AGRICULTURA MENTAL

Marxo en molt poques hores de viatge, per passar el cap d’any i desconnectar una mica que ja em feia falta. Per això em permeto de fer-vos aquest escrit que serè l’últim del 2017. Crec que ha estat un bon any a nivell de creació literària. A nivell de quantitat n’hi ha hagut de millors però estic satisfet de la qualitat dels textos que finalment he salvat.  El 2018 se’m presenta molt atractiu si penso en l’activitat que tinc prevista. A part de seguir presentant “El trist atzar” a altres ciutats –perquè és un llibre que encara no ha de morir en l’oblit- publicaré dos llibres i, fins i tot, podria ser que un tercer. Un d’ells serà de reflexions personals i l’altre és un encàrrec en el que treballo fa un any. El tercer, tindria àmbit històric i té temàtica esportiva.  El meu compromís amb vosaltres, lectors i lectores del blog, és seguir portant-vos textos quan em sigui possible. Enguany us he apropat més de 200 escrits i sé, pels comentaris que rebo i llegeixo encara que no

No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie , portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins , em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “ Scrooge ” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge ), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular.  Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment.  Ara acabo de

La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat. A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.

Torno a reescoltar la música d’una persona que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant.  La convivència entre trots els ponents i conferenciants que vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs.  Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques, l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en fluxos migratoris, directors d’instituts de dret

La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica, inacabable.  Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa.  Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom. Només la marca de la jungla on pertanyem.

Dur és el matí, de seda la tarda. El complot del temps no s’atura ni és fidel a cap cos. Tot és, a deshores, una evasió miserable de records. Del pensament en fem un ghetto, dels bons propòsits un festí condemnat a una altra vida.

Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser cuidats amb la mateixa voluntat. Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res falla, en poques hores.    

És evident que Orient i Occident estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys, molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia.  Us explico tot això per parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki, és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta, sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos i pensem que

Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes.  Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment. Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop víd

La mémoire de l’enfance dans une lagune perdue au bout de Procida. Mais j'oublierai en forme de deuil, pourquoi la sauvagerie de mon espèce est bien mienne. Je suis l'écrit jusqu'à l'oubli.  (petit pensament que m’ha sorgit en francès)