Archive for de maig 2017

QUAN LES PORTES FAN EL PALLASSO



A aquesta imatge, foto realitzada en una illa italiana on em jubilaré, l’he titulada “Quan les portes fan el pallasso” i és un petit homenatge a totes les mans que obren panys sense por, que saben que rere l’altra costat hi ha quelcom millor, aquelles mans sàvies que tenen clar que si passa l’aire, és bo que passi.

Les portes ens fan temor però estem obligats a obrir-les. Com deia el gran Tagore, si tanques les portes als teus errors, deixaràs fora la veritat.
28 de maig 2017
Tag :

QUE ÉS PECAT L'ADÉU SINÓ ÉS PER SEMPRE



Potser acabarà l’estiu i m’enxamparà fora, en un viatge iniciat sense retorn ni previ avis de la fugida permanent. Arriba, tal volta, el temps de fer equipatges i perdre de vista l’espai de sempre, els rostres amics, les pells més properes. 

Ha estat un bosc l’espai de saviesa que ha permès saber per on anava el camí a partir d’ara. Ha estat, potser de forma premonitòria i com escrivia fa pocs mesos en un text, que entre argila i molsa el caos de l’aigua ho ha envaït tot per vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot és coacció per a la memòria.

Penso que el final d’aquest text hagi de ser el pensament que obre “Invasió de Camp” al capítol més especial:

Veniu a visitar-me cada any, que és pecat l’adéu sinó és per sempre (Naguib Mahfuz)

25 de maig 2017
Tag :

ABANS DE L’ESTIU, SALOU



S’acosten aquells mesos rars en que tot funciona a mig gas. Juny, juliol i agost són una època de l’any que la gent aprofita per assistir, encara menys, a activitats culturals. No passa res, és la realitat i cal acceptar-la. Per això, sabent-ho, vaig decidir fer una pausa a la gira de presentacions del meu llibre. 

Aquest divendres, a la Biblioteca Pública de Salou, faré l’últim acte de la temporada primaveral. Serà a les 19.00h i estaré acompanyat de la música del grup de folk i ètnic Maruga Band. A partir d’allí, la pausa en les presentacions es prolongarà fins al setembre. Passat l’estiu portaré “el trist atzar del vertigen que em devora” a altres indrets com les ciutats de Lleida, Girona, Barcelona, Palma de Mallorca, Andorra i Rabat (Marroc). 

Ja us aniré donant dates. La imatge que acompanya el post és de la Biblioteca de Salou que enguany, per cert i enhorabona, celebra el seu 25è aniversari.

PAUL LÉAUTAUD: AQUELLA RELIQUIA RECUPERADA QUE EL MÓN NECESSITAVA



Hi ha personatges que t’impacten per la seva obra i també per la seva trajectòria vital. Paul Léautaud és un d’ells. L’escriptor francès, nascut a Paris el 1872, va crear moltíssim al llarg dels anys que va dedicar a la literatura.  Dels seus llibres, de vegades recopilacions dels textos que escrivia des que era petit, altres compilacions d'aforismes, destacaven les «Memoirs». 


Va anar creixent però el seu nom no apareixia mai al costat d’altres com Camus, Sartre, Drieu la Rochelle, Breton, Eluard o Proust. Les tres «Memoirs» eren Le petit ami, Amours i In Memoriam. Tres reculls de moltíssima qualitat que, com ell, no van arribar mai a enlloc quan tocava. 

L’any 1950 Paul Léautaud ja era una relíquia de la literatura francesa, una mena de memòria errant del qual se sabia que guardava als seus calaixos desenes de quaderns amb el seu diari. Però ningú semblava interessat en què aquella prosa sortís a la intempèrie. 


Quan aquest bon home era del tot perdut, incomprès i mig oblidat, se li va presentar a casa seva l’escriptor i periodista Robert Mallet amb una proposta. Volia fer-li una sèrie d'entrevistes a la ràdio, nou o deu, en les què pogués opinar del que volgués i fer memòria de les diferents èpoques per les que havia estat un transeünt que no crida l'atenció però que no perd detall.

Paul Léautaud podia parlar del París dels cabarets en els quals es va criar donada la professió dels seus oblidadissos pares, del París embogit per les avantguardes, destinació d'artistes de tots els colors i procedències , del París alegre dels anys 20, d’aquell París ocupat pels nazis que li va fer dir que la culpa de la invasió no era dels alemanys, sinó de la covardia dels francesos.



Léautaud va acceptar i les nou entrevistes pactades es van convertir en més de 50. El programa va ser un èxit. Léautaud es va convertir en una estrella. Si, va triomfar aquell vellet desdentat que no callava res, el que estava de tornada de totes les batalles i totes les il·lusions i era capaç de posar al seu lloc a tant gegant, el nen que es va passar la infància amagat sota una taula mirant-ho tot, apuntant-ho tot, tapant el riure abans de res, veient al seu pare grapejant a aspirants a actriu i preguntant-se on estaria la seva mare. 

El llibre que compilava les entrevistes no va trigar a aparèixer com apareixien els llibres importants de l'època. Així va néixer el Diari Literari d’una persona que es mereixia molta més atenció al seu moment, una obra gran que ara, a més, s’ha publicat al nostre país i en castellà. 



Per als qui ja coneixem una petita part de la seva creació, aquella que havia arribat a les nostres mans i podia ser compresa, la noticia de la publicació d’aquest recull de Paul Léautaud és molt gran. 


20 de maig 2017

COMENTARI D’UN COMENTARI



Sempre és agradable fer, amb el cor, un comentari sobre un bon llibre que has llegit. Fa ben poc he gaudit amb la primera novel·la del Jesús M Tibau i en vaig parlar a les xarxes, citant el llibre i dient-me el meu parer que remato amb un fragment, un dels molts que hi ha, que m’ha apassionat.

Ara, el Jesús parla del meu comentari fent un comentari al blog que té especialment dedicat a aquesta obra seva. Ho podeu llegir AQUÍ

ELS ROSTRES DE LES FINANCES QUE MAI ES VEUEN



Més que interessant la mostra de fotografies de Charlie Kwai que s’ha dedicat a captar els rostres dels treballadors de les grans empreses de negocis, especialment aquelles que operen a la borsa i mouen milers de milions d’euros, quan aquests acaben la seva llarga i intensíssima jornada laboral.

Que el treball mental esgota és una evidencia malgrat encara es posi en dubte avui en dia. La tensió de tenir a les teves mans la presa de decisions que poden fer variar els mercats borsaris i posar en risc grans capitals, passa factura.



A Overtime, el fotògraf anglès mostra moments que no es veuen mai. Treballadors fumants desesperats, posant-se bé la camisa o la corbata, respirant de tranquil·litat... accions que fan després de patir nervis i jugar-se la feina i els nervis. El resultat és òptim, una radiografia d’un món que coneixem, el dels negocis de grans alçades, però que només intuïm en uns mínims.

Les finances no són per a tothom. Cal tenir sang freda i mà dura per sortir viu, cada dia de nou, d’aquesta selva que és el capitalisme que mouen i fan a mida unes quantes empreses. Aquests són alguns dels rostres de la "City" londinenca.



17 de maig 2017

RETROBANT-ME AMB VONNEGUT


Feia molts dies que necessitava retrobrar-me amb la bona literatura de Kurt Vonnegut. Recordo que quan el vaig descobrir, farà uns quinze anys, vaig llegir-me sis llibres seus aquell mateix estiu. Més tard he anat gaudint tota les seves altres obres. Aquesta tarda l'he assaborit una bona estona.

Vonnegut m'atrau intensament com ho fa Truman Capote, John Dos Passos o Boris Vian. Aquest fragment de "God bless you, Mr. Rosewater", és una delicia de la creació literària. Enguany, que es commemorarà el desè aniversari de la seva mort, és un bon moment per descobrir-lo. 

"Entonces me propuse, como meta de mis tratamientos, mantener prisionera a la conciencia, pero alzar un poco la tapa de la mazmorra de modo que sus gritos se oyeran a penas, cosa que conseguí con algunas pruebas y errores, mediante la quimioterapia y el shock. No me sentí orgulloso, pues había transformado a una mujer muy profunda en un ser anodino, había bloqueado los ríos subterráneos que podían conectarla con los océanos Atlántico, Pacífico e Índico, dejándola muy satisfecha de ser una piscinita de un metro de largo por diez centímetros de profundidad, pintadita de azul y con agua purificada con cloro."
16 de maig 2017

QUAN NO ESPERES RES, POC ÉS MOLT


Hi havia la Carme i el Sebastià, dos escriptors locals. Hi havia una jove francesa que ha arribat al poble fa dos dies i ha vingut al seu primer acte cultural. Hi havia un pare amb les seves dues filles, molt joves, que han estat escoltant atentament. I hi havia també altres persones, que han vingut soles i han acabat formant part del tot, del moment, de la xerrada i les seves complicitats. També hi havia la Maria, una jove que aquesta mateixa setmana ha estat nomenada Regidora de Cultura de l’ajuntament. 

La presentació als Pallaresos ha valgut molt i molta la pena. Com he dit allí, és important que qui treballa en un projecte hi cregui, com fa la Noèlia a la biblioteca, de la mateixa manera que també hi ha de creure el polític de torn. L'administració i els treballadors municipals han d’anar de la mà per aconseguir que un equipament cultural prosperi. He pogut veure que la jove Biblioteca dels Pallaresos té un bon futur per endavant. I em fa feliç haver-hi estat.

Conclusió final: Quan no esperes res, poc és molt.

POESIA VISUAL D'INSTAGRAM (10): LES RUNES DE LA MEMÒRIA


I viure sol, sense el temor de la pèrdua, a l'espai més efímer del pensament.

Segueix-me a instagram. El meu nom d'usuari és: oscarramirezdolcet

ESTONES ESPECIALS QUE DUEN NOM: LA CANONJA


La presentació a la Canonja ha estat veritablement especial. He vist molts canongins i canongines, gent d'aquest poble de tota la vida, que han vingut a saber més coses sobre el llibre i l'autor, únicament amb ganes de conèixer a un veí que saben que és escriptor. 

La gràcia humana rau en la senzillesa dels gestos i de les mirades que fem i la il·lusió que ens generen aquelles que percebem. Moltes gràcies als qui heu vingut per primer cop i a altres que m'esteu seguint des d'altres presentacions anteriors. 

Demà toca presentació als Pallaresos, a les 19h a la nova Biblioteca i amb la música de la banda folk i celta Maruga Band. Aquesta, tant pels llocs que visito com pels músics que he triat perquè m'acompanyin, està sent una gira de luxe. I ja no us dic res del públic que m'acull a cada indret que visito. 

Gràcies de tot cor! 


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -