Archive for de juny 2017

A AMATRICE HI FALTEN SOMRIURES


L'any passat vam fer a les ciutats de Tarragona i Reus el festival Al3Mura dedicat a la figura del cineasta Pier Paolo Pasolini. Enguany, Al3Mura serà un festival dedicat als nens i nenes. En pocs dies, del 14 al 16 de juliol, serem a Amatrice, ciutat italiana destruïda pel terratrèmol de l'agost de l'any passat. Només a aquest petit municipi medieval hi van morir 230 persones.

Els tres dies del festival estaran plens d'activitats per als més petits. La zona on s'està construint la nova ciutat, a pocs metres de les restes de l'antiga, s'omplirà d'artistes de carrer de tota Itàlia i altres indrets que aportaran un nou somriure a uns rostres que han patit de valent per la tragèdia. Hi marxem encantats per ajudar i col·laborar, per fer possible aquest somriure. 

El Movimento Culturale Spiragli lidera, al costat de l'associació Il Sorriso di Filippo i l'associació cultural Etcètera que tinc l'honor de presidir, aquesta nova edició del festival Al3Mura. Marxo ben acompanyat amb l'amic Santi i l'escultor Rufino Mesa amb qui farem un projecte artistic molt interessant que encara no podem desvetllar. 

Aquests dies us aniré aportant detalls d'aquesta experiència que serà dura però també molt necessària, plena d'aprenentatge i humanitària. Us dic, amb el cor a la mà, que a Amatrice hi falten somriures i que nosaltres els hi portarem.

La foto és la del cartell oficial.
30 de juny 2017

21 MOMENTS (5): BUSCANT UN CEL


No és fàcil saber si existeix un cel veient la nostra actual societat i l’angoixa a la que estem sotmetent al nostre món i als seus habitants. Nosaltres no ho fem, nosaltres som homes i dones de pau. Però altres ho fan en nom nostre. Per això necessitem petits detalls de tendresa, d’aquells que ens toquin la fibra i ens facin plorar si cal. 

La segona de les cançons que he escollit, que situaria entre les meves primeres preferides, és aquesta obra mestra d’un cantant que hauria de passar a la història per ser, a més de gran cantant, un compositor únic. Chris Rea sempre m’ha emocionat amb temes com The Road to Hell, Josephine, Julia o On the beach. 

Però si hi ha una cançó seva que considero suprema és aquesta que avui us comparteixo i que es diu “Tell me there’s a heaven”. La lletra ens parla d’una família que intenta sobreviure a la guerra i als abusos, ens recorda que cada dia moren nens sota les bombes i que és necessari canviar de manera immediata. La cançó va aparèixer per primer cop ara fa quasi 30 anys i les coses han canviat, sí, però per anar a pitjor.

Serveixi aquest himne orquestrat, perquè la composició musical és de mestre, per calmar-nos una mica mentre l’escoltem i veiem el vídeo.  

LA CONVERSA A TARRAGONA RÀDIO



De totes les entrevistes que fem als mitjans de comunicació amb el XavisS, quan publica nou treball discogràfic, la que fem a Tarragona Ràdio amb la companya i amiga Silvia Garcia, és la que més esperem. La xerrada, plena de complicitats entre els tres, ens atorga una llibertat de moviment i de conversa molt especial.

Personalment, és un d’aquells moments on trec la meva cara més “gamberra” i divertida. Avui us comparteixo l’enllaç amb l’entrevista feta , per parlar del disc “4”, ara fa una setmana. Cliqueu sobre l’enllaç (AQUÍ) i sota la imatge de la portada del disc hi ha el botó del Play per escoltar l’entrevista. No us avorrireu.
29 de juny 2017

21 MOMENTS (4): EL FOLL



La grandesa de la senzillesa és possible en literatura. Molts pocs autors hi arriben i Gibran Khalil Gibran és un d’ells. Tota la seva obra és un regal a la humanitat i una demostració que en poques paraules es pot crear un gran discurs, reflexió i paisatge. No tinc cap dubte a escollir-lo entre els meus autors preferits. Trio, perquè cal que ho faci, un dels seus llibres. És “El foll”, publicat l’any 1918 quan l’autor –que a més d’escriptor era pintor- va dibuixar paisatges breus plens de bellesa.

EN LAS ESCALERAS DEL TEMPLO

Ayer por la tarde, sobre les escaleres de mármol del templo, vi a una mujer que estaba sentada entre dos Hombres. Una de las mejillas de la mujer estaba pàl·lida y la otra sonrojada.

...

Podeu saber molt més sobre Gibran en aquest enllaç. 

Jo us puc aportar dos aspectes rellevants a la meva vida. El primer és que gràcies a la descoberta de la seva obra, quan jo tenia uns quinze anys, he pogut després arribar a tanta altra literatura àrab i oriental que és la que més m’agrada llegir.

El segon aspecte és que la meva última exposició de quadres, crec que recordar que era cap a l’any 1995, la vaig fer a la seu d’Òmnium Cultural Baix Camp i es deia “El foll i el rodamón” perquè estava dedicada a ell, a Gibran Khalil Gibran. 

De regal per aquest post, un altre post publicat el 2015 on citava dos textos més del mestre libanès. Podeu llegir-ho AQUÍ
 

NIT DE FANALETS



Em venia de gust compartir una tradició que se celebra cada any a Olesa de Montserrat per tancar la festa major de finals de juny. És la Nit de Fanalets en la que tothom que vol, encén el seu fanalet de paper i el deixa anar amunt perquè s’enlairi cap al cel. Es tradició demanar un desig o pensar en aquells que ja no hi són. L’espectacle és diví, molt vistós i ple de tendresa.

La tradició dels fanalets no neix a Olesa, ve de molt lluny i d’altres terres, però a Olesa l’espectacle és molt visual. El perill, perquè en té per l'època de l'any en que s'alliberen aquests objectes de foc, és que es faci a zones properes a espais boscosos. Per això es demana, i em sembla una millor idea, que el llençament es faci a grans esplanades o, si és possible, a les platges sempre i quan no hi hagi bosc a la vora. Espero que us agradi.

28 de juny 2017

PLOU



Ha arribat breument l’aigua aquesta tarda. I m'ha dut records d’un d'aquells viatges solitaris que faig on sempre imagino elements absents, gratament inexistents, per mentir a la soledat del cos i l’ànima en aquell just, breu i precís moment de necessària companyia. 

Aquest, que pertany a un dels meus diaris, és el text que avui he repensat mentre l’aigua besava el finestral de casa. L’escrit el podeu llegir també al meu llibre “Invasió de camp”. La foto està recent feta.

PLUJA I ABSÈNCIES

Plou incessantment sobre el meu gest, sobre el meu rostre. Trec el cap i veig el camp ple d'arbres, els fruits units a ells i la distància del terra a les branques. Plou sobre les fulles pàl·lides i el fred nia als meus ossos també llunyans del terra. La tarda és gris i la nit neix amb un fons blau i negre.

L'estiu m'ha deixat però ha arribat la malenconia dels teus ulls, la teva rossa mel i l'alegria amb què mous les mans. Saps una cosa? En un pati petit, en una font sota la figuera, prop del temple que crida als qui obliden, allí hi ha les nostres ombres fent-se l'amor.

Desperta't, la nostra alba ha brollat i ja no tenim absències.

--

Com canta Manolo García: quiero huir como a veces huimos de nosotros mismos hacia otros. Y quiero ser aquel que aún no desertó, que aún sigue buscando la luz.

LES DUES CARES DE LA VIDA



Ja tenim a Youtube el videoclip oficial del nou disc del cantautor XavisS. Es tracta de la cançó “Les dues cares de la vida”, una de les que he escrit per aquest treball musical. Al vídeo, que protagonitzen el propi Xavi i la presentadora de televisió i periodista Elisabet Carnicé, s’hi pot veure a una parella dividida en un mateix espai per una línia fina que els separa. Dues cares de la vida, la soledat i la companyia, que tenen els límits molt fins i sobreviuen amb diferències abismals. 

Sobre aquesta cançó, que vaig començar a escriure a finals de setembre de l’any passat i vaig enllestir dos mesos després, us puc comentar que està feta en dues fases emocionals ben diverses. Quan vaig començar a fer-la era a un costat de la línia i quan vaig acabar, vivia a l’altra costat. 

El resultat, perquè la música ja convidava a fer-ne un text positiu, és un crit d’esperança per aconseguir que les persones que inicien projectes els mantinguin i aquelles que trien l’altre camí, el segueixin amb fermesa i optimisme. 

El vídeo ha estat enregistrat i muntat per la productora Zink In Films. Espero que us agradi! 

27 de juny 2017
Tag :

MADURESA I REALITAT D'UN PROJECTE VITAL


El Diari de Tarragona dedica avui la seva contraportada al nou disc del XavisS tot conversant amb ell sobre la seva trajectòria musical i els projectes de futur. Content de veure que la gent amb qui tinc amistat des de fa tants anys, creix i fa reals els seus projectes. I feliç de poder-hi col•laborar aportant el meu granet de sorra. En aquest nou disc, he pogut escriure tres de les lletres que el configuren.

El nou disc el podeu comprar a les botigues de música que encara queden, a les grans superficies comercials i es pot escoltar per Itunes i Spotify. 


21 MOMENTS (3): EL LLENGUATGE DE LA PARPELLA




Tretze anys després d’haver llegit aquest llibre, cap dels molts altres que he gaudit no ha superat a aquesta història real i dura que s’amaga a “L’escafandre i la papallona” del francès Jean Dominique Bauby. 

El llibre, fet a cop de parpella perquè va ser l’única part del cos que podia moure l’autor després de l’infart cerebral patit l’any 1995, transmet l’esperit de superació humana i repassa les actituds de les persones en molts sentits quan es troben davant un malalt. Bauby, redactor en cap de la revista Elle a França, va tenir el temps justet de veure publicada aquesta meravellosa obra. 

Us he repicat un petit fragment. Espero que us agradi. Si podeu, llegiu-lo. No us quedareu igual després d’haver-lo gaudit. 

FRAGMENT

En la placa de identificación prendida con un imperdible a la bata blanca de Sandrine se lee «ortofonista», pero debería poner «ángel de la guarda». Ella fue quien estableció el código de comunicación sin el cual me hallaría aislado del mundo. Por desgracia, si bien casi todos mis amigos han adoptado el sistema tras un período de aprendizaje, aquí, en el hospital, sólo lo practican Sandrine y una psicóloga. Así, la mayor parte del tiempo sólo dispongo de un arsenal de mímicas, guiños e inclinaciones de cabeza para pedir que cierren la puerta, arreglen la cisterna del váter, bajen el volumen del televisor o me acomoden la almohada. 

No siempre consigo hacerme entender. A lo largo de las semanas, esta soledad forzosa me ha permitido adquirir cierto estoicismo y comprender que la humanidad hospitalaria se divide en dos partes. Está la mayoría, que no franqueará el umbral sin tratar de pescar mis SOS, y los demás, menos escrupulosos, que se eclipsan fingiendo no haber visto mis señales de socorro. Como ese amable bruto que apagó el partido de fútbol Burdeos-Munich en el intermedio al tiempo que me gratificaba con un «Buenas noches» inapelable. 

Más allá de los aspectos prácticos, esa incomunicabilidad agobia un poco. Huelga decir lo reconfortante que me resulta cuando, dos veces al día, Sandrine llama a la puerta, asoma una carita de ardilla pillada en falta y ahuyenta de golpe todos los malos espíritus. La escafandra invisible que me ciñe permanentemente parece menos opresiva.


Si voleu conèixer més coses sobre Jean Dominique Bauby, mireu AQUÍ

21 MOMENTS (2): MÉS ENLLÀ DELS NÚVOLS




No m’importa descobrir-vos en primer lloc la pel·lícula que, amb diferència de totes les altres, lidera el meu rànquing personal. A casa hi tinc un miler llarg de pelis que formen la meva col·lecció particular i, a més, cada setmana veig dues o tres noves pel·lícules. Sí, sóc un devorador de cinema i gaudeixo molt de les obres de Michelangelo Antonioni. Aquesta que us comento, codirigida amb Wim Wenders, es diu “Més enllà dels núvols” i ja n’he parlat tantes altres vegades.

Són quatre petites grans històries amb un fil conductor que és un director de cinema, interpretat per John Malkovich, que cerca arguments i ubicacions per a futures creacions. No us puc resumir tot l’encant de la pel·lícula:

Els silencis obligats de les pelis d’Antonioni, les pauses dels protagonistes de cada història, la bellesa de la fotografia, l’atmosfera generada, la tensió sexual resolta tendrament quasi sempre, la delicadesa del tracte humà mostrat també quasi sempre, la lectura de les misèries humanes que fan –a través del guió del mateix Antonioni- per esbossar davant nostre allò que ens hauria de ser quotidià i no veiem. 

Com a mostra, un vídeo que mostra un fragment de la tercera escena. Un home i una dona asseguts en un cafè. No es coneixen de res. Ella se li asseu a la taula, demanant permís abans, amb l’excusa d’explicar-li el contingut d’un reportatge que ha llegit en una revista. 

L'home accepta i ella li explica. En un punt de la conversa es produeix aquest diàleg:

Ella: Corremos de un lado al otro y perdemos nuestras almas. Deberíamos esperarlas.
Ell: ¿Para qué?
Ella: Para hacer todo lo que ahora nos parece inútil.

El vídeo es en italià, en la seva versió original, però s’entén. 



26 de juny 2017

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -