Archive for d’abril 2017

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (8): PÀGINES, FULLES, FLORS


En ocasions, la segona mà té un premi de primera. Fulles amagades dins les pàgines, pàgines amagades dins el llibre.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
30 d’abril 2017
Tag :

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (7): CASES QUE NO SÓN CASES


Flors a la finestra del silenci.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
28 d’abril 2017
Tag :

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (6): L'ESCLAVATGE DE LES MÀQUINES


La reconquesta humana, esclavatge dels elements.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
25 d’abril 2017
Tag :

VIURE LA DIADA COM A AUTOR I COM A EDITOR



Per Sant Jordi, les ràdios i altres mitjans de comunicació surten a peu de carrer per viure en viu la Diada i conversar amb els autors locals. Ahir al matí vaig estar parlant del nou llibre a La Nova Ràdio (al 99.8 FM i online) al costat de les escriptores Agnès Toda i Maria Lluïsa Amorós i del periodista Gerard Gort.

Va ser una jornada agradable la viscuda ahir a Reus, de retrobament amb persones que feia anys que no veia. El colofó ha estat saber, feliçment, que el llibre que he editat sobre la història de la ràdio a Reus, obra del periodista Albert Sunyol, ha estat el tercer més venut de la Diada. Com a editor em sento molt satisfet. 

La foto és de l'entrevista d'ahir a la ràdio. 

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (5): LA FINA LÍNIA DEL TEMPS


Rierols del pas del temps al cap de les cases quietes.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
23 d’abril 2017
Tag :

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (4): ILLES DE TERRA FERMA


Finestres que conviden a volar, tot naufragant per l'horitzó.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
20 d’abril 2017
Tag :

CUL(T)URA A TARRAGONA: FESTIVAL DE DESPROPÒSITS



Quan vaig assistir a la prèvia del TEDx Tarragona d’enguany, veient que el fil conductor seria el concepte “Shine”, vaig tenir clar que els organitzadors l’havien encertat proposant-ho en una ciutat que, malauradament, està perdent brillantor i li falta punch cultural. Negar-ho és fer trampes al solitari.

Culturalment, Tarragona ha anat perdent pistonada i els darrers mesos, amb l’anunci de diferents mesures impensables i kafkianes, la situació s’ha tornat patètica i angoixant. L’arrel del problema és la poca confiança, per no dir nul·la, que es té en les entitats que fan activitats, en els gestors privats que programen actes i l’inexistent suport que es dóna als espais no municipals on es desenvolupen. Algú, a l’ajuntament, encara no ha entès que aquestes persones i col·lectius fan, de manera subsidiària, una tasca que a nivell municipal no tenen al seu abast. Lluny de donar-los suport, s’opta per posar pals a les rodes, no assistir ni ajudar, col·laborar a la mort dels projectes, frenant-ne el seu impuls i girant-se d’esquena cada cop que un local tanca portes (Cafè Metropol, BeBop...) o els programadors externs demanen un últim cop de mà. 

Algú, a l’ajuntament, no sap encara que Tarragona viu en part del turisme cultural i que això significa donar oci com a complement al llegat històric. La resta –com el  peix que es mossega la cua- és evident: la cultura porta el turisme, el turisme menja als restaurants i compra a les botigues, reforça l’economia de la ciutat i aporta benestar.

Però, tornant als despropòsits més recents, la llista és llarga i preocupant. El regidor de Cultura s’ha anat lluint anunciant que s’ha acabat el Festival d’Estiu al Camp de Mart i que s’apostarà pel Festival Internacional de Teatre, que la prioritat actual és el Pla de Biblioteques i que cal fer una política cultural allunyada de l’oci. La disbauxa intel·lectual d’aquest personatge monàstic –que sembla no tenir límits- quadra amb la política municipal anunciada per altres regidories, que queda resumida en la prohibició de fer música als xiringuitos de platja de la ciutat, sancionar als músics de carrer o  reconvertir la Part Alta en una mena d’àrea de silenci –proper al d’un cementiri- gràcies a la plataforma Farts de Soroll que, per cert, ja té en contra als propis veïns de la Part Alta que estan farts d’ells, dels qui diuen estar farts del soroll.

En silenci, es prenen altres decisions com eliminar una marca consolidada com és el Teler de Llum, posar contra les cordes als músics tarragonins que participen al festival de Dixieland o pretendre que les entitats que organitzen activitats i demanen espais municipals, paguin lloguer per utilitzar-los quan, reitero allò dit abans, fan una tasca subsidiària, útil i necessària.  

Per a rematar aquest “festival” d’incongruències que l’únic que fa és malmetre la ciutat i tornar-la més grisenca, se suma a la dramàtica situació l’evidència que, en alguns casos, el problema ve de lluny: el Camp de Mart necessita reformes i les bigues del Teatre Metropol són plenes de tèrmits. Causa versus efecte, l’apatia porta a l’abandonament i aquest, a la vergonya.

La ciutat de Tarragona necessita que sigui el teixit cultural i associatiu qui lideri el gruix de les propostes i accions. És necessari, de manera urgent, generar debat i reflexió per empoderar a les entitats, posant al seu abast els espais públics, pactant les activitats i oferint-los suport infrastructural i pressupostari, dotant als gestors culturals de les eines reals que permetin impulsar programacions estables i de qualitat, generalistes o més concretes. És hora d’obrir la ment i aconseguir que el “shine” que reclama la gent del TEDx torni els colors culturals que li corresponen a una ciutat com Tarragona. 

Si per aconseguir-ho cal demanar dimissions, que no sigui dit. Jo demano la del regidor de Cultura de l’ajuntament. Sense acritud, tan sols perquè considero que farà un bé a la col·lectivitat, a la ciutat, a aquella que se suposa que estima i ara ajuda a ser més gris, trista i avorrida. Que la seva ignorància de la realitat no sigui el nostre esclavatge cultural.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor. President d’Etcètera. 

17 d’abril 2017
Tag :

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (3): EL SOL NEIX A LES PARETS


El sol neix a les parets i elles, s'hi posen bé.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
16 d’abril 2017
Tag :

RIUDECANYES, ESTONA DE CALMA I MIRADES DE CALIU


Ha estat bonic presentar el llibre a Riudecanyes aquest dissabte. Ja fa mesos que estic dient que, ens agradi o no, els escriptors tenim la tasca d’evangelitzar la nostra paraula –de manera apòcrifa òbviament- a quants més territoris i espais millor.

A la Societat Recreativa de Riudecanyes hi ha hagut caliu, proximitat del públic i mirades atentes de persones que volien aprendre, escoltar i, a la seva manera, regalar-me petits detalls traduïts en gestos i preguntes que han format part del diàleg final de la presentació.

Estar acompanyat del Josep Maria, que a més de ser l’alcalde del municipi és amic meu des de fa molts anys, m’ha garantit des de l’inici una estona calmada i un acte distés. Així, amb tots aquests ingredients, sempre és fàcil donar a conèixer la teva obra. 

La gira de presentacions segueix i el proper dissabte arribarà a la ciutat de Reus. Ja us en parlaré.
A la foto, el Josep Maria un servidor.

EL TRIST ATZAR, ARA A RIUDECANYES

Serà un plaer portar "El trist atzar del vertigen que em devora" demà dissabte a Riudecanyes. El Tour del Dervix ancora en aquesta illa terrestre que tant m'agrada, indret de muntanya que regala un horitzó amb el mar de fons. 

El Josep Maria Tost, alcalde del municipi i amic meu des de fa més de vint anys, m'ajudarà a presentar el nou llibre. 

Serà a les 18.30 hores a la Societat Recreativa, al centre del poble i en plena Setmana Santa. Millor... impossible. Us hi espero!

EL BES, AQUELL BES, L’ETERNITAT



Avui, Dia Mundial del Bes, es pot recordar aquest gest de moltes maneres. Si em remunto al més dolç que he fet mai, va ser a la ciutat Tarragona l’any 1999, prop del carrer Apodaca i de la casa on vivia. La noia a qui li vaig fer, l’única dona de la qual m’he enamorat fins avui, marxava al cap de poca estona en tren cap a la seva ciutat, a cent quilòmetres. 

Després d’aquell, va haver-hi molts altres petons amb ella. I després d’ella, altres petons i altres moments, altres instants en altres situacions, en altres ciutats i altres terres. Perquè la vida ha seguit endavant. 

Per això, i perquè l’única imatge d’aquell primer bes que us dic és a la memòria, us regalo aquesta altra instantània. Us serà més propera, més popular i més visible en tots els sentits. Són Deborah Kerr i Burt Lancaster a “De aquí a la eternidad”. No va ser un bes fàcil tot i ser de pel·lícula. 

El nexe en comú, tornant al bes d’aquell dia a Tarragona, és el desig que vaig sentir que aquell moment, tendre i  dolç, hagués durat eternament. Ja se sap que la vida i el cinema són dos mons ben diferents.

13 d’abril 2017

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (2): ÉS AL CEL...


Caure o decaure: és al cel la qüestió.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
12 d’abril 2017
Tag :

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (1): VESPRES CANONGINS


A la terrassa, colors de poble. Al cel, grans ciutats que no es veuen.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet
10 d’abril 2017
Tag :

POESIA VISUAL A INSTAGRAM

Vaig decidir obrir-me un perfil a Instagram més per tafanejar que no pas per una altra cosa. Va ser fa un temps i he d’admetre que he descobert, sorprenentment, que aquesta aplicació permet fer, si hi poses ganes i gust, una perfecta poesia visual amb les imatges.

Les fotos són un regal visual i també mental perquè ajuden a pensar, et generen paraules internes, t’evoquen records i moments del passat més llunyà o ben recent. Amb elles, amb les  imatges, immortalitzes el moment i també la memòria. 

Ara, mesos després d’obrir el perfil a Instagram, on m’hi podeu trobar amb el nick “oscarramirezdolcet”, supero els 500 seguidors i em fa feliç veure que altres usuaris se senten contents amb les imatges que vaig compartint. 

Per això, i aprofito ara que ja he penjat 120 fotos pròpies, vull compartir aquí al blog i amb vosaltres, les imatges que he anat posant i els textos –sempre breus- que les acompanyen. És sempre poesia visual i espero que us agradi força. 

A vegades, sovint, poques paraules i una sola imatge obren un món que alimenta el pensament de qui observa i llegeix. Qui sap què us faran pensar les meves fotos.


09 d’abril 2017
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -