esforç i es limita a aniquilar la cultura sigui com sigui. 

En un país on el president no parla anglès ni cap altre idioma estranger i el ministre de cultura dedica el temps a parlar de la independència de Catalunya i reiterar el seu espanyolisme enlloc d’estar per allò que li pertoca, no pots aspirar a més del que ara tenim. I, malauradament, s’està generant un conreu d’estupidesa i degradació intel·lectual que fa cada cop més immensa l’escletxa que, històricament, ha separat als més cultes dels menys cultivats. Definitivament, el sistema de la pastanaga cultural cal que s’apliqui a altres cotes, capes i esferes si volem evitar la pèrdua d’uns mínims que ara perillen.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor. President de l'associació Etcètera


01 de març 2017

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -