EL BES, AQUELL BES, L’ETERNITAT
Avui, Dia Mundial del Bes, es pot recordar aquest gest de
moltes maneres. Si em remunto al més dolç que he fet mai, va ser a la ciutat Tarragona
l’any 1999, prop del carrer Apodaca i de la casa on vivia. La noia a qui li
vaig fer, l’única dona de la qual m’he enamorat fins avui, marxava al cap de
poca estona en tren cap a la seva ciutat, a cent quilòmetres.
Després d’aquell, va haver-hi molts altres petons amb ella.
I després d’ella, altres petons i altres moments, altres instants en altres
situacions, en altres ciutats i altres terres. Perquè la vida ha seguit
endavant.
Per això, i perquè l’única imatge d’aquell primer bes que us
dic és a la memòria, us regalo aquesta altra instantània. Us serà més propera,
més popular i més visible en tots els sentits. Són Deborah Kerr i Burt
Lancaster a “De aquí a la eternidad”. No va ser un bes fàcil tot i ser de
pel·lícula.
El nexe en comú, tornant al bes d’aquell dia a Tarragona, és el desig que vaig sentir que aquell moment, tendre i dolç, hagués durat eternament. Ja se sap que
la vida i el cinema són dos mons ben diferents.
Comentaris