Archive for de gener 2017

AMOR, AMOR I ROMANTICISME. AMOR.


Barbara Ayuso signa un genial article que parla sobre l'amor i el romanticisme, trencant mites i recordant gestos passionals, a la revista cultural Jot Down. No es tracta de creure en tot el contingut - o sí- ni de concloure (si ara esteu en estat d'enamorament) que la periodista erra i no té cap raó. Com en tot, també en l'amor hi ha sempre - i només- la meitat de la raó de la meitat que us/ens toca. 

L'article, que podeu llegir AQUÍ, és molt recomanable. Assaboriu-la amb calma. És llarg (com certs amors) i ple d'intel·ligència emocional (la que no té cap història d'amor).
30 de gener 2017

QUE BONIC SABER QUE ENCARA HI ETS



Les persones que heu estat més a prop meu, ja sabeu els meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics. Sí, ja que són ben diversos perquè m’encanta tastar constantment de plats ben diferents i crec que en la varietat hi ha la riquesa. Però de ben segur que, els qui dic que em coneixeu bé, sabeu que una de les meves pel·lícules preferides és “Mis tardes con Margueritte”. 

Els dos protagonistes fan un paper únic en aquesta adaptació que el director Jean Becker va fer del llibre de la Marie Sabine Roger. Els dos actors són el camaleònic Gérard Depardieu i la delicadíssima Gisèle Casadesus. El paper d’ella, de la Gisèle, em va deixar bocabadat perquè desprèn tendresa en tot moment. I també perquè quan es va rodar la pel·lícula, aquesta actriu tenia 96 anys. 

Feta la descoberta, aquests últims set anys he anat seguint la trajectòria professional de la Gisèle i he tingut l’oportunitat de veure algunes de les seves moltes pel·lícules tot i que el meu francès està molt rovellat. Si veiem cinema mut i l’enteníem, també podem veure cinema en idiomes que no dominem i comprendre l’essència a través de les mirades i els gestos dels actors i actrius, mitjançant la fotografia i el so ambient, i amb tants altres elements. 

El cas, que no vull que perdeu el fil d’aquest post, és que avui que escric encara podem celebrar que la Gisèle és viva. Actualment té 102 anys (va néixer al maig de 1914) i fa ben poc li han fet una entrevista on ha deixat frases molt interessants i boniques. La Gisèle és mare de quatre fills. El Jean Claude és director d’orquestra i té 81 anys. La Martine (77 anys) és actriu, la Béatrice (75) és escultora i el compositor Dominique Probst (63) és el més petit.   

A l’entrevista, aquesta dama del cinema francès ha explicat que el secret per tenir la força de viure és la seva família, els seus fills i nets, de la mateixa manera que ha estat possible viure sempre jove fent allò que l’ha apassionat, tenint un marit comprensible a qui ha estimat i un públic generós amb ella que l’ha cuidat i acompanyat en tot moment durant la seva carrera.

Avui, ara i aquí, poder parlar de la Gisèle en present, em fa molt feliç perquè crec i molt en l’amor i la família, perquè sóc un apassionat de les persones que em regalen bones estones i ella, aquesta fràgil senyora centenària que es va posar al paper de Margueritte en aquella pel·lícula que em va permetre descobrir-la, encara me’n regala tantes a hores d’ara. 

Gràcies Gisèle. Si pots, no et moris mai. 

PD: La foto que obre el post és una imatge recent de l'actriu. Tanco l'escrit amb alguns dels cartells de les seves pel·lícules més conegudes. 


29 de gener 2017

#3 TAST DE LLETRES: IMMAGINARIO DEL COMMIATO


Arriba la tercera entrega del projecte “Tast de lletres” que vaig crear a finals de l'any passat a través de youtube i que té, com a base, els textos del meu nou llibre en format de veu i vídeo.

Espero que us agradi i ja sabeu que us podeu subscriure al canal de youtube per rebre un avís cada vegada que hi publiqui un nou document. Sota el vídeo hi ha la franja vermella de subscripció.



AVUI A L'AVUI

Els companys del diari Avui - El Punt, també s'han interessat en saber com plantejo l'etapa promocional del nou llibre i quins detalls, petits i més importants, envolten aquesta nova obra. Avui en parlen amb detall, recordant que la "Gira dels Dervixos" és a punt de començar i arribarà ben lluny. Gràcies a ells per interessar-se pel tema i especialment a l'Isabel Martínez, la companya periodista que m'ha entrevistat. 


PENSAR, EXPLICAR, VIURE EN EL VERTIGEN QUE ENS DEVORA

L'any ha començat amb la promoció del nou llibre. Aquests primers dies de gener, són diferents els mitjans que m'han contactat perquè expliqui com és la nova obra, de quina manera s'ha gestat i què considero que aporta a la meva trajectòria i al panorama literaria en general. La periodista Cristina Valls em feia, recent arribat d'Itàlia, aquesta entrevista que ha publicat el Diari de Tarragona. Us convido a llegir-la. 


REUS JA ÉS CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA


Amb la presentació als mitjans de comunicació dels actes que en formaran part, la ciutat de Reus ha donat ja el seu tret de sortida a la seva capitalitat catalana de la cultura. Hi ha programades moltes accions amb l'objectiu d'arribar a tot el gran públic. S'hi han mullat moltes entitats i estic convençut que serà un any ple d'èxits i molta cultura. Us convido a llegir la noticia publicada pel Reus Digital (aquí). 

Avui he tingut el plaer d'assistir a la presentació per la premsa i espero poder partcipar activament a algunes de les activitats previstes.

EN NOM DE LA CULTURA, ATUREM A CERTS YOUTUBERS


És ben sabut que el nivell cultural i intel·lectual del 90% dels youtubers és subterrani o del tot inexistent. Molts d’ells comencen la seva “carrera” fent vídeos quan són adolescents i decideixen abandonar els estudis per dedicar-se a alimentar tropes de seguidors – de la seva edat i encara més joves- que els tenen com a referent. 

Aquest parell, que es diuen Maiden i Natàlia, han fet els seus propòsits per al 2018 i com veureu, cap d’ells té motivació per aprendre massa cosa. Ell pretén treure’s el carnet de conduir, fer esport (un clàssic) i aprendre anglès (idioma que avui en dia és a totes les escoles i instituts). Ella, més curta que ell en aquest cas, vol saber com lluitar amb l’espasa d’Star Wars que li han regalat, arribar a primera divisió de futbol al joc del Fifa i “llegir un llibre”. 

El problema, amics i amigues, és que aquests personatges són el referent de milions de nens i nens de tot el món perquè tenen milions de subscriptors als seus canals que els comporten ingressos estratosfèrics. Si aquell youtuber a qui segueixen és un “totxo”, tindrem molts més “totxos” al futur, personetes que no voldran estudiar per guanyar diners fàcils i alimentar a altres víctimes de l’analfabetisme i la manca de cultura. 

És aquest el món que volem? És aquest el món que volem? És aquell món que estem formant i volem deixar als qui vindran? Podem evitar el desastre que es dibuixa? No permeteu que els vostres fills i filles pensin que aquesta espècie que viu dels vídeos i a les engrunes de la indigència sociocultural ha de tenir continuïtat i supervivència. Els hi fareu un gran favor.


13 de gener 2017

EL PÚBLIC, L’ALIMENT, L’ÀNIMA



El públic aplaudeix i jo aplaudeixo al públic. Érem en igualtat de condicions i ha guanyat el gest de compartir experiències. S’inicia aquell moment d’aproximació que uneix al personatge que ha creat l’obra i al personatge que la devorarà atentament amb els ulls i el pensament. Autor i lector es miren a la cara, als ulls, a l’ànima. Saben que es necessiten. 

Se m’apropa una noia jove. És la primera que ha comprat el llibre i vol que li dediqui. Em mira amb molta sorpresa. Li demano el nom. Oriana, em respon. 

I afegeix una explicació que em delecta, sorprèn i encanta. És el primer cop que va a una presentació d’un llibre, a un acte literari. Se sent agraïda, diu que s’ho passat mot bé i que allò que he dit durant l’acte, l’ha deixat sorpresa. Assegura entendre el perquè de certs patiments meus, li encisa el meu optimisme quan parlo de moments tristos o delicats, és conscient de la diferència d’edat que ens separa però llegeixo, als seus ulls, que ha patit moments propers als que jo descric en alguns dels meus textos. Desprèn tendresa, amabilitat, emoció. 

L’Oriana marxa molt contenta per haver pogut parlar amb mi i satisfeta per haver destinat el temps a una activitat que l’ha omplert. Jo em quedo allí assegut, signant més llibres per altres lectors, amb el convenciment que ella m’ha nodrit a mi, potser sense voler-ho, amb les seves paraules sinceres i descobrint una part del seu interior. Això si que ha estat una bona agricultura mental. 

NOTA: A la foto (de la Pasqua Spadone) hi som l'Oriana i jo conversant.  


LES PRIMERES PASSES D’UN LLARG CAMÍ



Són quarts de nou de la nit d’una dia fred que anuncia gel per les següents hores. S’ha acabat ara mateix la presentació del meu nou llibre aquí, a la ciutat d’Altamura. De nou, Itàlia m’ha acollit amb plaer i jo m’hi he lliurat amb més ganes que mai. L’acte ha durat tres quarts d’hora i ha estat molt amè. La Carmen, una noia jove que ha vingut per sorpresa convidada pel meu germà italià, Bartolomeo, ens ha posat la banda sonora de la tarda. Nosaltres dos, el Bartolomeo i jo, hem fet allò que sabem fer millor: parlar i fer de la conversa un acte de cultiu i aprenentatge. 

A la presentació he parlat de tantes coses i conceptes... Agricultura mental com a mètode de supervivència personal i transferible als altres, la transhumància com a eina vehiculant de l’aprenentatge tranversal de les persones i les ciutats. També m’han preguntat sobre el tercer element que existeix en alguns dels meus textos, rere el mar i el cel, i ho he aclarit: és l’home. A ell l’hem de dotar de la centralitat que li pertoca sense oblidar, però, que no esdevé l’univers unilateral de res. 

He reconegut, sense cap vergonya, que tinc pànic a la mort des de fa uns mesos, quan vaig estar a l’hospital. També que el dolor, tant present al meu últim llibre, existeix i ens recorda diàriament que som vius i per tant vivim amb ell ja sigui dolor físic o anímic. 

El torn de preguntes ha estat molt interessant i ampli, amb cinc o sis persones que s’han atrevit –i ho agraeixo enormement- a dir la seva i plantejar-me qüestions derivades de la meva intervenció. Em quedo amb la consulta referent al perquè del títol del nou llibre i a quina lectura té el vertigen que em devora. Clarament, he respost, és un vertigen fruit de la sensació de pèrdua de la vida que vaig tenir quan estava malalt, aquell abisme que em separava del llit i el terra quan volia posar-me dret, aquell ofec que sentia cada cop que intentava respirar i no ho aconseguia. 

Per concloure aquesta lectura en positiu de la presentació, crec que és de les més completes que he viscut fins ara. Primer pel sistema de conversa que estableix el Bartolomeo que no té res a veure amb la clàssica presentació avorrida. En segon lloc, perquè el públic assistent era ple de persones que venien preparades a rebre i a donar, a absorbir coneixements i deixar empremta i petjada del moment. I en tercer lloc, per la proximitat que vam tenir tots, autor i públic, un cop acabada la presentació, tot compartint un bon aperitiu. 

El meu agraïment als qui van comprar el llibre, als Francesco i la Pasqua per cedir el local on vam fer la presentació, a la Carmen per posar la música, a les càmeres de la televisió per gravar l’acte i, especialment, al Bartolomeo per haver portat a escena aquesta presentació tant humana i familiar. 

Feta la presentació oficial de “El trist atzar del vertigen que em devora”, els dervixos segueixen el seu camí i aviat hi haurà més presentacions. El camí serà llarg i agradable. Ja hem fet els primers passos.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -