ELS PETONS I ELS ÀNGELS DE L’ALDA
Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes.
Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les
últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de
Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment.
Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que
no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van
provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres
estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore
Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele
Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i,
sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els
racons de casa seva i que regalava als seus amics.
L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys
però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la
història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de
vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els
reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants
en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense
canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència.
Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona
però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien
convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el
públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes
ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va
parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va
dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre
ni a cap documental.
D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que
vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:
SEMPRE
Per Alda Merini
Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran
quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot
serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran.
Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels
disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol
espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..
Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens
tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.
Tssshh. Silenci i calma.
---
He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda
Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on
parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes
petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent
no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha
tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”.
El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”.
De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge.
Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A
més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves
joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la:
Tú me
preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada
uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido
el beso.
Volvería
sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles
son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma
para ver el universo.
Todos
me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre
las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las
lágrimas que he vertido para ti.
Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda,
un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni.
Comentaris