Archive for de febrer 2017

LA DESCOBERTA DE PROUST


La revisió de videos antics porta a trobar sorpreses. En aquest document que es guardava en un racó del Centre Nacional de Cinema de París, un professor universitari canadenc hi ha trobat un fet històric.

El video, gravat l'any 1904, mostra la boda de la filla dels Comtes de Greffulhe i el Duc Armand Guiche. Als 44 segons, baixa per les escales un jove amb un barret fort (bombín).

Sabeu qui és? Marcel Proust.

És el primer i únic vídeo que han trobat de Proust, una d'aquelles troballes històriques que sempre fan gràcia i que són importants per recordar personatges que han deixat empremta a la historia de la humanitat per les seves creacions. Proust és un dels grans de la literatura.

28 de febrer 2017

EL CARRER



He escrit un petit text mentre prenia el sol en una terrassa alçada, amb unes vistes precioses en una ciutat que sempre m’ha agradat i que visito ben poc. El moment m’ha regalat la imatge del dia, un instant fugaç ple de bellesa, intriga i art. 

Qui és la dona de la bici, cap on va, on mira... perquè mira recte la seva ombra si ella gira el cap? Qüestions que no sé resoldre.  El text és aquest:

Hi tornem, matisats en blau i efímers com el suspens que suposa, lentament, perdre el pas i el rumb.
Sí, hi tornem pel camí més curt que separa el cor del cap: el bes. La passió és una història ben simple.
25 de febrer 2017
Tag :

PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE A TORTOSA



Estic acabant de tancar dates i concretar convidats per a les presentacions del meu nou llibre a diverses ciutats. De moment us avanço que seré a Tortosa el proper divendres 17 de març. Serà el primer cop que presentaré un llibre meu en aquesta ciutat que tants records em porta cada cop que hi penso. La presentació de “El trist atzar del vertigen que em devora” la farem a la Llibreria La 2 de Viladrich (Carrer Cristòfol Despuig 22) a les 19.30 hores i anirà a càrrec de l’amic, blocaire i escriptor Jesús M. Tibau. 

Serà un acte ideal per donar-me a conèixer al públic de les Terres de l’Ebre. Abans de la presentació tindré el plaer de ser el convidat del programa literari que el Jesús presenta a la televisió Canal 21. No tinc masses contactes en aquestes contrades però espero veure cares conegudes de persones especials i cares noves de persones que vulguin saber més coses sobre l’atzar, el vertigen o el ballarí dervix protagonista de la portada.

MÓNS PERSONALS, ESPAIS PARTICULARS



Us descobreixo avui l’art de la Beatriz de Quintana que, a través de les seves creacions, genera pensament i desperta els sentits. Les seves obres tenen com a element principal els planetes i els mons particulars de cada ésser humà. 

Com és lògic, a alguns món personal hi ha més color que en un altre, més emocionalitat o més distància humana. Cada persona és un món i viu al seu planeta. Segurament aquesta seria la definició més evident veient la seva obra. En tot cas, a títol personal, els seus quadres em captiven la ment i fan que m’aturi a pensar qui és cadascun dels personatges que té al seu costat el seu món.

La Beatriz, fundadora de la Galeria Planeta Bea i impulsora del projecte Contemporany Art Barcelona, mereix que observem la seva obra. Us convido a fer-hi una ullada.

Més informació a:


Contemporany Art Barcelona: https://contemporaryartbarcelona.com/

FENT MEMÒRIA, DEIXANT LLEGAT



El 18 de febrer de l’any 2010, vaig assentar-me al costat de la iaia Laura, al menjador de casa dels pares, decidit a saber més coses sobre la seva vida. Sempre tenim els records que tenim amb els nostres en funció de les vivències que travessem amb ells. I mai ens aturem a pensar que ells, abans que arribéssim nosaltres, van tenir també la seva infància i adolescència, els seus nuviatges i desamors, feina i família, i tots aquells elements que envolten a una persona des de que neix i fins que mor. 

La conversa amb la iaia em va servir de molt. Va comentar-me com es vivia al seu poble, Tivissa, de petita. Va recordar les penúries de la Guerra Civil i la postguerra, els patiments per aconseguir menjar i alimentar als fills. La conversa va ser intensa i interessantíssima. 

La vaig fer perquè aquell any, 2010, em vaig decidit a iniciar un projecte que té un caire històric-social i que neix amb la intenció de despertar records i no deixar-los morir en l’oblit. Però mesos després d’iniciar-lo, per motius diversos, es va aturar. 

Fa dies que vaig decidir impulsar de nou la idea i avui el projecte ha tornat agafar forma gràcies al Josep de La Canonja. I s’anirà arrodonint amb altres persones d’altres municipis, gent que ha viscut intensament la seva vida i cal que deixin algun llegat de manera permanent.  

A partir d’avui, enllestida la conversa amb el Josep de La Canonja, aquella idea nascuda el 2010 segueix endavant i tindrà format de llibre en un futur. No tinc cap pressa en acabar-ho però tinc clar que no hi haurà més pauses. Us aniré informant.
22 de febrer 2017
Tag :

LA TERRASSA GRAN DE CASA DELS PARES

El pis dels meus pares té dues terrasses i els records que en tinc d’elles, des de sempre, són de veure-les plenes de plantes, de torretes de totes les mides i de flors de tots els colors. A casa sempre ens van inculcar el respecte a les persones grans i l’amor cap a la natura. I ens va servir de molt. 

En aquestes terrasses, la gran especialment perquè és on fèiem vida a l’estiu, tothom hi feia alguna cosa. L’avi pintava les torretes de fang quan estaven fetes pols o quan se’n compraven de noves. L’àvia era la responsable de triar què s’hi plantava i de tenir la màxima cura de cada planta d’aquell bell jardí que es feia a base d’esforç, saviesa i molta dedicació.

Els meus pares regaven les plantes. Una manega llarga permet arribar a tots els racons de la terrassa. Recordo especialment al pare perquè s’hi entretenia, no tenia cap pressa perquè aquell exercici tan senzill de regalar vida a la natura el relaxava i el feia feliç. 

El meu germà Carles no va ser menys en mantenir la tradició familiar. Tenia plantes a casa seva, feia esqueixos i trasplantava les plantes quan no cabien a la torreta. A casa dels meus pares encara n’hi ha de les que ell va trasplantar. 

Ara que els avis, el pare i el Carles ja no són amb nosaltres, és la mare qui cuida les terrasses de casa. Avui, ajudant-la a trasplantar dues plantes grans a dues torretes noves, hem compartit aquest instant que, de manera mínima i des del silenci, ens han transportat a anys enrere. 

Ella parlant-me dels detalls de cada planta i torreta que abans havien tocat ells, els nostres estimats Lluis, Laura, Marià i Carles. I jo, portant a la memòria els vells i bells records d’aquells anys d’infància en aquella terrassa que manté encara, i que duri molts anys, aquell aspecte d’antuvi. 

Avui, mentre ajudava a la mare, m’ha semblat veure’ls a tots quatre, allí davant meu, a la taula que presideix la terrassa gran de casa, mirant-nos a la mare i a mi. I semblaven molt feliços. 

...

Les fotos són fets avui mateix. La música és una d’aquelles que fa anys que em transporta. En aquest cas, al meu jardí intern. 

19 de febrer 2017
Tag :

DESPRÉS DEL SILENCI, TORNA PERÒ NO SÉ FINS QUAN


Després de molt temps de silenci, marcat per la malaltia i els atacs d’angoixa entre altres fets, Joaquin Sabina ha tornat a composar i a cantar. Fa pocs dies que s’ha donat a conèixer el primer tema del seu nou disc que aviat estarà a la venda. 

Escoltant la lletra i mirant el vídeo, perquè en aquest cas és important mirar-se’l, s’entenen moltes coses. Diríem que no és un simple videoclip, que és un clar repàs a tota la seva carrera i que s’intueix una mena de comiat, com si aquest nou disc hagués de ser l’últim. 

La lletra és molt personal, moltíssim, i parla del molts dels moments dels seus 40 anys de carrera. Al vídeo s’hi veuen cartells de gires passades i hi surten les persones més importants de la seva trajectòria musical. Hi veureu al Pancho Varona ensenyant l’escut de l’Atletí, a l’Antonio Garcia de Diego vestit de Grouxo Marx, al productor musical Leyva o a l’actriu Macarena Garcia que fa de cambrera. 

Sabina parla a la cançó de les seves malalties ide  la por que li comporten, cita a Hisenda amb qui ha tingut problemes i s’acomiada dient que “si me cuentas mi vida lo niego todo”. Val molt la pena que us mireu el vídeo amb atenció i que escolteu cada paraula que forma la lletra perquè, com sempre que canta Sabina, és poesia pura. 

14 de febrer 2017

DUBLÍN (3)


A primera hora del matí, amb el cafè recent engolit, les paraules i les imatges sorgides del no res fan possible textos com aquest:

Quan tot està bé, quan res ens amenaça, els nostres cors comencen a anhelar, encara en secret, el desordre d'una passió. L'angoixa, l'agonia, la incertesa de l'enamorament, dolç o terrible, ens commou.

Sense saber com vam passar a un altre estat de consciència; una consciència concèntrica amb un únic sol, l'altre.

Fins i tot si aconseguim dominar la nostra aparença, vivim en el vertigen del desconeixement, en el desassossec de veure que els nostres peus no ens obeeixen; de sentir-nos parlar i no poder fer callar la veu. Ens convertim en perfectes estranys per a nosaltres mateixos. És només llavors quan som més grans i miserables que mai.

DUBLÍN (2)


Text irònic fet mentre sona al fons la dutxa i espero noves imatges, nous impulsos, nous tactes. 

...

La tarda s’ha anat dormint sobre els murs. Sobre les llambordes de l'estret carreró d’entrada al nostre hostal, la seva última mirada descansa sobre un racó ple de preguntes. Sembla esperar que aquella mirada de sensacions passi per l'alambí del temps i així poder beure en silenci els records.
A la cambra hi passen altres coses. Un grup de cadires juga a les pel·lícules fent-se senyes sense que els seus braços arribin més amunt que l'estilitzada tauleta. El penjador -vestit de semàfor verd- contempla en la distància la jugada amb sòbria elegància. Al seu costat, un paraigüer amb una llibreta daurada porta el tempteig. Sobre una taula, dos diaris riuen i s'intercanvien les notícies ràncies del matí.

Des del fons arriben atenuats els sons d'una hora incerta marcats a la campana d'una tassa de cafè amb cullereta de plata.

A la tarda se li tanquen els ulls. Arribant de les neveres i en un fred allau, la nit es va apoderant del carrer a cops de les manetes del rellotge de paret. La llum artificial trenca el joc d'ombres i el llit torna a gemegar, amb plaer.
12 de febrer 2017

DUBLÍN (1)


A vegades cal fer les coses en silenci, com l’amor quan fa temps que no l’havies fet o un viatge breu però intens que no dóna marge a fer fotos perquè toca viure el moment. Sempre en silenci, com quan es desfà el llit lentament, amb les empentes suaus i les anades dels cossos que es fonen i enllacen, que es mengen i es beuen. 

Passar pàgina obliga a mirar enrere i veure, amb tristesa, els records d’una història anterior, d’aquelles plenes de cicles que es repeteixen, que es tanquen i obren de nou portant fredor. Per això tocava fugir i cercar un místic país. Irlanda ho és. 

Aquí, als carrers de Dublín, no hi ha soledat persistent ni angoixosa. El carrer és ple de gent però a ella la veig en cada moment, buscant-me entre els altres. Transitem passadissos de converses per sortir a un clar ple de silencis. Per a nosaltres dos, caminar és la conseqüència de la pobresa que és el sentiment que enriqueix l’ànima i la persona.

A la cambra, al llit, ens retrobem constantment sense parlar. Entendre’s sense paraules ens enforteix, fins i tot agrada. Sota la finestra, als nostres peus, la ciutat es mou i respira. Dublín creix i no ens mira. 

Aquí sempre plou o ho sembla. Els núvols arriben nets, amb el vestit de diumenge, com les noies amigues que baixen pel carrer explicant-se a cau d’orella els seus secrets. Els peus nus sobre el llit, els caps clars mirant al sostre, els cossos reposen, el temps s’acaba... WEEK(END)

DI MARTINO, LA CONSTRUCCIÓ DE PETITES JOIES MUSICALS


Costa que una composició sigui completa en música i text. Fer poesia i musicar-la són dos tasques gens fàcils. Unir-les en un sol context, es sempre feixuc però, quan s’aconsegueix, el resultat és molt bo. 

Aquest vídeo de Dimartino, amb la cançó “I calendari”, amb la veu de la Cristina Donà que hi col·labora, és una d’aquelles peces que poden ser considerades petites joies musicals. Perquè la música és tendra i complexa en composició. S’hi suma una lletra que és senzilla i que arriba a qualsevol que l’escolti. I com a complement, les imatges, el vídeo que fa d’embolcall d’aquesta mena de joia, tanquen el cercle perfecte.

Antonio Dimartino, nascut a Palermo, té molta qualitat i molt de futur sota el meu parer. Escoltant tantes altres cançons seves, ho he pogut comprovar. Us recomano que l’escolteu amb calma, que tasteu la seva música i la seva poesia. Estic convençut que no us decebrà.

07 de febrer 2017

A SHORT ESSAY ABOUT FIELDWORK



La riquesa del meu nou llibre rau en el fet que, gràcies a les aportacions dels amics i amigues als que he volgut implicar, és una obra coral i molt rica. Les pàgines finals són per conèixer la música del llibre i sis textos que sis persones han traduït a sis idiomes diferents. Avui, com a tast, comparteixo un escrit que en la seva versió original es diu “Breu del treball de camp” i que l’amic Roger Baiges Sorrius ha traduït a l’anglès.

Aquí teniu les dues versions, l’anglesa i la catalana.  

A SHORT ESSAY ABOUT FIELDWORK
Everything is lost when we go in search of the lines of the horizon that still can not be seen. It is necessary to cultivate the spirit, transhumance of ideas, devour the thought and delimit the intellectual sight. There is a lot of pending fieldwork and little agriculture to do it.

When she was young, she was a cow and all day long, she milked the stars. [Camille]  

BREU DEL TREBALL DE CAMP
Tot es perd quan som a la recerca de les línies de l’horitzó que encara no es divisa. És necessari el conreu de la ment, la transhumància d’idees, devorar el pensament i acotar el punt de mira intel·lectual. Hi ha pendent molt treball de camp i poca pagesia que el faci. 

When she was young, she was a cow and all day long, she milked the stars. [Camille]  


MON CHEVALIER


Llegint els assajos de Michel de Montaigne vaig saber de la importància que té que l’home no trepitgi de peus a terra quan ha de prendre decisions importants. Amb el pas del temps, sabent que els cavalls dotaven l’home de l’equilibri necessari per seguir sent terrenal i amb la capacitat de pensar levitant, vaig arribar a un petit poblet de França, prop de Lille, on un ceramista molt vell creava obres úniques en un taller també envellit i ple d’art a cada racó.

Vaig passar tres o quatre dies en aquell poble i cada matí, a primera hora, m’escapava als afores fins el taller d’aquell vell ceramista. De totes les figures que tenia, em va cridar l’atenció un cavall podenc fet amb terrissa i que tenia el llom esmaltat de color vermell. No el tenia a la venda. De fet, cap dels elements que un veia allí es venien. Els havia fet feia uns anys i els guardava al taller on ara es dedicava a fer peces de souvenir per als turistes que visitaven Lille. 

Després de tenir amb ell dues converses i comprovar que jo li queia bé – i ell a mi- vaig aconseguir que acceptés la meva petició de fer-me un cavall semblant, amb el color que ell triés, tot esperant que em pogués portar a pensar amb els peus fora del terra. Al dia següent de demanar-li, ja al vespre, em va venir a buscar a l’hostal on jo m’hostatjava. 

El vaig acompanyar fins al taller i allí em va descobrir la meravella que havia creat per a mi. Un cavall podenc de terrissa amb el llom blau. Bé, de fet n’havia fet dos perquè em deia que el primer no li havia quedat bé. Era cert, si miraves els dos cavalls, semblaven quasi idèntics però posant atenció a l’observació, hi havia una diferència. Davant del dubte, em vaig endur els dos cavalls. 

Amb el temps – conscient que un d’ells acabaria quedant-se a casa però l’altre podria anar a una altra casa- vaig separar-me del segon cavall que havia fet aquell vell ceramista. El primer, aquell podenc que tenia un tret diferencial amb l’altre, era el que hauria d’estar amb mi. L’altre, no em pregunteu el perquè, va viatjar lluny del seu company i no va marxar sol. Amb ell, se’n va anar l’amor més gran dels meus dies, part de l’alegria de viure en molts gestos i la capacitat d’entendre segons quins pensaments, actituds o formes de fer. 

Ara, deixant a banda aquest fet, neix aquest escrit que creia necessari per parlar d’un vell ceramista del qual no en diré el nom, que treballava en un petit poblet francès del qual no en diré el nom i que, fa pocs dies, he sabut que ja no és en aquest món. Em queda el pensament d’aquells dies, les imatges dels moments viscuts i el fet de saber que el cavall sempre cavalcarà prop meu fins que, per atzar o juguesca del destí, deixi de tocar de peus a terra. 



EL DERVIX... A TARRAGONA RÀDIO


Si us interessa saber més coses sobre "El trist atzar del vertigen que em devora" us convido a escoltar l'entrevista que em faran avui dimecres, 1 de febrer, a partir de les 13.00 hores a Tarragona Ràdio. El company periodista Miquel González Richart serà el responsable de conversar amb mi, de fer petar la xerrada de manera amena perquè amb ell sempre és així. Podeu escoltar l'entrevista pel 96.7 FM o directament des d'Internet en AQUEST ENLLAÇ

Espero que us agradi. Prometo respostes interessants a les preguntes que em facin. El Tour del Dervix segueix caminant...

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -