DIARI DE LA ZONA VERMELLA (2): DE ROMA A AMATRICE, DE LA NATURA ALS DANYS



La carretera que inicies quan vas a Amatrice, un cop has abandonat l’autopista procedent de Roma, t’indica clarament que tens per davant teu una paisatge de postal on la natura s’imposa a la resta d’elements. Prats verds, alguns conreats, altres de pastura, la resta envaïts per les flors i l’herba que oneja amb l’aire, com un gran mar verdós mediterrani que convida a entrar-hi. 

Al fons, com a gegants somrients i calmats, les muntanyes s’alcen netes i engalanades amb boscos frondosos i cims pelats que esperen les noves nevades de la tardor tardana. La carretera es contorneja, com una ballarina, amb corbes i més corbes que obliguen a anar lent i observar el paisatge i els seus fruits naturals. 

Amatrice, considerat com un dels pobles més bonics d’Itàlia fins el dia que va desaparèixer, descansa al bell mig de la muntanya. Hi vivien poques persones però molt dispersades. Unes 900 al centre del poble i uns altres centenars a les masies dels afores. El terme municipal és gran i té tot tipus d’arbrat, ponts i rierols, boira al matí, calor de dia i fred contundent a les nits. 


A l’entrada del terme, una casa plena d’escletxes et comença a indicar el panorama que més tard agafarà protagonisme en la visió de la magnitud de la tragèdia. Al camp de futbol, les herbes han marcat els darrers gols envaint les dues porteries(*). El terreny de joc, convertit ara en una illa muda, és al costat del càmping Lo Scoiattolo on ens hem allotjat aquests dies per a fer possible el festival Al3Mura. 



L’edifici principal, recepció i menjador, té un dels dos accessos tancats. Les columnes es van esquerdar amb la tremolor d’aquella angoixosa tarda. El pont que creua el gran llac, i que separa el cos central del càmping de l’àrea de bungalows, està apuntalat. La piscina, que he decidit gaudir cada dia una estona, és plena de petites ferides però ha estat reparada per evitar fuites. S’intenta, d’alguna forma, donar normalitat al moment. 

El problema, em comenten els amos del càmping quan els pregunto com és el seu dia a dia, és que un any després del terratrèmol no hi ha solucions a la situació dels afectats i les poques que hi ha, semblen surrealistes per no dir indignants. A ells, per exemple, el govern els ha promès 10.000 euros per enderrocar l’edifici central, que no es pot rehabilitar pel grau dels danys ocasionats, però no els dóna ni un euro per aixecar la nova construcció. 

Així, en un càmping que és un dels pocs espais de treball que han quedat dempeus a Amatrice, comença un viatge que, a primer cop d’ull, es presenta interessant i ple d’obstacles. Converso una estona amb ells i després porto el meu equipatge al bungalow. Em poso el banyador i estreno la piscina esquerdada mentre espero que arribi el Bartolomeo i la resta d'amics italians que venen, igual que jo, a donar un cop de mà fisic i moral.

...

(*) L’Amatrice era un club de futbol humil, de categories territorials, amb una plantilla de 21 jugadors. Més tard vaig veure que a l’ajuntament hi ha una foto de l’esquadra amb una creu que tatxa els noms dels 14 integrants qui van perdre la vida. 






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS