CUL(T)URA A TARRAGONA: FESTIVAL DE DESPROPÒSITS

Quan vaig assistir a la prèvia del TEDx Tarragona d’enguany, veient que el fil conductor seria el concepte “Shine”, vaig tenir clar que els organitzadors l’havien encertat proposant-ho en una ciutat que, malauradament, està perdent brillantor i li falta punch cultural. Negar-ho és fer trampes al solitari.

Culturalment, Tarragona ha anat perdent pistonada i els darrers mesos, amb l’anunci de diferents mesures impensables i kafkianes, la situació s’ha tornat patètica i angoixant. L’arrel del problema és la poca confiança, per no dir nul·la, que es té en les entitats que fan activitats, en els gestors privats que programen actes i l’inexistent suport que es dóna als espais no municipals on es desenvolupen. Algú, a l’ajuntament, encara no ha entès que aquestes persones i col·lectius fan, de manera subsidiària, una tasca que a nivell municipal no tenen al seu abast. Lluny de donar-los suport, s’opta per posar pals a les rodes, no assistir ni ajudar, col·laborar a la mort dels projectes, frenant-ne el seu impuls i girant-se d’esquena cada cop que un local tanca portes (Cafè Metropol, BeBop...) o els programadors externs demanen un últim cop de mà. 

Algú, a l’ajuntament, no sap encara que Tarragona viu en part del turisme cultural i que això significa donar oci com a complement al llegat històric. La resta –com el  peix que es mossega la cua- és evident: la cultura porta el turisme, el turisme menja als restaurants i compra a les botigues, reforça l’economia de la ciutat i aporta benestar.

Però, tornant als despropòsits més recents, la llista és llarga i preocupant. El regidor de Cultura s’ha anat lluint anunciant que s’ha acabat el Festival d’Estiu al Camp de Mart i que s’apostarà pel Festival Internacional de Teatre, que la prioritat actual és el Pla de Biblioteques i que cal fer una política cultural allunyada de l’oci. La disbauxa intel·lectual d’aquest personatge monàstic –que sembla no tenir límits- quadra amb la política municipal anunciada per altres regidories, que queda resumida en la prohibició de fer música als xiringuitos de platja de la ciutat, sancionar als músics de carrer o  reconvertir la Part Alta en una mena d’àrea de silenci –proper al d’un cementiri- gràcies a la plataforma Farts de Soroll que, per cert, ja té en contra als propis veïns de la Part Alta que estan farts d’ells, dels qui diuen estar farts del soroll.

En silenci, es prenen altres decisions com eliminar una marca consolidada com és el Teler de Llum, posar contra les cordes als músics tarragonins que participen al festival de Dixieland o pretendre que les entitats que organitzen activitats i demanen espais municipals, paguin lloguer per utilitzar-los quan, reitero allò dit abans, fan una tasca subsidiària, útil i necessària.  

Per a rematar aquest “festival” d’incongruències que l’únic que fa és malmetre la ciutat i tornar-la més grisenca, se suma a la dramàtica situació l’evidència que, en alguns casos, el problema ve de lluny: el Camp de Mart necessita reformes i les bigues del Teatre Metropol són plenes de tèrmits. Causa versus efecte, l’apatia porta a l’abandonament i aquest, a la vergonya.

La ciutat de Tarragona necessita que sigui el teixit cultural i associatiu qui lideri el gruix de les propostes i accions. És necessari, de manera urgent, generar debat i reflexió per empoderar a les entitats, posant al seu abast els espais públics, pactant les activitats i oferint-los suport infrastructural i pressupostari, dotant als gestors culturals de les eines reals que permetin impulsar programacions estables i de qualitat, generalistes o més concretes. És hora d’obrir la ment i aconseguir que el “shine” que reclama la gent del TEDx torni els colors culturals que li corresponen a una ciutat com Tarragona. 

Si per aconseguir-ho cal demanar dimissions, que no sigui dit. Jo demano la del regidor de Cultura de l’ajuntament. Sense acritud, tan sols perquè considero que farà un bé a la col·lectivitat, a la ciutat, a aquella que se suposa que estima i ara ajuda a ser més gris, trista i avorrida. Que la seva ignorància de la realitat no sigui el nostre esclavatge cultural.

Òscar Ramírez Dolcet

Periodista i escriptor. President d’Etcètera.