ET MIRA, ET CANTA, ET GUANYA
Va venir, es va regalar i va vèncer. El concert de la Silvia
Pérez Cruz al Teatre Fortuny de Reus, ara fa una setmana, va ser d’aquells més inoblidables.
Amb la d’actuacions en directe que he vist al llarg de la meva vida, puc assegurar
que la seva va ser espectacular. La veu de la Silvia surt de tot arreu i ho
omple tot. Treu de dintre seu la calidesa, la força, el ritme, la passió, et
travessa els porus i t’injecta el sentiment necessari en cada nota. I tu, sense
remei i amb plaer, t’hi abandones.
Més que notable la interpretació de Corrandes de l’exili, la
versió de Halelujah de Leonard Cohen o aquesta meravella que ha creat per als
sense sostre, anomenada No hay tanto pan, que l’ha portat a guanyar el Premi
Goya. Entremig de les unes i les altres, cançons de l’Amèrica Llatina i altres
de l’antiga Europa. I al final, per a refilar encara més la veu, un popurri de
temes moderns lligats amb fermesa i art.
La Silvia Pérez Cruz és una persona agraïda, que viu de l’aplaudiment
del públic a qui fa participar en tot moment perquè se’n sent una part més. La seva
gestualitat aporta pau i serenor, bon rotllo, et fa perdre vergonyes i trenca tabús.
I acabes cantant i fent palmes. Ella, arriba, et mira, et canta i et guanya.
Això... només ho fan els grans. Si hagués de situar el seu
concert de Reus en un lloc del meu rànquing personal, estaria entre els deu
primers. Al costat d’altres que he vist en viu com el Leonard Cohen, Mike
Oldfield, George Moustaki o The Divine Comedy entre molts altres.
Gran Silvia! Gràcies Silvia!
La foto és del concert de Reus, després de cantar la
Lambada.
Comentaris