SOBRE BEATLES I EL SEU LLEGAT



Fa uns dies, pocs, parlava amb algú sobre els Beatles i vaig afirmar, sense dubtar-ho, que considero que no han estat mai un bon grup. Puc dir, això sí, que van ser el producte de màrqueting musical més gran del segle XX. Situar a quatre joves sense grans atributs musicals ni veus melodioses a l’Olimp dels Déus, és una labor de grans creadors publicitaris. 

A mi, personalment, els Beatles no m’han agradat mai. Ben poques de les seves cançons que arriben o toquen la fibra, ben poques em desperten algun porus de la pell. Qüestió de gustos. Però ara vaig al pla més individual, músic a músic, i aquí podem salvar alguna cosa. Òbviament, parlo de cadascun d’ells en solitari, un cop havien deixat el grup.

De John Lennon, se’n pot salvar Imagine (1971) i para de comptar. De Georges Harrison pot passar justeta My Sweet Lord (1970). De Ringo Star, res de res. La cosa canvia quan parlem del Paul McCartney, líder d’aquells Beatles que, posteriorment, ha fet grans aportacions al món musical. En primer lloc per alguns temes pop, com No more lonely nights o Live and let die. I en segon lloc, per la seva trajectòria com a compositor de peces clàssiques, oratoris, operes i altres obres orquestrals d’una riquesa monumental. 

McCartney és un mestre dels clàssics, podria estar a l’alçada de grans noms del segle passat i cada cop que presenta un treball simfònic, supera a l’anterior. L’Oratori de Liverpool era un cant a la bellesa. L’òpera dedicada a la seva dona Linda, que va morir el 1998 de càncer de mama, una composició titulada “Wide Prairie” és una peça d’orfebreria musical. I llavors hi ha l’òpera que, sota el meu parer, és més completa. Ecce Cor Meum és lleugera en certs moments i barroca en altres, destil·la un llençol blanc i de sobte arriben tots els colors, esdevé la cruïlla de dos mars quan s’uneixen i es fonen. 

Guaiteu i escolteu –perquè l’espectacle és visual i auditiu- aquest segon moviment de l’òpera que us dic. Si cerqueu la calma, els primers minuts. Si voleu la màxima bellesa plàstica plena de color, gaudiu especialment de la part final que s’inicia als 12.30 minuts. Després, quan hagueu escoltat, ja em direu la vostra. 

A mi, els Beatles podrien haver no existit. Paul McCartney em fa falta. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS