M’HE ENAMORAT
Fa anys que no em passava, molts, que algú m’enamorés a
primer cop d’ull. I ahir, em va tornar a succeir. Veient Les conseqüències de
l’amor, una de les meravelles cinematogràfiques a que ens té acostumat en Paolo
Sorrentino, em vaig enamorar.
Aquesta vegada ella és morena, treballa de cambrera a la
cafeteria d’un hotel i no té nuvi ni parella. Ella és l'Olivia Magnani, una dona
plena d'aquella bellesa que necessiten els meus ulls i que em captiva com tantes
poques altres dones han pogut. Fa uns anys va ser Irene Jacob, després Sandra
Majani i més tard, la cantant Alizeé. En vaig parlar en aquest post del 2013.
Ara m’he enamorat de l’Olivia del 2006, de la cambrera d’aquesta
joia del cinema que m’ha encantat, com em va captivar La gran belleza del
mateix director. L’Olivia desprèn en cada escena aquella passió visual que
poques dones aconsegueixen, transmet erotisme, l’ànsia de palpar-la mentre l’observes
a dos pams de distància, la necessitat de seure davant d’ella, a la mateixa
cafeteria on treballa, i conversar-hi amb calma.
L’Olivia, que és neta de la gran actriu Anna Magnani, porta
a la vena aquella delicadesa humana, quasi levitant, que ve de naixement i no
es pot aprendre ni millorar. L’Olivia del 2006 d’aquella pel·lícula, s’enamora del
protagonista, un home introspectiu ple de problemes i secrets que el condemnen.
Potser també per aquest motiu, per aquesta rebel·lia del personatge, m’ha
embogit d’aquesta manera.
Ara, de nou, gràcies a ella – i a Sorrentino que mai em
decep- torno a estar en aquell bell estat d’innocència on res és real i tot és
de pel·lícula. L’amor és així, oi?
Comentaris