PLOU

Ha arribat breument l’aigua aquesta tarda. I m'ha dut records d’un d'aquells viatges solitaris que faig on sempre imagino elements absents, gratament inexistents, per mentir a la soledat del cos i l’ànima en aquell just, breu i precís moment de necessària companyia. 

Aquest, que pertany a un dels meus diaris, és el text que avui he repensat mentre l’aigua besava el finestral de casa. L’escrit el podeu llegir també al meu llibre “Invasió de camp”. La foto està recent feta.

PLUJA I ABSÈNCIES

Plou incessantment sobre el meu gest, sobre el meu rostre. Trec el cap i veig el camp ple d'arbres, els fruits units a ells i la distància del terra a les branques. Plou sobre les fulles pàl·lides i el fred nia als meus ossos també llunyans del terra. La tarda és gris i la nit neix amb un fons blau i negre.

L'estiu m'ha deixat però ha arribat la malenconia dels teus ulls, la teva rossa mel i l'alegria amb què mous les mans. Saps una cosa? En un pati petit, en una font sota la figuera, prop del temple que crida als qui obliden, allí hi ha les nostres ombres fent-se l'amor.

Desperta't, la nostra alba ha brollat i ja no tenim absències.

--

Com canta Manolo García: quiero huir como a veces huimos de nosotros mismos hacia otros. Y quiero ser aquel que aún no desertó, que aún sigue buscando la luz.