Archive for d’agost 2017

GOETHE I ROMA QUATRE ANYS DESPRÉS



L’any 2013, en el primer viatge que vaig fer a Roma per a presentar al Centro Cervantes el meu llibre “Aforo completo”, vaig tenir l’ocasió d’hostatjar-me a la casa on va néixer l’escriptor i científic Goethe. Em va tocar dormir a l’habitació on va dormir aquest personatge històric que va destacar per tantes vessants creatives. Entre elles, la d’artista plàstic i dibuixant. La casa, situada a Via Corso que és al centre mateix de Roma i té a les dues primeres plantes el Museu de Goethe, és plena d’aiguaforts dibuixats per ell a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX. 

Veient amb calma les seves creacions, un dia que tot just el Museu era quasi buit, potser per l’hora en que hi vaig anar, a primera hora del matí, vaig anotar diversos textos i fer algunes fotos. Aquest aiguafort em va agradar especialment i aquell dia, vaig anotar aquest text que avui, quatre anys després, descobreixo. 

Goethe em va encantar. Roma em va enamorar. Hi he tornat altres vegades, és quasi bé una necessitat. Hi ha una Roma per a tot. També existeix la meva Roma. 

PASTORATGE

Nascut el dia, la lluna mor sobre el mar. Els estels repiquen a terra. El vent acompanya la fosca. 

Sota el pont, l’aigua marxa. Els arbres brollen. Els cossos es cansen. 

El corriol és lluny del poble. Els comiats ja són propers. El paisatge és en un ull. L’altre cerca de nou la nit.  
30 d’agost 2017
Tag :

ÉS AIXÍ QUE AGONITZA L’ESTIU



Espero amb ganes (ànsia) la tardor i l’inici fred dels dies. Rescato una foto vella (recentment vella). Escric:

I així se’n va la vida esplendent d’arbres de tardor i el festival de colors que pinten, fulla a fulla, la promesa de noves primaveres. Marxa el cel escumat en rojos i daurats, esbossant turquesa, blau i lapislàtzuli. 

El moment és grat, l’ésser ple d’errades, la vida una esllavissada sense ocàs i molta llum. Tot és èxtasi en mi, en tu, en l’home. 

...

Necessitava aquest tema del meu admiradíssim Serge Gainsbourg, interpretat ara per l’Evelyne Brochu, per acompanyar el text. Quina exquisidesa...


29 d’agost 2017
Tag :

MIQUES



De cop i volta t’he vist i t’he mirat. Erets al meu costat, a sobre, a cada costat i en cada costura que em cus a aquest món. He pres nota del teu joc de colors, dels espais que t’omplen vista amunt, que m’ancoren a la terra per privar-me del desig d’alçar-me. 

M’has acostumat al senyal del frec del teu aire, als teus punts cardinals, racons on ciavogo mentre intento perseguir-te. Per això callo i miro, et veig i prego pel palpeig sense distàncies.

Foto: El cel, els nervis, ahir.

28 d’agost 2017
Tag :

PÈRDUES A PEU D’ESCALA


També el buit perd elements. La pedra perd la història. La molsa, la humitat. Les flors, la seva arrel. 

I l’aire. L’aire perd el buit, la seva història i les arrels.   
27 d’agost 2017
Tag :

DOS REPTES MÉS, MÉS VIDA ALS DIES.



Preparar esdeveniments culturals, socials o d’altres àmbits acaben aportant a la col·lectivitat, et fan créixer i molt a nivell personal. Aporten aprenentatge i maduresa, et revitalitzen i fan pujar els nivells d’adrenalina dedicada a recordar-te que tot surt bé si li poses ganes i confies en tu mateix. La parrafada feta és, tan sols, per explicar-vos que estic treballant en diversos projectes culturals molt interessants i de descoberta de nous valors. Sí, hi ha una part del jovent que val i té moltes habilitats i futur. 

Dels dos principals projectes que tinc ara sota la meva tutela, un és un cicle musical amb un nexe en comú: la dona. L’altre és molt més personal i aquest dissabte he tancat un detall important, la data de la seva celebració (divendres 24 de novembre). Us puc avançar, només, que serà una acció cultural d’envergadura i que implica a diversos artistes. 

Tornant a l’inici del post, sóc plenament convençut que posant vida als anys (i als dies perquè tot això és massa efímer per pensar a més llarg termini) se’n sortim millor del tràngol de transitar per aquest món. Us aniré donant detalls. 

Comparteixo amb vosaltres la peça musical que escoltava mentre redactava aquest escrit. El videoclip és... exquisit. La foto del post és de Kevin Dowd.


NECESSITANT BEIRUT, EL MOMENT, AQUEST INSTANT.


Hi ha necessitats bàsiques a la nostra vida. Una de les meves és escoltar aquesta cançó de tant en tant. Avui, mirant-me aquesta foto que vaig fer fa pocs dies.

Divendres 25 d'agost. 15.54 h.

25 d’agost 2017
Tag :

EL SOMNI D'UN NEN QUE VOLIA SER MOSSO



La vida és meravellosa però és plena d’imperfeccions dolor i crueltat. Avui us comparteixo una breu història. Breu perquè seré breu i perquè parla d’un ésser humà que tenia tota la vida per endavant però li han tallat de cop els qui van atemptar a Barcelona fa pocs dies. 

El Xavi era un nen de tres anyets que era aquell dia a les Rambles de Barcelona. La furgoneta dels terroristes li va passar per sobre i el va matar. Així de clar i de dur. El seu pare ha explicat que el nen, ja de ben petit, sempre deia que de gran volia ser Mosso d’Esquadra. Per això, el pare ha entregat al cos de policies una foto del nen amb la seva joguina preferida: un cotxe patrulla dels Mossos d'Esquadra.


La foto i vehicle petit (que podeu veure aquí) són ara en una vitrina de la caserna central dels Mossos a Barcelona. El petit Xavi no podrà fer realitat el seu somni però quedarà a les nostres memòries per sempre més. 



Però no acaba aquí la historia perquè els Mossos d’Esquadra han reaccionat al regal del cotxet del nen i han deixat a les Rambles de Barcelona, al mural de Joan Miró que s'ha convertit en punt de record i homenatge, aquesta carta que veieu a la foto de sota i que diu, textualment, el següent:


"Estimat Xavi, ahir el teu pare ens va portar el teu cotxe de Mossos perquè te'l vigiléssim i te'l cuidéssim, no et preocupis que el tindrem sempre a punt. Avui et regalo la meva boina, perquè te la posis mentre vetlles per tot nosaltres, company. Amb molt d'amor i tota la rauxa. De part de tot el cos de Mossos d'Esquadra". 

  
No tinc res més a dir, no em surten més paraules. Tanco aquí el post. Però abans us recomano la lectura d'aquesta noticia publicada a El Periodico (cliqueu Aquí). Dediqueu-li el temps que toca, llegiu-la tota.

Per acabar, permeteu-me que hagi obert l’escrit amb una imatge dels Mossos d’Esquadra en format de joguina. He pensat que, tractant-se del tema que es tracta, era el més correcte. 


21 MOMENTS (16): LA BICICLETA VERDA



La història de la Wadja em va impactar molt quan vaig veure aquesta pel·lícula que tinc entre les meves preferides. Aquesta nena somia tenir una bicicleta però té un problema: és dona i àrab. Això li comporta una lluita constant amb la seva mare i amb la resta de la societat que atorga un rol lamentablement secundari a les dones. Amb tot, la Wadja no s’atura en la lluita pel seu somni. 

La pel·lícula és una bona obra d’art, té un guió magnífic, molt bona fotografia i una direcció excel·lent. Una altra de les característiques del film és que és el primer que va dirigir una dona a l’Aràbia Saudí. No li va ser fàcil apropar la veritat i realitat social del seu poble però ho va aconseguir amb aquesta petita gran història que ha trencat barreres socials i culturals. Us comparteixo el tràiler promocional i us recomano que us la mireu. 

24 d’agost 2017

CONCLOU EL MÓN LA LLUM



Omnipresent en el paisatge, té llei pròpia la llum al fons d’aquest espai. Les herbes s’hi esquerden, el terra l’acull, l’aire s’hi aferra. La nit s’hi enamora.
23 d’agost 2017
Tag :

DELTA



Despert, baixa el riu derrotant onades. L’aigua quieta perd el rostre amagant-se al mar. El riu ja no té aroma de dolçor, mira veloç el moment. L’aigua és fang i el terra canya humida. La natura fa sàvia orgia del pas. Tot passa, riu avall, mar amunt. 

...

Foto: natura morta, natura viva, mar i Delta. 

PER MOLTS ANYS GISÈLE



Fa ben poc que la meva admirada i estimada Gisèle Casadesus ha fet anys. Ha celebrat el seu 103è aniversari acompanyat dels seus éssers estimats que l’han anat a veure a la residència on reposa amb calma. Quin plaer saber que encara és entre nosaltres i gaudeix de bona memòria i una salut que, amb els condicionants que comporta passar del segle de vida, és delicada però sense massa perills. 

En vaig parlar a principis d’aquest 2017 en un escrit que va tenir més de 400 visites i que podeu rellegir AQUÍ.

Ànims Gisèle! Et penso i m’agrada saber que ets aquí! 

La foto és de fa poques setmanes i l’autor és el Jean Montagne. La seva pel·lícula preferida per a mi (Mis tardes con Margueritte) la tornaré a veure ben aviat. 

22 d’agost 2017

EL VESTIT DE L’OMBRA



És bell desfer els botons de l’ànima, escriure versos a l’ombra fèrtil, compassar-se a la pell que omple dues passes més enllà. Que sublim el gest que regales, bressant el cos i apetonant el camí dolçament.

Saps? L’ombra perd forma i origen si no pots desfer-li el vestit. La voluntat del camí demana nuesa. Ets profunditat i lleugeresa.   



...

Foto: Al sud, terra endins, mar enllà.

AQUELLES IMATGES, AQUELLS RECORDS



He passat, suposo que fruit de l’edat i les vivències, a aquell estat en que dic a les persones els sentiments que em desperten i no em fa res recordar certes etapes de la meva vida. No sé si ho podem anomenar maduresa o si es tracta únicament d’un estat melancòlic temporal. El cas és que no m’importa descobrir certs secrets ni imatges.

Ja sabeu que la meva mare té un blog obert on aporta les seves experiències vitals i plasma amb dolçor retalls de la memòria. El seu nom de blocaire és Magnòlia i el blog és “Amb el cor a la mà”.
Recordar, si és en positiu, sempre és bo. Aquests dies, en que ha estat el meu aniversari i el seu – jo el passat dia 16 i ella el dia 19- ella ha volgut fer un post de record a la meva infància i adolescència, un escrit també d’agraïment del que ella considera que ha d’agrair. Res a dir. 

En tot cas, jo també tinc molt a agrair-li, molt més que ella a mi. Som aquí els dos, encara vius i amb ganes de veure i viure molts moments, i això és el que ens ha d’impulsar a seguir endavant. La resta són penúries que hem d’evitar. En tot cas, i si voleu llegir el post de la mare, el podeu consultar fent clic AQUÍ. 

Ja em direu que us sembla tot plegat. Amb amor, eh!
21 d’agost 2017
Tag :

EL PAS OMBRIU



Plena de vergonya i sorpresa, l’ombra es refugia als carrers. Per por a morir i perseguida, l’ombra s’amaga als carrers. Al migdia, en l’angoixa del sol d’agost, l’ombra s’abandona al plaer. I mor per l’esquena, com els records d’amors passats, com els senyals del camí que deixem lluny i enrere.
20 d’agost 2017
Tag :

D’UN VIATGE INCERT



Un ramat extraviat busca al pastor de la desgràcia. Migra al fons del cel que busca aixopluc a la terra. Un riu efímer es creua pel davant, esborrant el seu nom de la marca dels dies, fent pas ferm a la sequera. 

Hi ha escenes de combat, la mà que tremola en la ferida i fatiga als ulls. El ramat s’enfonsa a les arenes, ple d’imatges grises. Tot plegat és transparent, un miratge, la mort de l’encant. El ramat mor als peus del pastor, prop del cel i de la terra.   
19 d’agost 2017
Tag :

VAIVÉ



El mar s’espanta quan s’apropa. Reposa a la falda de la terra en el retorn. Giravolta en les anades i vingudes. S’acarona amb escumes i bombolles. Recorda els orígens a les roques. Parla amargament en la foscor. I de nou, el mar s’espanta quan s’apropa, quan s’apropa, i s’apropa de nou inevitablement.
18 d’agost 2017
Tag :

BARCELONA



Un silenci remot es queixa del temps que està callat. Obert, profund i lent, el vent omple els espais buits pel desconcert. Una veu dormida, petita i trencadissa, porta ombra al carrer ple de gent apagada. Tot és turment, no hi ha l’hàbit del terror proper. Catarsi, cases buides, vida finita.

EL TURISME DEL DOLOR I DE LA VERGONYA



M’he topat amb un article que m’ha sorprès i molt. És un article del Pepo Jiménez a la web VozPopuli on despulla una realitat tan evident com el mal que està fent, sobretot socialment, cert tipus de turisme. Com diu ell mateix, de manera més que encertada en aquest article, aquest percentatge altíssim de persones que han convertit les seves vacances en una col·lecció de selfies davant dels monuments i paisatges on tothom es fotografia, són perillosos. I jo hi afegiria que hauríem d’extingir-ne a un percentatge alt, per tenir un món més normal. Ja sé que pensareu que sóc molt dràstic, i ho sóc, però el nostre món ja no funciona amb pedagogia perquè la gent –aquest tipus de gent- no escolta. 

A més del missatge del Pepo Jiménez, que considero com us deia del tot encertat i us convido a llegir AQUÍ, mireu-vos les fotos i comprovareu la realitat del problema. Veure-les m’ha fet venir al cap un concepte que vaig descobrir en primera persona durant la meva visita a Amatrice, allò que s’anomena “turisme del dolor”. Consisteix, trista i vergonyosament, en fer-se selfies davant d’imatges i zones plenes de tragèdia, on la mort i el dolor han canviat el paisatge i els rostres i vides de les persones. Allí, a Amatrice, hi ha un cartell ben gros on hi posa que està “prohibit fer selfies”. No caldria posar-ne cap d’aquests cartells però com us deia abans, el sistema pedagògic no funciona i hem passat al mode “animal”. 

No m’enrotllo més i us convido de nou al llegir l’article de VozPopuli. Podeu accedir-hi fent clic AQUÍ

SUAU



El silenci a la pell és un vespre d’estiu, un decorat obert amb perspectiva, ple de bocins de l’imaginari suau i llis. L’ànima de la carn comença, tot just, en la pell d’aquest vespre d’estiu fosc.  En la pell calenta i la mà freda a sobre, en la follia de mirar i no trobar, no voler-ho trobar, el final.

La suavitat és la gran bellesa, també un film mut, o una banda sonora sense notes de solitud. Amb el tacte, persisteix la veu i la idea de fugir. I les veritats del desig.
13 d’agost 2017
Tag :

VIATGE LLARG



L'estiu, descalç, et portarà fins els indrets on s'aturen els avions, on els vaixells perden la consciencia del mar.

Transcorreran els dies sense cap pressa i els cossos retornaran a la saviesa. D'imprevist, amb una doble sensació, la felicitat hi serà de nou.

La mar infinita, el sol immediat.

AMOR EN CRISIS



Fue sin querer que ella lo dijo, ni lo había pensado. Fue sin querer que ella aceptó, ni le había gustado. Fue sin querer que ella mató, nunca había disparado.
12 d’agost 2017
Tag :

UNA VERSIÓ AUTÈNTICA D'UNA PEÇA ÚNICA



A vegades buscant unes coses a Yotube, en trobes altres. Bé, de fet això passa sempre. El cas és que he topat amb una d’aquelles perles que no hagués vist mai perquè desconeixia la seva existència. És una versió molt i molt especial de la Bohemian Rapsody dels Queen, interpretada per cinc aules universitàries. Aquestes coses –em refereixo a l’existència de tanta qualitat i cultura musical fruit de dedicació constant i plena- només poden passar a dos llocs del món: als països nòrdics i al Regne Unit.

En aquest cas ha tingut lloc en una universitat de Dinamarca i el resultat, com comprovareu, posa el pèls de punta. Per als amants de la música /oi de Queen (en el meu cas són les dues coses) és un vídeo més que interessant. 

21 MOMENTS (15): EL CARTER I NERUDA



Quan el poeta Pablo Neruda va marxar de Xile cap a l’exili, va recórrer diversos països europeus. Diuen que l’estada més llarga la va fer a Itàlia i que va ser allí on es va amistançar amb un personatge que li va marcar part de la vida. Neruda havia llogat una casa en un petit poblet d’una petita illa i rebia allí la correspondència, molta per ser qui era i sobretot perquè molts xilens li enviaven cartes demanant-li que no defallís des de la llunyania de la seva pàtria. 

L’illa on va anar a parar Neruda era antagònicament intel·lectual, plena de gents humils i treballadores però amb pocs estudis, o cap. Don Pablo es va amistançar amb qui va tenir més a prop, el seu carter que cada dia li portava cartes i paquets. 

D’aquella història real en va néixer la pel·lícula que Michael Radford va estrenar l’any 1995 i que van protagonitzar Massimo Troisi (carter), Philippe Noiret (Neruda) i Maria Grazia Cucinotta (Beatrice). El film es va rodar íntegrament a l’illa de Procida i es va titular “Il postino”. Luis Enrique Bacalov va composar la banda sonora que va guanyar l’Oscar de Hollywood. 

Massimo Troisi, un dels millors actors que ha donat Itàlia el darrer segle, acaba el rodatge el 3 de juny de 1994 i en el precís moment de finalitzar comenta que se sent malament. Fa anys que pateix una afecció coronària, el prenen a Roma i mor al dia següent. Procida, i la seva gent que han viscut intensament la filmació tots aquells mesos i han pogut conèixer a fons als actors, ploren la seva mort i encara la recorden avui en dia. 

Il postino (el cartero y Neruda) és una d’aquelles obres que s’han de veure. La interpretació, el guió, la fotografia, el so i la banda sonora són deliciosament sorprenents. He escollit una escena especial, aquella on el poeta li ensenya al carter què són les metàfores. 

La foto, feta a Procida, és de l’any 2013. Sóc al costat del Gigi, un bon amic meu, taxista de l’illa, que va ser qui em va descobrir aquest petit paradís que visito menys del que voldria i que tan necessito. 

11 d’agost 2017

21 MOMENTS (14): LA CERIMÒNIA DELS ADÉUS



Jean Paul Sartre és un dels personatges més interessants, productius i polifacètics del segle XX. Va exercir amb qualitat grans oficis que costen portar sobre les espatlles: escriptor, novel·lista, filòsof, dramaturg, crític literari, pare de l’existencialisme i activista polític. I va emmalaltir massa jove per morir a una edat que no tocava, als 74. 

Sartre va tenir, però, molts plaers en la seva intensa vida com ara el reconeixement de la seva obra i, molt especialment, el de tenir al seu costat a una altra persona brillant com era la Simone de Beauvoir. Van ser, sense cap dubte, una parella única i insuperable en aquells anys complicats que a França van estar marcats pel maig del 68 i els seus efectes posteriors. Sartre i Beauvoir van sobreviure a molts fets i sempre en van sortir reforçats. 

Per això, quan ell va morir, el 1980, ella va decidir tirar endavant una obra que considero cabdal al meu rànquing de llibres llegits i gaudits. Es tracta de “La cerimònia dels adéus” on ella, la Simone, explica els darrers anys de vida d’ell, el Jean Paul. Aquest llibre permet saber com es van viure aquells anys, com van evolucionar els personatges de l’època i de quina manera va integrar-se en aquell quadre històric el gran Sartre i, òbviament, la gran Beauvoir. 

La cerimònia dels adéus és una narració dura però real. I conté fragments molt intims de la parella, com quan ell era al llit en estat greu, poques hores abans de la seva mort, i li va preguntar a ella com s’ho farien per pagar les despeses de l’enterro. En un altre paràgraf s’explica al lector que el Jean Paul li va confessar a ella que l’havia estimat més que a ningú en la seva vida. Va ser, tot això, abans del darrer adéu del gran creador francès. 

Us el recomano molt aquest llibre. Si us agrada Sartre, l’estil sempre elegant de Beauvoir i la història de la dècada dels seixanta i setanta, no us el podeu perdre. Us sumo a aquest post un regal que vaig trobar fa uns anys i que em sembla un document únic. Es tracta d’un vídeo molt curtet, extret de la televisió francesa i subtitulat en anglès, on parlen de la parella i apareix Sartre conversant. 


El segon vídeo que us proposo veure és una entrevista a la Simone de Beauvoir, també en francès però en aquest cas subtitulada en castellà.


I, per acabar, si us interessa escoltar amb calma una entrevista on Sartre parla de tot, sobretot existencialisme i socialització de les masses entre altres, m’ho dieu i us ho facilito. Us puc assegurar que el document, que dura més d'una hora, no té pèrdua i és genial si us agrada la filosofia o la sociologia.


21 MOMENTS (13): FLORENCE, CELESTIAL



En diversos comentaris m’heu recordat que teníem a mitges el meu llistat de peces de cinema, literatura i música preferides, recordeu? Doncs aquests dies remataré el llistat i compliré. 

Hi ha veus que omplen i altres que et traslladen a un altre estat. Quan vaig descobrir a la protagonista d’aquest post em va succeir això, que la veu d’ella –i l’acompanyament del grup- em van portar d’un estat de calma prudent a una calma total. I a partir d’aquell moment, cada cop que escolto, tendeixo a desaparèixer.  

Florence and the Machine és una aposta per la qualitat si has escoltat molta música i saps destriar el gra de la palla. Ella, la Florence, desprèn elegància en cada moviment que fa des d’aquella mena d’estanqueïtat humana que refila, ancorant el cos al terra i desarrelant només, i lentament, els braços. Rere seu, un boscatge musical que creix i penetra, que inunda l’espai. 

He escollit una de les peces enregistrades al concert del Royal Albert Hall, actuació que considero sublim. La cançó es diu Shake it out

10 d’agost 2017

PAPO



Ens envolten perspectives que no coneixem. Ciutats de paper, països que obliden ser-ho, persones segures de ser alguna cosa, homes que encara no han caminat, plaers que estan de moda i ningú assaboreix. A tot això l’acompanya, per fer més tragicòmic el carnaval de la nostra contemplació, la cerimoniosa involució de les masses, la nuesa intel·lectual dels més crítics i aquella caterva de massais socials que creuen seves totes les estacions de l’any i els vianants que les circulen. 

Cert, ens envolten perspectives que no coneixem ni viurem. Ens salvarà, per fortuna, el desordre del pensament i el tribalisme que ens belluga.

...

Foto: escultura de Max Leiva  
09 d’agost 2017
Tag :

DIARI DE RITME I PAUSA (5): EL TEMPS QUAN CAU



En el comiat, el temps em timbra de nou el pensament. Som efímers, circumstancials, ben poca cosa. Un rellotge m’ho fa veure i m'ho rememora a la cara. A l’avió, corprès, anoto el que han escrit els meus ulls en aquell moment:  

Ens fa mal el temps quan cau. Es malden moments, retorns a la superfície cada primera puntada de l’agulla del dia. Ens fa mal el temps. 

Cauen moixons, moren tribus, àmfores s’esmicolen, es viuen morts salvatges, triomfen tancs sobre soldats, es perden pescadors amb canya, hi ha més salvatges presents, s’esquerden cases i el planeta... ja no és rodó. 

Ens fa mal el temps quan cau, envoltat d’homenets d’avui que són ja de prehistòria. Cau el temps i ens diu, en la pluja indolent, que som una espècia satisfeta i resolta. 


Tanco aquest diari, com la llibreta, amb una reflexió breu i poc concreta: Resistim perquè no sabem res.
08 d’agost 2017

DIARI DE RITME I PAUSA (4): FLORS QUE AJUDEN ALS DIES RODONS



Avanço pels carrers d’aquest bulevard parisenc, propers a la gran fabrica, on la llum canviant m’esbossa uns jardins. Fins i tot en un mal dia d’hivern, de cel gris i núvols trastocats, eviten aquestes flors la fatiga de l’ànima. 


En l’instant precís d’un cop de vent, et penso. A tu i els mots, els dits, la treva del crit, els ritus oblidats, formes que es buiden, fragments d’alè. La mà que repta pel ventre, l’espessor de l’absència que fuig, aquelles gotes que omplen. Les teves giravoltes, com flor que segueix la llum, com bri d’herba que l’aire mormoleja, que donen durada al moment i aturen l’època. 

El petit bosquet fa rodolar els seus secrets davant meu. Una intuïció em reté i res se m’escapa. Aquest tot, moment en que el silenci es trenca i retorno a la vesant més corpòria, em fa feliç i present. Hi ha distàncies que il·luminen, com la del jardí a la fàbrica, com la del palpeig que separa el rostre dels peus. 

Nous avançons toujours. Toujours.

DIARI DE RITME I PAUSA (3): SARTRE AMB CROISSANT I AROMES MATINALS



Una atapeïda i completa biblioteca es rendeix als meus peus en el passadís que em guia a la cambra. A banda i banda, Proust i Maupassant se m’ofereixen amablement. Duras i Camus van del bracet si els vull prendre. Montaigne prefereix venir sol, com el sempre esquerp Sartre a qui, finalment, trio per fullejar. 


Un sopar breu i una nit silenciosa em permeten llegir abans de l’esmorzar: cafè amb llet fresca i croissants acabats de nàixer del forn, daurats i cruixents, amb aquell sabor d’antuvi que mig món ha perdut i l’altre mig no coneix. El miratge i el temps són, tal volta, enèmics de la mà de l’home. 


Ja al patí, reneixo amb els aromes de les flors que fan festival matinal. Aquests aromes em transporten. Noto... la proximitat d’una tempesta, el després, l’abandó, aire humit, la bellesa, harmonia de les ones, una barca ensorrada, el cel rosa, la memòria d’infant, el mar baix, la sorra, els peus... la creença en els colors del l’horitzó i els jocs amables del món. 

Où allez-vous rester? Avec quel élément ?


07 d’agost 2017

DIARI DE RITME I PAUSA (2): D’UN DETALL, D’UN TRESOR. DEL MOMENT



Perdo, en el repòs, el fil de la tarda i les llavors de les hores que mai es planten abans d’un vol. El llit és el naixement d’aquesta ciutat blanca que esdevé la cambra immensa que m’han destinat. Però hi manca poesia, no hi ha el ritme dels gestos ni el color de la teva esquena, ni el perfum de l’instant, el sabor del bateig entre els braços. I el so, intemperant, el fons del teu cos.


El tresor del moment és l’aclucada d’ulls forçosa. En el somni, visc ficcions, invento realitats, faig descobriments de contraban. L’hora arrapada a la tauleta em retorna al declivi del moment. Una dutxa. Dues trucades. Tres minuts i a la porta. 

D’un detall en podem fer un tresor. D’una carícia en el record, tot un emblema de l’instant. 


06 d’agost 2017

DIARI DE RITME I PAUSA (1): CORBS I FINESTRALS. I UN CAMBRER ARROMANGAT.



Els afores de París abasten, sempre amb esveltesa visual, les necessitats d’una persona que viu en la bellesa. Les nostres petites proeses són tan breus com un dia. Innocentment cremem uns anys però ens queda la resta de vida mimada. 

Un corb esperant la mort de les paraules, rep al personal en un petit restaurant aïllat de les masses parisenques. Val la pena fer aquest vol lluny de la metròpolis. 


A l’entrada del local, dues cadires de mides adverses anuncien un tracte únic per cada comensal. El finestral es baralla amb les muntanyes per mostrar-se antic i poderós. 

 

Marsella ens cau lluny però el seu aroma refila pel patí interior que du a la gran sala. Allí, revistes i cartells, musiques de festa, una dona que per carn pel costat de la brusa, un infant amb els cabells esbullats, un cambrer arromangat i l’amo que parla dels núvols i la guerra.

Què en faríem del món si no poguéssim despatxar aquests petits moments sobre el taulell de la vida?  


DELS QUI FAN BÉ LES COSES I ES MEREIXEN QUE LES COSES ELS SURTIN BÉ


M’acabo de menjar un iogurt tot just abans de marxar de casa. I abans de tancar la porta i sortir al carrer, amb el bon regust que em queda al paladar, faig aquesta lectura en la que hauríem de pensar tots/es plegats:

Sovint els productes locals de qualitat no poden ser competitius en preu amb els altres que fabriquen en cadena les multinacionals. Però l’esforç hi és, per part dels qui els elaboren, per situar allò que fabriquen en un mercat ple de dificultats. A la lluita pels preus, que els suposa abaratir al màxim el producte i el marge de guanys, s’hi suma el màrqueting de les grans empreses que copen els llocs més visibles de les prestatgeries. Ho tenen molt complicat.

Per això cal apostar per aquelles produccions locals, per les fabriques artesanes de productes de qualitat, pels nostres pagesos i els fruits de la seva terra, per totes i cadascuna de les persones que fan bé les coses i es mereixen que les coses els surtin bé.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -